Maximino San Miguel de la Cámara

Huerta del Rey (Burgos) 1887 –  Cartagena 1961

“Mapa Geològic del massís del Montgrí, 1:50 000” de Maximino San Miguel de la Cámara, inclós en l’article “Geologia del massís del Montgrí” publicat amb Lluís Solé al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, XXXIII – 1/3 (1933), pp. 129-145.

De molt petit va quedar orfe de pares i va passar a viure amb els seus avis a Gumiel de Izan, a la província de Burgos mateix. Després de cursar el batxillerat als Maristes d’aquella capital castellana, va seguir la carrera de Ciències Naturals a la Universitat de Madrid, en la qual es doctorà el 1911 amb una tesi sobre les dunes litorals a la província de Huelva, reflex del seu interès primerenc per les façanes marítimes dels continents. En aquesta línia de recerca va ser pensionat per la Junta de Ampliación de Estudios per a efectuar estades als Laboratoris Oceanogràfics de Santander i de Ciutat de Mallorca durant els seus anys de formació.

Esdevingué professor de geografia física de la Universitat de Barcelona en crear-se la Secció de Ciències Naturals (1911) i, poc després (1912), catedràtic per oposició de geografia física i geologia dinàmica. Aquest tombant vivencial l’ajudà a decantar-se per la petrografia, especialitat de la qual és considerat com un dels pioners en la geologia espanyola.

D’aquesta primera època són el manual Geología (1927), els catàlegs de roques eruptives i metamòrfiques de la província de Barcelona per al Museu Martorell de Geologia, Estudio de las rocas eruptivas de España (1933) i nombrosos articles especialitzats, de vegades en col·laboració amb deixebles seus, com ara Jaume Marcet (Région volcanique d’Olot, Congrés Géologique International 1926) o Lluís Solé (Geologia del massís de Montgrí, 1933), publicats en bona mesura al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, de la qual va ser soci molt actiu. Cal remarcar que gairebé dues terceres parts dels 170 títols bibliogràfics de la seva producció fan referència a localitats de les terres catalanes. Va ser impulsor i conservador de la important col·lecció petrogràfica del Museu Martorell de Geologia a partir de 1917; reorganitzador i director de l’Institut Geològic de la Diputació des de 1927; i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, amb discurs d’entrada de 1916, entre d’altres institucions científiques.

De després de la guerra, és l’obra Los Minerales, las Rocas, los Fósiles y las Plantas. Instrucciones a los excursionistas y a los aficionados a las ciencias naturales (1940), amb claus per classificar aquests elements, i la reedició revisada Manual de Geología (1942). El 1942 es traslladà per concurs a la Universitat de Madrid per a ocupar una càtedra de petrografía. Allà fou director del Museo Nacional de Ciencias Naturales i un dels fundadors i organitzador del “Instituto Lucas Mallada” del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, el qual va dirigir fins a la mort. Malgrat l’allunyament físic, San Miquel va seguir en contacte amb l’escola geològica catalana de la qual, segons Solé Sabarís, qui succeí el mestre en la càtedra barcelonina, va posar els fonaments. [Enric Bertran / Pau Alegre]