Pere Blasi i Maranges

“Aspecte General del Relleu de Catalunya”, en Pere Blasi: Geografia Elemental de Catalunya. Barcelona: 1922; làm. entre pàgs. 16-17.

​Puigcerdà, 1885 – Barcelona, 1961

Soci Fundador · Vicepresident de la Societat (1935/1936) · Vicepresident de la Societat (1948/1956)

Mestre, geògraf i polític són les tres facetes que resumeixen succintament la personalitat pública de Pere Blasi. Com a mestre, Blasi exercí primer a Torroella de Montgrí, durant vint-i-tres anys, i després a Barcelona. A Torroella, Blasi palesà ja una gran avidesa de saber i una pregona inquietud per transmetre el seu mestratge; col·laborà a les revistes Emporion i Llibre de la Festa Major, i contribuí a fundar-hi l’Ateneu, des d’on completà la seva tasca educadora. Després de la dictadura de Primo de Rivera, Blasi es traslladà a Barcelona, on li fou encomanada, junt amb Dolors Batlle, la direcció del Grup Escolar Lluís Vives, acabat d’inaugurar al barri de Sants. En uns moments en què el moviment de renovació escolar patia de manca de mestres, a causa de les limitacions dels temps de la dictadura, Blasi esdevenia garantia d’aplicació d’una pedagogia moderna. Com a mestre, Blasi hi deixà una empremta profunda; en paraules d’Alexandre Galí, “donava al seu treball una vivacitat especial que atreia els nois i feia l’escola agradable amb la conseqüència d’un bon rendiment.” Durant aquesta època, la preocupació pedagògica de Pere Blasi el portà a col·laborar al Butlletí dels Mestres, revista de la qual fou membre del cos de redacció. Hi publicà l’article “Manca d’estil”, on es planyia d’una certa desorganització pedagògica, com a conseqüència d’una falta de preparació pràctica per part dels mestres joves, i aconsellava per esmenar-la el contacte directe amb els mestres experimentats. A més de la col·laboració al Butlletí dels Mestres, la tasca orientadora de Blasi es completà amb diverses participacions a l’Escola d’Estiu. El 1922, Pere Blasi rebé el premi de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana per un manual titulat Geografia Elemental de Catalunya, considerat modèlic en el seu temps, raó per la qual assolí gran divulgació i vigència. A més dels valors didàctics de l’obra, val la pena ressaltar que Blasi hi proposà una nova divisió comarcal de Catalunya, que cal considerar entre els precedents immediats de la divisió de 1932-1936.

“Gràfica comparativa dels rius de Catalunya”, en Pere Blasi: Geografia Elemental de Catalunya. Barcelona: 1922; pàg. 23.

Les inquietuds pedagògiques i geogràfiques proporcionaren a Pere Blasi un profund coneixement de la gent empordanesa i gironina, en particular, i de les terres catalanes en general. Per això, l’octubre de 1931, en constituir-se la Ponència d’estudi per a l’estructuració Comarcal de Catalunya, Blasi fou cridat a participar-hi, en representació de les terres de Girona, juntament amb Miquel Santaló, amb qui compartia ideari catalanista i d’esquerra, bé que des d’una pregona moderació.

El 1932, Blasi fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per ERC, la qual etiqueta ideològica sobrepassava, com diu Josep Iglésies, “la seva particular d’home estrictament de centre. A les comissions parlamentàries constituïa un fre i, exactament com a Torroella -cerdà entre empordanesos-, al Parlament -home de centre dins un partit d’esquerrans-, se singularitzà igualment en mantenir la ponderació que li era característica.”

El 1933 Pere Blasi fou nomenat membre del Consell Regional de Primer Ensenyament. El 1935, col·laborà a fundar la Societat Catalana de Geografia, de la qual fou el primer vicepresident, càrrec que ocupà fins la seva mort, amb l’obligat parèntesi de postguerra 1939-48. Amb la derrota a la Guerra Civil, les activitats polítiques de Blasi, obligat a exiliar-se, com tants d’altres, restaren estroncades. No passà el mateix amb la seva tasca pedagògica i geogràfica: Blasi féu de professor a Prada de Conflent i a Perpinyà, i es doctorà en Lletres per la Universitat de Montpeller, amb una tesi sobre l’Empordà, que en tornar a Barcelona, el 1946, va exposar a l’Institut Francès i que roman inèdita.

“Divisió Comarcal de Catalunya”, en Pere Blasi: Geografia Elemental de Catalunya. Barcelona: 1922; pàg. 26.

El 1951, Pere Blasi es féu càrrec d’unes classes a l’Escola Laboral Tèxtil de Barcelona. Mentrestant, esmerçà bona part dels seus esforços en la redacció de la seva gran obra geogràfica, Les Terres catalanes, publicada amb aquest títol davant la impossibilitat de fer-ho amb el de “Geografia de Catalunya.” El llibre, dividit en dues parts, exposa en una la fesomia física del país i descriu a l’altra les regions i comarques que delimità en escriure l’obra.

Aquesta és, sens dubte, l’obra culminant de Blasi, que ocupa un lloc preeminent en la bibliografia geogràfica de la Catalunya contemporània, car és el primer compendi escrit després de la Guerra Civil i constitueix un digne precedent de la Geografia de Catalunya, dirigida per Lluís Solé Sabarís. Les Terres catalanes és una obra plenament identificada amb els corrents de la geografia francesa, amb els quals Blasi havia tingut un contacte estret arran la seva estada a Montpeller. Poc abans de la seva mort, a Pere Blasi li van ser reconeguts els estudis fets a França i va obtenir el títol de doctor en Filosofia i Lletres.

Per glossar la personalitat de Pere Blasi, res millor que reproduir els mots que Josep Iglésies, amb qui mantenia una ferma amistat, escriví a Serra d’Or en ocasió de la seva mort: “Pere Blasi serví la professió de mestre de minyons amb una exemplaritat excepcional. Fou un autèntic germinador d’afectes, un cavaller d’una bondat i una fidelitat admirables. La seva benevolència arribava a semblar candorosa. El to mig paternal, sempre serè, però amb espurnes d’emoció i confidència de les seves explicacions, es captava fàcilment l’ànima dels alumnes. Xop d’humanitat, de comprensió i tolerància, efusiu i balsàmic, incapaç de congriar cap mena d’odi, es mantingué sempre fidel a la seva ètica. Amb les arrugues del rostre emmorenit, cada vegada més profundes, les conques dels ulls més obscures i la veu més opaca, amb la seva habitual bonhomia i el compost reposat, anava pels carrers barcelonins com un exiliat supervivent d’una altra època. Com tants d’altres era un nàufrag d’uns dies extingits. Talment una topada brutal amb la realitat indefugible, fa uns mesos fou tret violentament de les seves abstraccions en llançar-se-li al damunt una motocicleta a tota marxa. Per bé que semblà que l’accident s’havia anat superant, Pere Blasi ha acabat per sucumbir. Déu premiï la seva gran bondat!” [Enric Bertran]