Recursos energètics i minerals com a rerefons de la guerra d’Ucraïna
Som davant d’una confrontació entre els nous imperis dels Estats Units i de Rússia, que intenten aconseguir més àrees territorials de domini, mentre la Unió Europea fa de comparsa i Ucraïna hi posa els peons i les propietats
Poc temps després d’acabar la Primera Guerra Mundial els professors Jean Brunhes i Camille Vellaux van escriure un tractat que portava per subtítol el de Geografia de la pau i de la guerra sobre la terra i sobre el mar (1921), el qual estava ple de referències i reflexions interessants derivades de la gran guerra. En el seu text especificaven que «els problemes dels combustibles dominen tota la vida econòmica i política de l’Europa i d’Amèrica l’endemà del Tractat de Versalles». Assenyalaven que la multiplicació de les necessitats de petroli determinarien la política dels estats i posaven exemples del moment. Un segle més tard el domini dels recursos energètics i minerals mundials estarien derivant en nous conflictes que barrejats amb altres causes formarien còctels explosius.
En el cas de l’actual guerra d’Ucraïna hi ha uns elements geopolítics especials que tenen a veure amb el proveïment i transport de gas natural, però també, i més amagats, hi ha d’altres recursos naturals. Els recursos energètics i els minerals estratègics són necessaris per al funcionament d’una economia dinàmica, alhora que es converteixen en un instrument en mans d’un estat per poder controlar i supeditar econòmicament i políticament a altres estats. Una revifalla dels vells imperialismes que interpreten els Estats Units, la Xina, i la Federació Russa o Rússia. Cadascun dels tres estats tenen la seva pròpia metodologia per augmentar les seves àrees d’influència i imposar condicions a altres governs estatals i indirectament als habitants d’aquests.
El cas de Rússia és especialment significatiu perquè la seva metodologia, poc refinada, té encara molt a veure amb els vells imperialismes de domini per mitjà de la coacció directa i la supeditació dels governs per les armes. En desintegrar-se l’URSS el 1991, quedava clar que aquell puzle de nacions era un gegant amb peus de fang i la seva hereva la Federació no s’ha recuperat pas econòmicament, potser per adoptar un capitalisme que ve de dalt a baix, amb empresaris triats pel poder i de negocis fàcils per ser exclusius. És molt possible que la dinàmica russa estigui molt influïda per les velles ideologies polítiques-religioses dels temps dels tsars i pel fet que no hagin tingut gaires anys per practicar les formes i mètodes democràtics. Dins la terminologia de D. Acemoglu i J. A. Robinson, Rússia tindria unes institucions polítiques i econòmiques extractives, que concentren el poder en pocs caps i afavoreixen grups empresarials en benefici propi, i per consolidar el poder polític. Continuen havent-hi fortes desigualtats d’oportunitats i es fomenta poc la creativitat, i les noves habilitats i tecnologies, fora potser de la indústria armamentista lligada al desenvolupament del poder i del domini territorial.
El resultat econòmic dels darrers 25 anys de l’estat rus, no és per admirar, el seu PIB nominal era el darrer any de 1.703 mil milions $ i per càpita d’11.665 $, només una mica més alt que el d’Espanya que era de 1.570 mil milions $ i de 33.171 $ per cap. I aquests resultats en un estat immens unes 34 vegades més gran que l’estat espanyol, amb més de 145 milions d’habitants de llengües i ètnies diverses, amb 11 fusos horaris limitats a 7 per efectes pràctics, i 37.653 quilòmetres de costa, la major part en mars gelats intercontinentals. A causa de les seves immensitats i l’ocupació de zones poc poblades i explotades, la quantitat de recursos naturals de què disposa és també superlativa. Ocupa la segona posició en recursos de gas natural i també en la producció. Les majors reserves de petroli després de les de Veneçuela, països àrabs i Iran. Però també grans jaciments de materials considerats estratègics, entre ells l’antimoni, el beril·li, el pal·ladi, rodi, ruteni, iridi, grafit, fluorita, cobalt, etc., alguns d’ells gairebé en exclusiva.
Ara bé a Ucraïna també hi ha gas d’esquists al Donbass i recursos minerals poc o gens explotats, com dipòsits de beril·li, gal·li, liti, grafit, urani, cobalt, titani, i molt especialment els jaciments de manganès de les mines de Nikopol i Bolshe Tokmak. Independentment de les importants mines de ferro i carbó a la regió on s’inicia l’actual conflicte bèl·lic.
El que Rússia no tolera és que els estats nascuts de l’enfonsament de l’URSS, que són els seus veïns propers i que s’havien convertit en àrees dominades políticament i econòmicament des de Moscou, vulguin ara allunyar-se del Kremlin i es decantin cap als països occidentals, cosa que vol dir la preferència pels béns de consum de la Unió Europea i també per la seva cultura. Pèrdua d’influència política i de mercat, traduït per la substitució d’unes marques de cotxes per unes altres, del rus per l’anglès, i de la balalaica per la guitarra elèctrica, entre moltes altres coses.
En aquesta situació els intents dominadors de Rússia s’han basat en la venda a l’exterior dels seus recursos energètics i minerals. En el cas del gas i del petroli, s’introdueix a bons preus de mercat en altres països propers gràcies als gasoductes, es compren voluntats nomenant entre els dirigents de les seves companyies a polítics occidentals (sent el cas més notable el de l’excanceller alemany Schröder, en el consell de Gazprom, Rosneft i del Nord Stream1), ajuden als partits polítics europeus que els interessen pels seus fins, etc. Quan ja tenen a aquests estats ben agafats per la part que els interessa, comencen a haver-hi puges de preus, restriccions si no es compleixen les voluntats del Kremlin, o fins i tot tancament del subministrament, com ara passa amb Polònia i Bulgària, per no pagar amb rubles, mentre Alemanya que no vol quedar sense gas, negocia pagar amb euros al Gazprom Bank, un dels dos bancs operatius amb els occidentals, que els canviarà en rubles.
Total, una comèdia i drama sagnant a la vegada, amb diferents actors, que el que volen uns és anul·lar els altres per fer-se els amos de tot el teatre universal. Una confrontació entre els nous imperis dels Estats Units i de Rússia, que intenten aconseguir més àrees territorials de domini, mentre la Unió Europea fa de comparsa i Ucraïna hi posa els peons i les propietats. Tenir Ucraïna sota una influència o altra no és banal, perquè és un mercat de 45 milions, amb unes terres molt productives i amb recursos minerals i energètics.
Creiem que és important analitzar els fets i cercar les arrels dels problemes, perquè en cas contrari hi ha el perill de quedar-se amb moltes notícies i informacions, veritables i falses, i no entendre pràcticament res.
Els intents actuals de la Rússia de Putin de recuperar la influència o el domini directe sobre l’actual estat d’Ucraïna té molt a veure amb les ganes per part dels ultranacionalistes russos de tornar a delimitar el seu espai vital, el seu lebensraum en terminologia geopolítica. Aquest espai implica l’ocupació provisional o permanent de les planúries regades pels Dnièper i els seus afluents, grans productores de cereals, però també la costa del mar Negre on en els gloriosos temps dels tsars i del govern comunista hi tenien un dels seus ports més importants: el d’Odessa. Possiblement també i de forma permanent annexionar-se de forma directa o indirecta la zona minera i siderúrgica del Donbass.
La península de Crimea, per altra banda ja annexionada de fet, no formà part d’Ucraïna fins al 1954, any en què el president de l’URSS Khrusxov la transferí de Rússia a Ucraïna, segurament amb el bon record dels anys de joventut treballant a Donetsk com a fuster i arribar el 1938 a ser el primer secretari del partit comunista ucraïnès. El seu antecessor Stalin havia deportat a milers de cosacs, alemanys i ucraïnesos de les regions mineres del Donbas cap als Urals i Sibèria, mentre arribaven milers de russos pobres i desganats per treballar a les mines de carbó i a les siderúrgies. Resultat: l’any 2001, un 75% dels habitants de les regions de Donetsk i Lugansk parlaven rus i la resta fonamentalment ucraïnès. Llengua que era majoritària al camp, però no a les ciutats.
L’altre gran problema dels descendents dels eslaus orientals i altres tribus que poblaren les planúries de l’actual Ucraïna és que aquest país geogràfic gairebé no ha format al llarg de la història d’Europa, ni un estat, ni un regne. Una veritable anomalia que té a veure amb la geografia, en ser Ucraïna en bona part una continuïtat de la plataforma russa que s’estén entre el Don i el Volga. Ucraïna no té unes barreres muntanyoses que la separin de les planúries russes, per on els tancs poden avançar al marge de les carreteres. Amb Bielorússia té en part una frontera natural formada per l’extensa zona d’aiguamolls formats entre el riu Pripet i els seus afluents que a l’hivern queden gelats. Amb Polònia té només una part de frontera delimitada pel riu Bug, amb Eslovàquia, Hongria i Romania són els contraforts dels Carpats que separen estats i pobles. Amb Moldàvia, i ara amb l’estat no reconegut i prorus del Transniester, el riu Dnièper és la barrera. Finalment la zona minera del Donbass que separa la part del sud-est amb Rússia és de relleus de poca alçada i de partió d’aigües entre el Dnièster i el Don, i per on discorre transversalment el riu Donets, afluent del segon gran riu.
Aquest fet de no estar envoltat el poble ucraïnès de barreres potents ha contribuït a no constituir, gairebé mai, un estat plenament independent. Els eslaus van ser dominats per pobles escandinaus com els varegs i el rus, posteriorment i durant llargues centúries dominats pel regne de Polònia i el gran ducat de Lituània. Amb la partició de Polònia a finals del segle XVIII, la part occidental seria de l’imperi austrohongarès i a part central i oriental passaria a la Rússia tsarista. A finals del segle XIX sorgeix un corrent nacionalista ucraïnès que es veurà engolit per la revolució russa i el 1922 el país es troba altre cop dividit entre Polònia i Rússia. Quan Polònia és envaïda pels alemanys l’any 1939, Ucraïna passarà totalment a la Rússia comunista en virtut del pacte entre Stalin i Hitler. Els alemanys l’ocupen el 1941 per fer-se amb els jaciments de carbó del Donbass. Reconquerida pels russos serà una de les repúbliques de l’URSS, i no serà independent fins al 25 d’agost del 1991 en declarar-la el parlament ucraïnès. Un país amb molta història, i un estat que gairebé no en té.
Ara bé, el conflicte actual té justament el seu origen en la llarga dependència que ha tingut de Rússia. Al Donbass i en alguns llocs de la costa del mar Negre, les poblacions d’origen i llengua russa són majoritàries i han estat menystingudes pel govern de Kíev. De la mateixa forma que molts russos per efectes de la propaganda oficial se senten molt menystinguts del que anomenen Occident. L’any 1994 el govern de Kíev s’havia compromès a un possible referèndum a les regions de Donetsk i Lugansk, en el que s’havia de demanar l’opinió perquè en aquestes regions el rus fos també llengua oficial de l’administració junt amb l’ucraïnès, que Ucraïna pogués esdevenir un estat federal i amb vincles especials amb la Comunitat d’Estats Independents (CEI) liderada per Rússia. El govern de Kíev va anar diferint aquesta consulta, sense arribar a afermar un veritable pacte, i d’aquí ha anat venint tot, fins a arribar a la situació actual.
La guerra d’aquests dies és una greu irresponsabilitat del govern de Putin, però també ha estat originada per l’ultranacionalisme ucraïnès per obligar unes poblacions a tenir una identitat que no era totalment la seva. L’OTAN, liderada pels Estats Units, també té la seva responsabilitat en desitjar bona part dels seus membres la integració d’Ucraïna a l’Aliança. Ningú vol adversaris de veïns que en comptes d’arbres planten coets.
Finalment, la Unió Europea ha fet un paper ben trist que només pot canviar amb una transformació potent de la institució, amb un president executiu elegit per tots els seus habitants i una política de defensa pròpia. La millor solució segurament hauria estat una Ucraïna declarada neutral, i amb pactes entre la UE i Rússia. Neutral i al marge de l’OTAN com Àustria, Finlàndia i Suècia, que saben bé el que és tenir a prop l’ós rus.
L’actual guerra d’Ucraïna es pot interpretar de diferents maneres, malgrat que hi ha un fet fonamental i és el que una guerra segons Karl Von Clausewitz, el gran clàssic sobre el tema, no és altra cosa que «un acte de força per imposar la nostra voluntat a l’adversari», i la força ha de ser física, no pas moral, i «no hi ha límit per l’aplicació d’aquesta força», encara que «la política ha creat la guerra; la política és la facultat intel·ligent, la guerra és solament un instrument i no a la inversa». Però la política no sempre serveix els interessos de tota una comunitat, perquè pot prendre «direccions errònies i preferir fomentar fins ambiciosos, interessos privats o la vanitat dels governants».
No entrarem ara en les raons econòmiques d’aquesta cruel guerra, que també hi són, perquè en el fons es juga el domini d’unes fonts energètiques, entre els grans interessos dels Estats Units i els de la Federació Russa, per aconseguir ampliar la seva àrea d’influència econòmica i ideològica a través del gas i del petroli. Però al marge de les raons econòmiques, les ambicions ‘putinesques’, etc., hi ha també un rerefons ideològic i cultural lligat al concepte de civilització, expressat per T. B. Bottomore com «un complex format per les característiques culturals essencials que identifiquen un nombre determinat de societats particulars». Així, quan es parla de la civilització occidental, s’entén unes formes específiques de ciència, tecnologia, religió, art, literatura, etc., que les distingeixen perfectament d’una altra. Entre unes formes i les altres de veure el món hi poden haver friccions i xocs, que no sempre han de convergir en guerres.
Quan va caure el mur de Berlín el 1989, van tenir una forta divulgació les idees de Francis Fukuyama, que ingènuament esperava la fi de les lluites de les ideologies, de les guerres, i el triomf mundial de les democràcies liberals. Greu error que alguns van creure, potser interessadament. Al cap d’uns anys, Samuel P. Huntington va escriure The Clash of Civilizations?, un llibre important i que només es va utilitzar per remarcar els enfrontaments reals i imaginaris entre la civilització occidental i la islàmica, oblidant-se que en la seva teoria fa referència a nou civilitzacions. Alguns estats poden estar escindits entre dues civilitzacions, amb la qual cosa el xoc és intern, i un dels elements clau en les friccions són els culturals, ben representats per les llengües, la història i la religió. La religió entesa com un conjunt de creences i pràctiques seguides per totes les persones que s’hi adhereixen i formen una comunitat.
Doncs bé, en el cas d’Ucraïna, la religió juntament amb la llengua tenen un paper gens menyspreable en el desencadenant de l’actual conflicte, ja que per aquell estat passa la línia de frontera entre la civilització europea occidental i l’ortodoxa. Una divisió que guarda relació amb l’efectuada al segle IV entre l’Imperi romà d’occident i el d’orient. Separació del poder polític entre Roma i Constantinoble que al cap d’uns segles ho seria també del religiós. Enfrontament per la primacia i el poder espiritual entre els creients, i per unes quantes qüestions del dogma i la litúrgia. Els d’orient seran els ortodoxos, dividits actualment en quinze esglésies independents o autocèfales, i unes vint d’autònomes.
L’Església ortodoxa d’Ucraïna depenia del poder del patriarcat de Moscou, que elegia el metropolità de Kíiv, mentre que una bona part dels feligresos ucraïnesos reclamaven una església independent i de caràcter nacional. Aquestes reclamacions van ser finalment escoltades pel patriarca Bartomeu de Constantinoble, que no té bones relacions amb el de Moscou Ciril I, clarament manifestades en la no assistència a un concili celebrat a Creta. El 2019 el patriarca Bartomeu, considerat pel govern rus un titella dels Estats Units, reconeixia l’Església ortodoxa autocèfala de Kíiv i es nomenava a un patriarca de nom Epifani que té la mateixa edat del president Zelenski.
Aquesta escissió ha provocat tensions entre els bisbats que han reconegut el nou patriarca i els que no, bàsicament al Donbass i costa del mar d’Azov, on la majoria de la població és d’origen rus. La nova Església ortodoxa ucraïnesa ha substituït en la litúrgia l’ús de la llengua eslava antiga, equivalent al llatí, per la llengua ucraïnesa, i té una clara posició nacionalista, pro-occidental i anti-russa. Els joves ucraïnesos s’hi troben molt més a gust que no en l’Església depenent de Moscou que és molt més tradicional. Per Ciril I, amic de Putin, aquesta escissió és considerada molt greu, perquè trenca la unitat de la santa Rússia i de l’Església, i menysté el seu paper com a patriarca de totes les Rússies (Ucraïna, Bielorússia i Rússia). Tots els partidaris de la divisió han estat acusats de formar part de les forces del mal i, com a tals, objectius a combatre.
Fets i paraules que coincideixen, en el fons, amb les de Putin del passat 21 de febrer, quan declarava que Ucraïna no tenia legitimitat com a estat independent i que havia de retornar dins l’òrbita russa: «Per nosaltres, Ucraïna no és solament un país veí, és una part indivisible de la nostra història, de la nostra cultura, del nostre espai espiritual».
Sembla força clar que en l’actual guerra hi ha també subjacent un conflicte per la supremacia i domini religiós de Moscou sobre l’espai eslau, i davant de l’anomenada hegemonia espiritual d’occident i les llibertats democràtiques. Un conflicte de civilitzacions i una guerra que en part és civil.