LLETRA DES DE CASA
d’en Pere Andreu Aliu
als socis i sòcies de la SCde Geo
Benvolguts, consòcies!
Per segon any consecutiu no podrem realitzar el tan desitjat viatge de Setmana Santa. Els científics ens recomanen, fins que la pandèmia esdevingui endèmica, confinar-nos cadascú a ca seva, només en companyia dels llibres i dels mapes. Hem de conviure unes quantes estacions amb les paraules escrites i amb les imatges impreses (i les virtuals), sense pusquer trepitjar territori ni navegar pel Mediterrani…
I jo penso: tampoc és tan carregós! Ni tan avorrit… Tenim bones biblioteques i som un país amb pròpia literatura. I també, sobretot, amb excel·lents traductors d’altres llengües (fins i tot en vers!). Aquests últims mesos, per exemple, s’han editat dues
versions més de la Ilíada (i ja en van sis!), unes noves Elegies de Duino, l’Eugeni Oneguin, etc. etc.
Fou, doncs, d’aquesta manera, des de casa, que la Setmana Santa de l’any passat, mentre llegia Puixkin, vaig imaginar que havia d’escriure (ja que no els ho podia contar de viua veu) un conte-poema per als meus nets i netes. I mentre m’entretenia, també, i mirava i llegia l’Atles Català, i seguia les passes de Mansa Musa, el rei de reis de l’imperi de Mali (oh, com al·lucinàvem, de petits, davant d’un mapamundi!), la veu de la inspiració em va venir a parlar sobre el desert del Sàhara…
Benvolgudes, consocis!
L’any 2006 (Tripolitània) varem baixar fins l’oasi de Ghadames. L’any 2006 (Sud de Marroc) pujavem les dunes de l’erg de Merzuga. Petit tast, tímides trucades a les portes del Gran Desert. Però va ser precisament l’any 2009 (Illes Açores) quan vaig intuir la necessitat de fer una escapada al Sàhara. Des de l’òptica dels anticiclons atlàntics, la visió en conjunt de la mar Mediterrània em demanava, per poder tenir un coneixement més ajustat sobre el nostres viatges, el contrapunt de les borrasques saharianes… l’altra banda del mirall…
I vaig dir-me: un dia hem d’anar al Sud, al ventre d’Àfrica…
I vaig començar a preparar l’itinerari…
Avui, doncs, us proposo aquell viatge somniat, un viatge al Gran Desert, al centre umbilical del Sàhara: muntanyes minerals i mars de sorra on la veu del vent arremolina aquella pols groguenca i terrosa que fertilitza (oh, des de tanta llunyania
geogràfica!) el nostre Montseny i tot el migdia dels Pirineus…
M’aconvinyeu?
Accés SÀHARA; LES VEUS DEL DESERT
2019-01-26
El dissabte 26 de gener d’enguany vàrem celebrar un dinar per reconèixer a en Pere Andreu l’organització i conducció durant molts anys, concretament del 1998 al 2016, d’un seguit de viatges per països de la mediterrània, encara que també vam arribar a les Açores.
Amb ell hem gaudit dels paisatges, de la història, de la mitologia d’ambdues ribes del mar i també de les seves illes.
Recordem amb certa enyorança el recorregut de sud a nord de la Grècia continental, els periples per països que avui en dia són difícils com Síria i Líbia (Tripolitània), visions com el blau intens del mar emmarcat pel teatre romà de Sabrata o l’entrada a Istanbul tot navegant, al capvespre, pel Bòsfor, així com la imponent silueta del mont Athos des de l’Egeu, el cant dels romeiros a les Açores, o la lectura dels seus poemes al santuari d’Apol·lo a Dídim. I tantes altres imatges que difícilment podrem esborrar dels nostres ulls.
A la trobada es van reviure records i semblances. En Pere de can Nyanya ens oferí el sonet núm. 59/J/162 Shquipëri a manera de dedicatòria:
(…)
doncs el “ramat” (que segueix el costum
i, com a casa, país fronterer
romàntic peix el seu propi grier
on els corògrafs turistem la llum
i mediterràniegem la ciència)
el “poble”, doncs , fon paisatge i vivències
(…)
a les companyes i als companys
a les convinyes i als convinys
de la Societa Catalana de Geografia
