Jaume Busqué i Barceló

Sabadell 1952 – Barcelona 2014

Qui va tenir de professor de Geografia Lluís Casassas a la Universitat de Barcelona va rebre, en algun moment o altre, una invitació seva per assistir a les conferències de la Societat Catalana de Geografia. Allà, primer al Palau Dalmases i després a l’antic Hospital de la Santa Creu, encara vam ser a temps de conèixer alguns dels prohoms de la geografia catalana: Pau Vila, Josep Iglésies, Lluís Solé Sabarís… A la Societat ens trobàvem els que havíem estudiat plegats o establíem contacte amb d’altres amb qui no havíem coincidit a la facultat. Uns i altres vam dur a terme iniciatives conjuntes o simplement vam bastir relacions duradores. Jaume Busqué Barceló era un d’aquests joves que va ingressar a la SCG a principis dels vuitanta. Malauradament, un d’aquells consocis que, com Gonçal Lax, Núria Coll o Dolors Iduarte, han marxat massa aviat.

Jaume Busqué va viure a Sabadell fins a principis dels setanta, on va ser minyó escolta i membre de l’agrupació local del PSUC, fet aquest darrer que el va dur a la presó Model de Barcelona durant tres setmanes arran d’unes protestes contra el Procés de Burgos. Aquestes dues militàncies van marcar la seva vida, tal com ell mateix recordava en una entrevista recent. Podem reblar-ho afegint que el seu tarannà honrat i compromès no deixen marge al dubte. Es va llicenciar en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i va exercir com a tècnic de la Generalitat, al Departament de Governació, al Palau Robert i darrerament al Centre d’Història Contemporània de Catalunya, per bé que les seves activitats van transcendir força la seva activitat professional, ja fos en el camp de la geografia, el periodisme, la història o la música clàssica.

Com a geògraf, li recordem un article a la Revista Catalana de Geografia, “La geografia dels vents a Catalunya” (1989), signat de conjunt amb el professor Javier Martín Vide i altres companys acabats de graduar. Així com la seva participació al Primer Congrés Català de Geografia (1991), amb la comunicació “L’Ordenació territorial de Catalunya: visió geogràfica del període legislatiu 1979-1990, i al III Encuentro de Geografia Catalunya – Euskal Herria (1993), amb la ponència “La organización territorial de la Administración en Catalunya.” En aquesta època, Busqué tocava temes territorials des de la seva feina al Departament de Governació, on va treballar amb el geògraf Ignasi Cuadros i el biòleg Josep M. Camarasa en l’elaboració del Nomenclàtor i Atlas Administratiu de Catalunya. Finalment, va participar en la redacció del Diccionari de Cartografia (1994), amb Josep M. Panareda i Josep M. Rabella.

Els anys setanta, Jaume Busqué ja havia signat articles al diari Avui i a la revista Arreu. Aquesta dedicació al periodisme no va ser flor d’un dia, sinó que va tenir àmplia projecció en els camps del reportatge històric i de la crítica musical. En el primer d’aquests àmbits, és coautor, junt amb Lluís Bursó, de tres articles publicats a L’Avenç (2012-13) i titulats “El Cànem: de fàbrica dels Godó a presó de Franco,” guardonats amb el Premi Appec (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) al millor reportatge de l’any 2013. En aquesta mateixa revista ja havia publicat l’article “El cas Huertas: l’inici d’una certa transició” (2010), sobre qui va ser degà del Col·legi de Periodistes, Josep M. Huertas Claveria.

Fruit de la seva relació d’amistat amb el periodista sabadellenc Xavier Vinader, és l’autoria de l’obra Xavier Vinader: periodisme i compromís (2009) i l’edició del llibre del mateix Vinader Quan els obrers van ser els amos (2012). Jaume Busqué va fer, doncs, de biògraf de Vinader i va esmerçar esforços perquè la lluita d’aquest darrer a favor de la llibertat d’expressió fos reconeguda amb la Creu de Sant Jordi. L’activitat de Busqué com a historiador va assolir un digne colofó com a membre de la Comissió Organitzadora del simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014), muntat des del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, on va treballar darrerament. En aquesta reunió, celebrada el desembre de 2013, hi va presentar la comunicació “Els màxims comandaments de l’exèrcit a la IV Regió Militar (1939-1945).”

L’apassionada afició de Jaume Busqué a la música clàssica, tema en què era molt entès, ja per tradició familiar (la seva germana Montserrat va ser una reconeguda pedagoga musical), va tenir una projecció periodística i professional notable. En primer lloc, com a crític musical del Diari de Girona, on va publicar nombroses cròniques dels festivals celebrats en terres empordaneses, sobretot referides al Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, localitat on tenia segona residència des de feia molts anys. I encara més, en segon lloc, com a Responsable de Difusió de Direcció General d’Atenció Ciutadana, es va encarregar de la programació dels Concerts del Palau Robert, dedicats a la música clàssica, i de Les Nits d’Estiu al Jardí del Palau Robert.” Les Nits d’enguany li són dedicades en record i homenatge. [Enric Bertran]