Francesc Gurri i Serra

El perfil assimètric del Boumort apunta cap a la nuvolada, al fons de tot, per sobre la serra de Sant Joan. A mig terme, la vall del Segre entre Organyà i Coll de Nargó. Fotografia de P. Alegre (30.04.2011) presa des del coll de la Nou, sobre Alinyà.

Barcelona 1921 – 2012

Un diumenge d’abril, en saber per la premsa de la mort del consoci Francesc Gurri, vaig córrer a fer-li un íntim i senzill homenatge: rellegir, per vés a saber quina vegada, els itineraris descrits a les dues sèries de les seves Rutas turísticas de Catalunya, publicades per l’editorial Alpina a mitjans dels setanta. A l’inestimable mèrit de guiar-me aleshores en la descoberta de molts indrets de Catalunya —en Gurri els coneixia tots—, haig d’afegir ara el plaer nostàlgic del record d’unes excursions que em posaven tots els topants del país davant dels ulls. Aquest parell de llibrets són el resultat dels molts viatges que Francesc Gurri efectuava per Catalunya, acompanyat pel fotògraf Joan Tous, alguns per compte del Servicio de Conservación y Catalogación de Monumentos de la Diputació de Barcelona, on s’encarregà del Catálogo Monumental de la Provincia de Barcelona, de conjunt amb l’historiador Mn. Antoni Pladevall i l’escultor Emili Colom. Sabem per Joaquim Cabeza que aquestes expedicions es feien amb el 2 cavalls d’en Gurri i que havien donat lloc a divertides anècdotes.

L’anecdotari de Francesc Gurri era inacabable, tal com es pot comprovar a Memòries d’un funcionari de segona (2007), un llibre que s’edità ell mateix i que relata una colla de les divertides facècies que va viure arreu de Catalunya en l’exercici de la seva feina professional —sotscap del Servei de Parcs Naturals i Medi Ambient de la Diputació, és a dir, funcionari de segona—, en especial la seva intervenció en la creació dels parcs naturals de la província de Barcelona. El seu pregon coneixement geogràfic del país el féu, a més, assessor del Servei Cartogràfic de la Diputació i col·laborador en la localització de vèrtexs geodèsics. Tanmateix, allà on Gurri esplaiava tota la seva sornegueria era en el tracte personal. Home de somriure encomanadís, sabia trobar la complicitat dels altres, ja fos la de l’auditori de les seves xerrades divulgatives d’excursions i viatges, ja fos a través de la conversa, en la pràctica de la qual era inesgotable. A la Societat, vam ser testimonis d’unes i altres, ensems que vam constatar la vàlua geogràfica de les seves intervencions.

Perquè Francesc Gurri es definia geògraf. Autodidacta, hi afegim, sense menyscabar-ne el valor. Proves d’això són la seva dedicació al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i les seves publicacions. Al Centre, fou membre de la junta directiva més de quaranta anys i hi presidí durant molt temps la Secció de Geografia i Ciències Naturals. Fou un assidu col·laborador de la revista Muntanya, on publicà una reconeguda i completa guia dels massís del Boumort (1965), i de la qual fou director prop de deu anys. Va ser un incansable organitzador d’excursions per Catalunya i a l’estranger, ja des de finals dels cinquanta. Endemés, fou president del Club Català del Càmping (CEC), activitat en la qual va ser pioner a casa nostra, i fundador i president de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA). El seus mèrits li foren justament reconeguts amb la medalla d’argent del centenari d’aquesta entitat excursionista.

Les seves publicacions aixequen acta del seu enciclopèdic coneixement del país, acumulat durant molt de temps, en el qual reeixí, manta vegada, a combinar afició i activitat professional: La guía de Cataluña: rutas turísticas (1989), Parcs naturals de Catalunya (1997), Catalunya de poble en poble (1998), Pobles i viles de Catalunya (2003). El seu quefer com a geògraf es completà com a professor de Geografia de Catalunya al CIC, com a articulista a la premsa escrita (La Vanguardia, Tele/eXprés, Avui…) i com a col·laborador radiofònic (Els viatges de la gran Anaconda, a Catalunya Ràdio, en representació de la Societat). La Societat Catalana de Geografia reconegué la seva feina al llarg de molts anys i el nomenà membre honorari. La Generalitat de Catalunya li atorgà, en 2001, la Creu de Sant Jordi, en digna i merescuda recompensa a la seva tasca com a excursionista, com a divulgador de la Geografia i per la seva fidelitat al país (2001). [Enric Bertran]

El perfil asimètric del Boumort apunta cap a la nuvolada, al fons de tot, per sobre la serra de Sant Joan. A mig terme, la vall del Segre entre Organyà i Coll de Nargó. Fotografia de P. Alegre (30.04.2011) presa des del coll de la Nou, sobre Alinyà.

Li hem ressenyat:

• Pobles i viles de Catalunya. Barcelona: Pòrtic – Centre Excursionista de Catalunya, 2003.
• Memòries d’un funcionari de segona. Barcelona: 2006.
• Rutas turísticas de Cataluña. Granollers: Alpina, 1966-9.