[16 i 17 de juny de 2017] Organitzada i guiada per Jordi RAMONEDA i Joan Carles ALAYO
Quan el xofer de l’autocar va aturar l’aire condicionat per poder pujar el Port de Comiols, amb una temperatura de 35 graus a l’exterior i en plena solana, va semblar que l’organitzador feia l’ullet a l’inici de la novel·la de Ramon Solsona. Era el 16 de juny de 2017 i una expedició de la Societat Catalana de Geografia ens disposàvem a passar un dia i mig per la Vall de Cardós i les seves entranyes. El gest, és a dir, ascendir a 40 quilòmetres per hora sense climatització, podia evocar l’autocar Pegaso z401 ple d’homes xops de suor que s’enfilava en una lenta successió de ziga-zagues cap al Port d’Àger. Com si només hi faltés el càntir escaldufat d’Allò que va passar a Cardós. Això és el que hauria semblat si no hagués estat per la cara del nostre organitzador, home escrupolós i detallista en la preparació de les sortides, que veia, incrèdul i mosca, com ens havien encolomat de ben segur un autocar amb unes prestacions per sota de les acordades.
Arribats a Tavascan, vam gaudir d’un ben guanyat glop d’aire fresc. El poble, terme municipal de Lladorre, Pallars Sobirà, s’ubica a la confluència dels rius de Lladorre i de Tavascan i és el poble més al nord de la Vall de Cardós. Més amunt, el viatger desprevingut només trobaria natura, més o menys antropitzada, i unes quantes bordes. L’aire turístic i tranquil dels seus carrers i el seu centenar d’habitants no reflecteixen el passat bulliciós de 70 anys enrere. El sopar abundant, estofats, escudelles, conill, i l’esmorzar de l’endemà, xolís, secallona, llonganissa, ens van carregar d’energia per iniciar la nostra aventura a la recerca de llacs i preses, vàlvules i turbines, ventanas i cabrestants.
Abans d’arrencar, encara vam tenir temps d’intentar desxifrar, sense èxit, el curiós cas dels taxis de Lladorre que no podien parar a Tavascan. I és que el funcionament d’aquestes contrades de pobles petits, germans i rivals, nuclis o municipis, cases o llinatges i històries del passat fa que, per exemple, per pujar amunt (estany del Closell) haguéssim de baixar avall (Lladorre) per anar a buscar els taxis 4×4 que ens portarien a les cotes més elevades, passant pel punt de partida (Tavascan). O quelcom així, ben curiós.
Fent via (cap a dalt), ja amb els 4×4, vam veure de reüll les restes del funicular de Gueron. Aquest va constituir una de les peces clau per construir el complex hidroelèctric de la vall. Des del peu del camí del Pla de Boavi (1.100 m), pujava els obrers, el material i la maquinària fins als barracons de Gueron (1.970 m), en un recorregut de 1.534 metres. La vagoneta, de 2.000 kg de pes, tenia una càrrega màxima de 10.000 kg.
Els taxis van descarregar l’expedició a l’estany del Closell. A partir d’allà va començar l’excursió pels corriols que ens durien als estanys de Naorte i Certascan, on hi ha el refugi de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. La visita d’aquest darrer estany, el de Certascan, va ser especialment bella. El vent gèlid ens empenyia a deixar de mirar-lo, excavat en un circ glaciar que conforma el dipòsit d’aigua més gran dels Pirineus catalans, però ens resistíem a cessar de contemplar les parets escarpades pel gel i el vent i els blocs de glaç que encara suraven a l’aigua.
Després d’una pausa vam baixar cap a la Canalada, on en altres temps s’ubicava el campament de carrilanos (miners) que treballaven obrint ventanas (accessos als túnels per on passaria l’aigua) cada quatre quilòmetres aproximadament, dinamitant galeries, segellant falles i buidant estanys. Quan ja era l’hora de plegar i no quedaven miners a les galeries, es procedia a la voladura simultània de tots els explosius: la pega. El moment més esperat i festejat era la unió de dos túnels: el cale.
Des de la Canalada els taxis ens van dur als estanys de Romedo, escenari immillorable per embocar el pícnic que ens havien preparat a l’hotel i pair la informació acumulada durant el dia i la nit anterior.
Pel que fa a la part tècnica, l’encarregat d’acompanyar-nos i il·lustrar-nos amb tot de dades sobre l’energia hidroelèctrica generada a la vall va ser Joan Carles Alayo, doctor enginyer industrial i expert en la història de l’electricitat a Catalunya. Com ell explicava, l’aprofitament de les aigües de la conca alta de la Noguera Pallaresa i afluents es remunta als estudis fets en els anys 1906-1907, tot i que no es va construir en aquells moments. La concessió va acabar en mans d’Energía Eléctrica de Cataluña, SA, que el 1944 va construir la presa a Certascan. El 1956 Fuerzas Eléctricas de Cataluña, SA, va replantejar el projecte i va projectar quatre salts, però el 1968 encara es va tornar a modificar. El salt previst a Certascan es va desestimar i es va incorporar una nova central reversible: Montamara.
Així, actualment, la central de Tavascan agrupa dos salts diferents: Tavascan Superior i Tavascan Inferior (totes dues en servei des de 1971), i també la central de bombeig de Montamara. Tavascan Superior aprofita les aigües dels estanys de Certascan, Naorte i Romedo, amb preses en cadascun d’ells. L’estany de Certascan és la principal reserva d’aigua i va ser ampliat el 1944 per mitjà de dues petites preses. Des de l’estany de Romedo de Dalt, baixa l’aigua cap al de Romedo de Baix, aquest darrer també ampliat amb una presa de 91 m de llargària i 9’3 m d’alçària. De la presa de Romedo surt una galeria de pressió capaç de transportar 14 m3/s de cabal i amb 8.690 m de llargària, excavada a la roca, que va fins a la cambra d’aigües, cambra que es forma amb una xemeneia d’equilibri de 3 m de diàmetre i 54 d’alçada. Des de la base de la xemeneia-cambra surt la canonada per al cabal de 14 m3/s, amb una llargada de 1.433 m. La canonada es bifurca i va cap a les dues turbines de la central de Tavascan Superior. A la galeria que ve de Romedo s’ajunten les aigües que baixen de Certascan i de l’estany de Naorte. Els dos tenen vàlvules per obrir i tancar el pas de l’aigua.
Tavascan Inferior aprofita les aigües del riu de Tavascan, amb l’embassament de Graus, de 102 m de llargària i 28 d’alçària. De la presa surt una galeria excavada a la roca de 2.725 m de llargada que porta 14 m3/s fins a la cambra de càrrega que fa de xemeneia d’equilibri. També aprofita l’aigua de la Noguera de Lladorre, amb l’assut a les bordes de Montalto. L’aigua és transportada per un canal de 4.830 m per a un cabal de 7 m3/s i arriba a la mateixa cambra de càrrega de l’aigua que ve de Graus. La tercera aportació és la Noguera de Vallferrera, per mitjà d’un assut al pla de la Farga, del qual en surt una galeria de 5.610 m per a 5’3 m3/s de cabal, que va fins a la resclosa de les bordes de Montalto. De la cambra de càrrega, una canonada de 411 m que pot portar fins a 14 m3/s, arriba a la central.
Montamara, en funcionament des de 1974, és la central de bombeig i utilitza l’embassament de Romedo com a dipòsit superior i el de Graus com a dipòsit inferior. Es va construir entre les galeries i canonades que utilitzaven els dos aprofitaments de Tavascan. Quan funciona com a generació, ho fa com alternativa a Tavascan Superior, amb dues turbines Pelton. Quan ha de funcionar com a bombeig, puja l’aigua provinent de l’embassament de Graus fins a l’embassament de Romedo de Baix. Per a tal procés, la central compta amb un alternador (que també fa de motor), una turbina i una bomba. Aquesta bomba fa pujar l’aigua des de la cota 1.360 fins a la cota 2.010.
Les dimensions d’aquest conjunt es poden copsar comparant, per exemple, l’energia generada amb la que generen les centrals de Mequinensa o de Riba-roja. La producció energètica de Tavascan és aproximadament la meitat de cadascuna d’aquestes dues centrals del riu Ebre. La central de Tavascan es troba dins d’una caverna de 500 m de profunditat a l’interior de la muntanya del Pic de Gueron, a 1.100 m d’altitud, amb una alçària equivalent a 11 plantes i un eix vertical de màquines de 25 m. La central de Montamara es troba situada a 1.350 m d’altitud, amb una alçària equivalent a 21 plantes i un eix vertical de màquines de 54 m. En conjunt, entre túnels, canonades, canals i galeries de servei es va perforar una xarxa subterrània de 75 km. Per fer volar la roca es van emprar 1.700.000 kg de dinamita.
En el procés de construcció d’aquest complex energètic, es van haver de millorar prèviament les carreteres, ampliar ponts i construir els accessos. Sumant tots els anys de la construcció hi van participar més de 10.000 treballadors, amb una punta màxima de 2.677 treballadors l’any 1965. Hi havia tres campaments principals amb capacitat de 400 persones cadascun. També hi havia 14 barracons instal·lats a diferents llocs de la muntanya, a prop de les ventanas o els llacs. L’impacte que tanta gent va provocar a la vall va ser grandiós, tant pel que fa a l’economia com pel que fa a la cultura. Molts treballadors venien del sud de la Península. Va caldre instal·lar també un destacament de la Guardia Civil durant els prop de 15 anys que van durar les obres.
No cal dir que les condicions de treball eren duríssimes. L’altitud i la climatologia complicaven les tasques dels miners. El procés començava amb la perforació de les ventanas, perpendiculars al traçat del túnel. Per allà entrava la gent i els materials i en sortien les vagonetes amb la roca esmicolada. A cada ventana s’hi treballava en els dos sentits. A dins, les galeries tenien bombes d’extracció d’aigua, ventilació forçada i enllumenat elèctric. A l’interior de la muntanya s’hi van muntar cabrestants, per la galeria on acabarien posant-se les canonades. Progressaven de baix cap a dalt. La galeria tenia uns 3 m de diàmetre i estava separada en dues parts: una per on es movien els treballadors per pujar i baixar amb la mesilla en un espai de només 1’5 m de diàmetre i, l’altra part, que servia per fer caure les roques que s’anaven desprenent. Els pous verticals es perforaven de dalt a baix i els treballadors baixaven amb una cistella, posaven les càrregues de goma-2 i s’arreceraven. Després de l’explosió baixaven les vagonetes a treure la roca.
La nostra sortida va acabar amb la visita a la central de Tavascan, gestionada pel Centre d’Interpretació de Tavascan. El guia local ens va mostrar una part de les instal·lacions ubicades dins de la caverna excavada a la roca: túnels, canonades, centre de control, turbines Pelton. Va ser la plasmació final de com aquesta infraestructura, aquestes vides de treballadors anònims que van fer una feina gairebé desconeguda per l’opinió pública, aquests quilòmetres de túnels i canonades, aquest ingent transport d’aigua, tot plegat es convertia en uns kilowatts, megawatts o gigawatts que requeria la indústria de Barcelona i voltants als anys 1960 i 70 i que seguim consumint actualment sense tenir consciència ni record de les muntanyes foradades.
La visita es donava per finalitzada. Ja a l’autocar, avall que fa baixada, s’allunyaven i empetitien les muntanyes de camí a Barcelona. Potser algú pensava, malgrat les quatre hores de viatge, que el Pirineu no està tan lluny, o que les civilitzacions pretèrites no estan tan ocultes, o que les eres geològiques estan a tocar, o que la superposició de paisatges deixa traces fins i tot a dins de les muntanyes. Potser un dia, en encendre un llum, ens vingui al cap l’aigua de Certascan. [Jordi Royo Climent] Les fotografies són de C. Pasadas (SCG)
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Royo Climent, Jordi (2017): “La sortida a la Vall de Cardós (SCG, 16 i 17 de juny de 2017)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <https://scgeo.iec.cat/sortida-destudi-vall-de-cardos-i-les-centrals-electriques-del-pirineu/>