Oriol de Bolòs i Capdevila

​Olot, 1924 – Barcelona, 2007

Antic soci  ·  Membre Numerari de l’IEC  ·  Vicesecretari de la Societat (1949/54)  ·  Vicepresident de la Societat (1955/69)

Oriol de Bolòs va néixer a Olot el 1924 al si d’una família que havia tingut diversos membres destacats en el camp de la botànica, sovint des de la professió de farmacèutics, però també en altres camps de les ciències naturals i geogràfiques. El seu pare, Antoni, ja participava en les activitats de la Institució Catalana d’Història Natural, d’on molt probablement el jove Oriol va anar conformant el seu gust per la ciència de les plantes, però també pel coneixement del país i la cultura catalana. Als set anys va patir una infecció al cap del fèmur que el va obligar a quedar-se al llit molts mesos i que, tot i deixar-li la seqüela d’una coixesa que l’acompanyaria tota la vida, no li va impedir de ser, fins molt gran, un caminant infatigable a la recerca de nous coneixements sobre la flora i la vegetació del país. La prohibició dels metges de jugar amb altres nois al pati de l’escola van fer que fins als 10 anys rebés formació particular a casa, cosa que sens dubte va forjar una part de la seva personalitat. Lectures de joventut de la Geobotánica d’Huguet del Villar, de la Végétation de la moitié orientale des Pyrénées de Gaussen o de la Pflanzensoziologie de Braun-Blanquet el van anar encaminant cap aquesta passió feta professió que l’acompanyaria tota la vida. De fet, Oriol de Bolòs sempre es referia a Braun-Blanquet, el creador de la metodologia fitosociològica o sigmatista, com un dels seus principals mestres, i és que la seva relació personal i professional va ser molt estreta.

Llicenciat (1947) en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (UB) i doctor (1950) a Madrid (amb un director oficial diferent del real, el Dr. Font i Quer, empresonat i apartat de tot càrrec pel franquisme), va guanyar la càtedra de Fitografia i Ecologia Vegetal de la UB el 1953 després d’haver estat col·laborador, per oposició, del Consell Superior d’Investigacions Científiques el 1951. Gran part de la seva activitat va estar adscrita a l’Institut Botànic de Barcelona, que dirigí del 1967 al 1984. S’especialitzà en florística i geobotànica dels Països Catalans, amb incursions puntuals al conjunt de l’Europa meridional, la regió macaronèsica i el Brasil. La seva producció científica volta les dues-centes publicacions i, entre aquestes, cal destacar El paisaje vegetal barcelonés (1962), Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura (1967), i la Flora dels Països Catalans (1984-2001, escrita conjuntament amb Josep Vigo). Val a dir que la seva recerca sempre es va desenvolupar amb mitjans molt escassos, que la seva natural sobrietat va encarrilar a resultats sorprenentment eficients.

El full de Banyoles del Mapa de vegetació de Catalunya 1:50 000, aparegut el 1983 i signat per Bolòs i Masalles va ser el primer d’un projecte de cartografia que aplega la constatació de la coberta vegetal actual des d’un punt de vista fitosociològic i amb una llegenda complexa de múltiples combinacions d’unitats de vegetació, amb la interpretació del paisatge potencial de la zona.

Des de la Societat Catalana de Geografia va publicar, el 1957, la seva zonificació vegetal de Catalunya, presentada en reunions clandestines de la Societat a mitjans dels anys 50. Va ser president de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans entre 1989 i 1992, Conseller de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de la Comissió Fitosociològica Internacional. Entre les distincions rebudes destaquem la Medalla Narcís Monturiol (1982), la Medalla d’Argent de l’Organization for the Phyto-Taxonomic Investigation of the Mediterranean Area (OPTIMA) (1986), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) i el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1994).

Una de les seves preocupacions sempre va ser la conservació de la natura, fins i tot en moments en què aquest sentiment encara no havia anat calant en la societat com posteriorment ho va fer (un ecologista avant la lettre). Sovint es lamentava del fet que fos tan indiscutible la protecció de l’art romànic i que, en canvi, el patrimoni natural semblés tan poc considerat. Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1967, va treballar en la Secció de Geografia i Geologia per a difondre els coneixements de vegetació i donar cabuda a activitats de la ICHN en temps en què la aquestes estaven prohibides.

L’impacte del Dr. Bolòs en la cultura catalana va més enllà del camp de la Botànica, i les seves nombroses col·laboracions en obres com la Gran Enciclopèdia Catalana o diversos diccionaris van permetre ajudar a fixar un lèxic científic de gran riquesa i rigor, fruit de la seva passió per la llengua del país i d’un fer sempre ben assessorat.

Oriol de Bolòs fou un botànic especialment proper a la Geografia. En efecte, a part de ser un més que notable taxònom donat el moment i país en què li tocà viure, la seva activitat no es va limitar a aquesta feina, sinó que va concebre la Botànica com una aportació al coneixement i la cultura del seu país en el context més holista de la Geografia. Així doncs, no és estrany que col•laborés en obres com la Geografia Física dels Països Catalans, la Gran Geografia Comarcal, etc. Aquesta vinculació geogràfica s’expressa especialment en la seva activitat cartogràfica, de la qual podem destacar dos àmbits: la cartografia de la vegetació i la cartografia de distribució dels tàxons. En el primer cas la seva aportació cartogràfica fou sempre molt mediatitzada per la seva fidelitat a l’escola sigmatista. En aquest primer vessant va sempre mirar de plasmar la distribució potencial, aspecte interessant com a síntesi d’una persona amb un gran coneixement de la vegetació, alhora que intentava explicar la vegetació que veia a través de les unitats fitosociològiques, veient-se sovint obligat a usar combinacions força barroques d’aquestes peces; qui això signa opina que aquesta militància va impedir-li de fer cartografia de manera més lliure i entenedora per tal com la jerarquia subjacent casa amb extraordinàries dificultats amb les unitats a cartografiar a escales 1:25 000 o més generals.

Distribució, interpretativa, compilada de les observacions personals i de la bibliografia, de la distribució del teix (Taxus baccata), apareguda com altres milers de petits mapes de distribució, en la Flora dels Països Catalans

Com dèiem, però, un segon àmbit, que està entre els que més interessaren Oriol de Bolòs, fou la distribució de les plantes, és a dir la fitogeografia. Sovint una conversa sobre una espècie derivava ràpidament cap a la seva distribució geogràfica, aspecte en què es descobria una passió especial i, doncs, el seu gust per entendre aquesta cartografia mental que mirava d’anar perfilant i de relacionar-la amb la d’altres tàxons o amb les preferències ecològiques de l’organisme. Així, no és estrany que en la seva obra escrita la cartografia corològica ocupi un lloc molt destacat, i de la qual seleccionarem dos exemples extraordinaris. En primer lloc destaquem la monumental feinada de mantenir un sistema de fitxes cartogràfiques per a més de 4.000 tàxons de flora vascular que sortosament van ser informatitzades i publicades en un doble volum especial del projecte ORCA el 1998; aquest material ha estat la base per al perfeccionament posterior del projecte i continuen essent una referència ineludible. En segon lloc, la síntesi de distribució en el context mediterrani (excepte zones del nord de l’Àfrica per manca de dades) i europeu que va anar fent per a cada tàxon de la Flora dels Països Catalans és una aportació totalment singular en el panorama europeu que sembla que va contribuir decisivament a l’atorgament del premi d’OPTIMA.

Podeu trobar informació més detallada en les biografies que el 1998 i el 2001 publicaren Josep Maria Panareda i Miquel Pairolí, respectivament, a l’Editorial Àster i a la Col·lecció de Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca, o en els articles de Josep Vigo al número 45 d’Acta Bot. Barc. (1998) o de Josep Nuet al número 877 (juny de 2008) de la revista Muntanya. [Xavier Pons, setembre 2008]

Citat a les semblances de: Lluís Solé · Joan Rebagliato · Josep Ma. Font · Àngel Morell · Josep Vives

Citat a les ressenyes de:

• La cartografia al servei de les autonomies
• DDAA (2007): L’estany d’Ivars i Vila-sana<
• Panareda (2007): Descobrim el Montseny
• Blasi (1954): Les terres catalanes
• Pintó; Panareda (1995): Vegetació de Sant Llorenç del Munt 1:25.000
• Panareda; Pintó; Rabella (2000): Los mapas de vegetación en Cataluña
• Solé (1958): Geografia de Catalunya I
• Gordi (2000): Passejades pels boscos de Catalunya
• Masclans (1958, 1997): Guia per a conèixer els arbres
• Boada (2005): Els fruits silvestres. Ecologia i cultura
• Fontserè (1962): Meteorologia de l’excursionista

Triat i garbellat a les planes:

• Françoise Breton i Anna Cabré guardonades
• Anuncien les beques Ernet Lluch i Oriol de Bolòs a Olot
• A l’altra banda del Gran Atlas
• ADENC : sortides de botànica : març-juny
• El paisatge de la vinya al Bages
• Atorgada la Creu de Sant Jordi a Pilar Benejam