Quan s’arriba a Barcelona per avió, sovint es té la sort d’albirar d’un cop d’ull el panorama de tot Catalunya… Dibuix de Pierre Deffontaines en Ll. Solé (dtor) Geografia de Catalunya, vol. I Barcelona: Aedos, 1958; p. 17.
Llemotges, 1894 – París, 1978
Soci Honorari · Membre Corresponent de l’IEC
Fa anys que ens coneguérem. Fou durant l’excursió d’estudi per Normandia amb motiu del Congrés Internacional de Geografia que tingué lloc a París l’any 1931. P. Deffontaines, per bé que no s’havia doctorat encara, era ja un geògraf. Ultra els seus treballs de joventut en el camp de l’arqueologia, de la prehistòria, del folklore, a la recerca de la pròpia vocació, hom en coneixia prou bé la col·laboració a la Geografia humana de França del seu mestre Jean Bruhnes.
Era ja un treballador abrandat; observador amatent dels fets físics i humans, escodrinyador dels paisatges, amb el carnet a la mà que el mateix li servia per a formular-hi un concepte que per a apuntar-hi unes dades o croquitzar-hi el panorama del que tenia davant els ulls, amb aquella seva habilitat conjugadora de la visió del geògraf i de l’artista; bella mostra n’hem pogut veure al Palau de la Virreina.
Ja aleshores s’accentuava en el jove investigador i observador la dedicació als aspectes humans de la geografia. La seva tesi doctoral ho prova prou bé: Les hommes et leurs travaux dans les pays de la Moyenne Garonne, Agenais et Bas-Quercy. I com si aquesta substanciosa manifestació -declaració de principis, bé podríem dir-ne- no fos prou per a afirmar la seva visió humana de la geografia, el Prof. Deffontaines iniciava, l’any 1933, a l’editorial Gallimard de París, la valuosa col·lecció de ‘Geografia Humana’ que avui compta amb més d’una trentena de volums monogràfics entre els quals destaquen les seves pròpies obres: L’homme et la fôret, Géographie et réligion, L’homme et l’hiver au Canada, llibres de molta originalitat, descobridors de nous punts de vista.
La docència ja l’havia atret, així com també es delia per conèixer d’altres terres que les de França. L’any 1924 fundava i dirigia l’Institut de Geografia a les Facultats Catòliques de Lille, i en missions d’estudi anava a Polònia (1921), a Eslovàquia (1924 i 1926), i a Iugoslàvia (1929). Aquestes activitats ex càtedra i extra càtedra motivaren que el Prof. Deffontaines fos enviat al Brasil, a Sao Paulo, on fundà i professà la primera càtedra de Geografia a la Universitat paulista. Podríem dir que aquesta fou la seva presa de possessió geogràfica d’Amèrica. En el transcurs dels anys següents havia de recórrer tot el continent des del Canadà fins a l’Argentina i Xile. De les seves estades i els seus viatges per aquestes terres dellà l’Atlàntic, n’hi ha bons treballs en la seva extensa bibliografia. Probablement el Prof. Deffontaines és el geògraf europeu que millor coneix aquell continent.
En una d’aquestes estades tinguérem l’agradable sorpresa de veure’l entrar per la porta de casa, a Caracas: era l’any 1958. No ens havíem vist d’ençà de Normandia. En companyia del meu fill, també geògraf, poguérem fer-li veure aquella ciutat en ràpida creixença, i l’obra geogràfica que havíem iniciat. Altra vegada poguérem admirar la seva destresa en la interpretació i la croquització dels paisatges. Síntesi d’aquella passada per Veneçuela fou el seu estudi Barcelone et l’essor de l’Est venezuelien, en el qual posà en relleu per primera vegada l’existència de la segona Barcelona del món. Les estades i les actuacions del Prof. Deffontaines al Brasil i al Canadà foren llargues i fecundes. És notòria la seva obra brasilera: un any a Sao Paulo i tres anys a Rio foren ben fructífers. Amb el seu saber, el seu entusiasme i l’esperit d’organització que porta amb ell i que els catalans li coneixem prou bé desvetllà vocacions, promogué estudis, associà voluntats; car no solament hi fundà càtedres de Geografia, sinó que, de més a més, inicià l’Associació de Geògrafs Brasilers, instituí el Consell Nacional de Geografia, i ultra articles varis, publicà la Geografia humana del Brasil, esdevinguda clàssica.
L’esplet d’homes de ciència, originat per actuació del geògraf, fou d’una tal qualitat i d’una tal envergadura, que aquell país poc temps més que una dècada després pogué ésser la seu, l’any 1956, de1 XVIII Congrés Internacional de Geografia. Mentrestant, un seguit de cursos semestrals fets a la Universitat canadenca de Laval donaven lloc a la desclosa d’un altre estol de joves geògrafs. Bé podem dir que el Prof. Deffontaines ha estat l’inspirador de les dues primeres escoles americanes de Geografia: de la brasilera i, en part, de la canadenca francesa, iniciada per Raoul Blanchard.
Aquesta actuació esponerosa dellà l’Atlàntic del geògraf – home sempre d’activitats múltiples i paral·leles en països diversos – coincideix amb la seva estada definitiva a Barcelona, en la direcció de l’Institut Francès. Les seves realitzacions i el seu acolliment ací, com a humanista, en un període d’atuïment de les activitats nostrades foren d’una cordialitat oberta. Els nostres joves geògrafs d’aleshores, perplexos de moment per la momentània oclusió de les vies empreses, trobaren un redós i un esperonament en les paraules càlides i orientadores del mestre. Bé podem dir que si avui sentim la satisfacció de tenir en curs de publicació una geografia de Catalunya – el primer volum de la qual és a totes les mans que l’han volguda -, que no des- diu de l’estat actua1 dels estudis geogràfics internacionals, és obra d’aquell grup que s’arredossà en el fogar cultural de l’Institut Francès, al costat del Prof. Deffontaines. Era ben mereixedor, doncs, d’apadrinar aquella publicació amb una “Introducció” ambientadora. Per l’Institut féu passar, aleshores i després, les figures cabdals de la geografia francesa. D’altres vegades eren les activitats de camp que ajudaven a refer els entusiasmes d’altra hora pel treball. D’aquell escalf sorgiren obres com Els Pirineus de Ll. Solé; El Montseny i El medi i la vida a Andorra de Salvador Llobet; La hidrografia del Besòs de Josep Ma. Puchades; les publicacions geohistòriques i històrico- demogràfiques de Josep Iglésies i altres obres de Noel Llopis, Vilà Valentí, Fontboté, que foren una prometedora florida.
I el geògraf coneixedor de terres tan diverses s’enamorà de la nostra. Durant vint-i-cinc anys d’estar entre nosaltres, l’ha recorreguda en totes direccions i àdhuc l’ha sobrepassada. Del coneixement que se n’ha fet, ens n’ha deixat algunes monografies remarcables: El Delta del Llobregat, El Delta de l’Ebre, regió de Tortosa, Introducció a una geografia humana de Catalunya, La contrada dels cingles de Bertí. I, com hem dit, no s’ha reclòs pas en el Principat, sinó que, portat per l’atracció del català i de la pròpia tendència geogràfica mediterrània, el mestre ha arrelat a Mallorca, d’on ens ha donat un Estudi de l’Habitació a les Balears; i de les terres valencianes ens ha deixat un brillant esbós sobre Els Horitzons de treball al Massís d’Alcoi; estudis que coronà amb L’Espagne de l’Est: Catalunya, Balears i València, ajudat en aquest llibre per Marcel Durliat: publicacions totes elles de terres catalanes acompanyades dels bells croquis a què ens té acostumats el geògraf tocat d’artista.
I en aquest quart de segle, mentre es compenetrava dels nostres paisatges i de la nostra manera d’ésser, esperonava iniciatives i feia de l’Institut Francès un fogar irradiador de cultura, que assenyalarà un període de la nostra història cultural, anava i venia d’Amèrica; i entre article i article geogràfic apareguts en manta revista, publica, amb la col·laboració de Mariel Jean-Brunhes Delamarre, els magnífics volums de l’Atles aérien de la France i dirigeix l’edició d’aquella Geografia Universal, en tres volums, de l’Editorial Larousse, on les regions són tractades amb clar sentit de síntesi geogràfica per coneixedors d’elles. Constitueix un esforç resumidor que fa d’aquesta obra de consulta una substanciosa summa moderna de la geografia del món. Paral·lelament, la col·lecció Gallimard de geografia humana presenta nous volums, i, com si no fos prou en la producció d’un home que arriba a la setantena, encara ens fa la promesa d’una Geografia General, volum de la valuosa “Encyclopédie de la Pléyade”: fruits magnífics d’una vida dedicada a la investigació i a l’estudi, a l’ensenyament i a la producció en el camp de la Geografia.
[Pau Vila : “Semblança d’un geògraf: Pierre Deffontaines i la seva actuació a Catalunya”, publicada a Serra d’Or, octubre 1964, p. 67]Li hem ressenyat:
- La introducció de la Geografia de Catalunya I (Barcelona: Aedos, 1958), dirigida per Ll. Solé i Sabarís. Ressenya d’Enric Lluch (1964).
- La Méditerranée catalane. París: Presses Universitaires de France, 1975.
- El Brasil. La tierra y el hombre. Barcelona: Juventud, 1944.
- Géographie et religions. París: Gallimard, 1948.
- L’homme et l’hiver au Canada. París: Gallimard, 1957.
- Deffontaines. Journal de guerre 1939-1944 (Villeneuve d’Ascq: Presses universitaires du Septentrion, 2015), de l’edició del qual ha tingut cura Isabelle Lostanlen.
Aportacions
1978 La Societat li va coeditar el treball: Geografia dels Països Catalans.
“Recerques sobre els diferents tipus d’habitatge a les Illes Balears”, publicat a Revista Catalana de Geografia.
1975 “Une transhumance de plus de quatre mille mètres de dénivellation dans les Andes du Pérou”. Treball publicat a Miscel·lània Pau Vila.
1972 Dissertà sobre el tema: “Els problemes del tipus de l’habitació a les Illes Balears.” [13 de desembre].
1967 Lleida és part integrant de la Catalunya estricta. Va dissertar sobre el tema: “La progressió de Lleida en l’economia catalana.” [27 de febrer].
Citat a les semblances de: Salvador Llobet · Joan Rebagliato · Manuel Ferrer de Franganillo · François Doumenge
Citat a les ressenyes de:
- Blasi (1954): Les terres catalanes
- Solé (1958): Geografia de Catalunya I
- DDAA (1979): Aportacions en homenatge al geògraf Salvador Llobet
- Vila (1980): La casa rural a Catalunya
- Vilà-Valentí (1985): Formentera. Estudi de Geografia Humana
- DDAA (1990): Géographie d’une Espagne en mutation
- Geografia General dels Països Catalans I. El clima i el relleu (1992)
- Boada (2002): El Montseny
- Solé (2004): El Pirineu. El medi i l’home
- Paül; Tort (2007): Territoris, paisatges i llocs
Triat i garbellat a les planes:
- Pierre Deffontaines : exposició commemorativa
- Pierre Deffontaines : 125è aniversari
- Pierre Deffontaines, dibuixant infatigable
- Sobre els dibuixos geogràfics de l’escola francesa
- Lluís Solé i els estudis de geografia a Espanya
- Josep Danés i Torras : llibre presentat
- La catalanitat de la terra ferma : la vindicació de 1967
- Pierre Deffontaines : homenatge a ca la Ciutat
- IIcCG : De l’acte de clausura
- Paisatges culturals de Catalunya
- Els geògrafs en la historiografia catalana
La punta del Far i la cinglera que limita el Cabrerès… Dibuix de Pierre Deffontaines en Solé, Ll. (dtor) Geografia de Catalunya, vol. I Barcelona: Aedos, 1958; p. 87.
2019-11-22 Pierre Deffontaines. El geògraf artista del paisatge
Enllaç
Pau Vila : “Semblança d’un geògraf: Pierre Deffontaines i la seva actuació a Catalunya”, publicada a Serra d’Or, octubre 1964, p. 67
Horacio CAPEL i Anna GUDAYOL: “Pierre Deffontaines: personalitat i fons documental” [26 d’octubre de 2019]
En escaure’s el 125è aniversari del naixement de Pierre Deffontaines, la Societat Catalana de Geografia ha volgut commemorar l’efemèride amb la instal·lació d’una selecció significativa de la documentació conservada a la Biblioteca de Catalunya (BC) de qui va ser un dels seu socis honoraris. L’exposició romandrà oberta des del dia 18 de novembre fins al 20 de desembre al claustre de la Casa de la Convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha comptat amb la col·laboració de la BC, de l’IEC i de la Diputació de Barcelona, i ha estat comissariada per Jesús Burgueño i Enric Sorribas.
Sense arribar, ni de lluny, al vernissatge, la inauguració de l’exposició ha estat enaltida amb la celebració d’un acte acadèmic als mateixos locals de l’esdeveniment. En el seu transcurs han parlat el Dr. Horacio Capel, professor emèrit de geografia de la Universitat de Barcelona, i la senyora Anna Gudayol, conservadora de fons documentals a la BC. Ambdós han estat presentats pel Dr. Josep Oliveras, president de la SCG, el qual ha aprofitat l’avinentesa per a desgranar una bona colla de records personals sobre la faceta professional i humana de Pierre Deffontaines. Així mateix, ha justificat l’oportunitat de l’exposició com a mostra de reconeixement a les tasques d’animació cultural i d’estímul per a l’estudi de la geografia a Catalunya desplegades per Deffontaines al llarg d’uns anys, els quaranta i els cinquanta, ombrívols i incerts.
El professor Capel ha parlat sobre la personalitat de Pierre Deffontaines, tant en el vessant més personal com en l’acadèmic. Gairebé una semblança. No podia ser d’altra manera, atesa la familiaritat amb la qual ambdós professors es van relacionar entre els anys de 1967 a 1974. Pocs eren els caps de setmana d’aquell període que no s’escapaven plegats -Capel hi posava el sis-cents marengo- en companyia de les parelles respectives fins als llocs més recòndits del territori català.
El dinar de carmanyola i a cel obert, era un bon moment per a la conversa, la qual era tothora a punt d’enfilar en llavis de Deffontaines. Qualsevol lloc era sempre motiu d’interès, anotat, fotografiat i, sobretot, dibuixat. Fins i tot els llocs reiteradament visitats oferien nou material d’estudi a Pierre Deffontaines. Una activitat d’observació constant i de generositat envers l’altri, són les notes sobresortints de la seva personalitat.
En el vessant acadèmic, Horacio Capel ha traçat una mirada succinta, però definitòria, dels trets sobresortints de la trajectòria de Pierre Deffontaines com a geògraf. Arribat a aquest especialització, rere una llicenciatura en dret i una altra en prehistòria, de la mà intel·lectual de Jean Brunhes a començament dels anys vint, se’n doctorà amb una tesi sobre la regió de la Garona mitjana el 1932. Capel va destacar l’originalitat metodològica aplicada per Deffontaines en aquesta obra, en prescindir d’un llarg capítol primer sobre la història del territori estudiat, i tractar el passat de manera específica per les temàtiques desgranades als capítols. Per bé que va professar a la Universitat de Lilla als anys vint i trenta en una plaça subalterna, no aconseguí fer-se un lloc en l’escalafó universitari francès. Sigui per la seva experiència en missions culturals a l’estranger (Canadà, Brasil, Europa oriental,…), sigui pel caient polític i social de les seves relacions públiques, acceptà el càrrec de director de l’Institut Francès de Barcelona el 1939. Ho seria fins el 1964, any de la seva jubilació, i encara romandria domiciliat a Barcelona fins al 1975. La trajectòria de Pierre Deffontaines a casa nostra va ser recordada per la seva ajuda al desvetllament de vocacions geogràfiques mitjançant borses d’estudi, contactes amb personalitats, cenacles de seminari, etc. Finalment, el professor Capel va fer justa referència a la gran tasca de l’homenatjat en el camp editorial, tant per a donar a conèixer la producció pròpia com per difondre la d’altri.
Una vida plena i fecunda, a tots els nivells, va donar com a resultat un arxiu documental personal molt vast. La senyora Anna Gudayol ens ha explicat com va arribar a la Biblioteca de Catalunya aquest fons i quines són les seves característiques. Poc era d’esperar, en morir Pierre Deffontaines l’any 1978, que restaria a Barcelona. La família va repartir el fons entre els deutors. Anys després, a mitjans dels anys noranta, els mateixos familiars es van adonar de la inoportunitat de la fragmentació per a la bona memòria del patriarca. Aleshores van decidir reunificar el fons i dipositar-lo en una universitat francesa. Però no van trobar receptor, potser per allò que Deffontaines no havia fet carrera universitària. Sigui com vulgui, hom va pensar en la Biblioteca de Catalunya, a la terra on Deffontaines havia viscut mitja vida. Després d’una breu i reeixida negociació, el fons Pierre Deffontaines -vint-i-cinc metres d’arxivadors- va ingressar-hi l’any 1996. Quin material el compon? Un gruix molt considerable és de correspondència i notes de treball (preparació de conferències, textos de discursos,…). L’altre gran bloc documental son els seus quaderns de camp, amb una col·lecció ingent de fotografies, sortosament datades i documentades pel mateix autor, i, sobretot, gairebé la joia de la corona, uns tres mil dibuixos geogràfics. En canvi, el dipòsit no va abastar la biblioteca personal de Deffontaines. L’exposició commemorativa mostra una selecció significativa del fons Deffontaines de la Biblioteca de Catalunya. [Pau Alegre, 19 de novembre de 2019]
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Alegre Nadal, Pau (2019): “Pierre Deffontaines : 125è aniversari, resum de l’acte commemoratiu a la SCG” (18 de novembre de 2019)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <https://scgeo.iec.cat/pierre-deffontaines-personalitat-i-fons-documental/>
Pierre Deffontaines : exposició commemorativa instal·lada a la seu de l’IEC · Comissariada per Josep OLIVERAS amb la col·laboració de Jesús BURGUEÑO i Enric SORRIBAS [novembre-desembre de 2019]
Sóc geògraf, em digué el dia que el vaig conèixer, cap a mitjans d’octubre del 1939. Aquella declaració la vaig interpretar com la síntesi d’un programa de treball. Però també implicava que l’home coratjós que venia a dur-lo a terme a la Barcelona tot just convalescent de les dissorts que l’havien ferida, tenia les condicions primordials que l’obra a emprendre necessitava. M. Pierre Deffontaines, mestre en geografia humana, posava tal accent en la paraula adjectivada, que vaig comprendre de seguida que la humanitat era la gran qualitat que li havia de permetre d’entrar en el cor de la nostra vida ciutadana i saber-la captar i interpretar. I venia desitjós de fondre’s amb ella.
El prof. Deffontaines, geògraf, […] ha reeixit a donar-nos aquelles visions geogràfiques de la nostra terra, tan suggeridores […]. Eren ràpides esquematitzacions, nervioses i sintètiques,les quals feien veure tot allò que l’ull d’un geògraf avesat sap captar en un paisatge. Cap objectiu fotogràfic no pot donar les imatges que la comprensió i l’estima íntima d’un país inspiren a l’home que esguarda amb els ulls de l’ànima i descobreix la llei característica de cada indret representatiu [Jordi Rubió i Balaguer: “L’obra de Pierre Deffontaines a Barcelona”, La Catalogne vue par un géographe. Barcelona, 1960; p. ix-xi].
Catàleg:
Pobles i ciutats
Hàbitat rural
Muntanyes i cingles
Congostos, valls, planes i costes
Comissariada per J. Oliveras amb la col·laboració de J. Burgueño i E. Sorribas