Valerià Paül; Noelia Araújo; José A. Fraiz: Manual de turismo na natureza e a súa aplicación en Galicia. Vigo: Servizo de Publicacións da Universidade de Vigo, 2011; 263 p. ISBN 978-84-8158-542-1.
No és una tria banal el fet que l’obra que ens proposem comentar s’obri amb una cita d’una obra senyera de la literatura gallega, Cantares gallegos, de Rosalía de Castro, atès que és una obra en gallec i sobre Galícia, per bé que defuig qualsevol indici de sentimentalisme nostrat, com sigui que s’hi referencien tant treballs acadèmics hispànics (en llengua castellana, gallega i catalana) com internacionals (sobretot angloamericans) sobre el turisme a la natura, i s’hi utilitzin escales diverses d’anàlisi (mundial, estatal i regional). El manual, així mateix, no només es basa en la lectura de treballs acadèmics, sinó que també abasta un considerable component pràctic, atès que és fruit de l’experiència docent dels tres autors al màster de Direcció i Planificació del Turisme efectuat al campus d’Ourense de la Universitat de Vigo, institució que edita l’obra.
El llibre s’estructura en cinc capítols, tres dels quals d’extensió semblant (d’unes trenta pàgines els capítols primer, segon i cinquè); el capítol tercer és de vint-i-tres pàgines, i el quart en té quaranta-vuit. A cadascun s’encabeixen quatre casos pràctics, els quals procuren il·lustrar els continguts teòrics respectius. Finalment, als annexos, es presenta el resultat del treball de camp de tres sortides a espais naturals efectuades pel professor Valerià Paül amb alumnes de diverses promocions del màster esmentat.
El capítol primer tracta, d’antuvi, de definir allò que s’entén per natura. Ho fa defugint d’una concepció que la distanciï del component cultural: “La natura és una realitat física i material, però també una visió, una forma d’aproximació a la realitat i, per això mateix, un debat constant sobre la seva materialitat” [p. 14]. Es fa un breu repàs de les diverses maneres d’entendre allò que és natural pels humans al llarg dels temps, des de la seva relació amb la salvatgia i el temor que li despertava, fins a la seva exaltació pels romàntics. Així mateix, i en la línia de la definició apuntada ara mateix, es guarda un actitud d’alerta envers les visions predominants durant el segle XX que tendents a considerar només natural tot allò no tocat per la mà dels humans, les quals portarien a limitar allò natural a espais molt concrets i reduïts del planeta, posem per cas els deserts o l’alta muntanya.
Això porta a definir l’espai natural com “aquelles extensions de terreny amb una presència majoritària d’usos del sòl diferents als urbans (superfícies construïdes) i agraris (camps, llaurats i pastures)” [p. 37]. És una definició operativa aplicada al llarg de tot el llibre, com també ho és la diferència adoptada entre espai natural i espai natural protegit. El segon és el que compta amb alguna legislació específica amb la finalitat de preservar-lo i regular les activitats que s’hi portin a terme.
En la pruïja didàctica dels autors per a establir definicions i evitar possibles confusions, el segon capítol destaca per dues qüestions. En primer lloc, hom procura mostrar els punts de connexió, però també la discontinuïtat, entre els conceptes de turisme sostenible, turisme alternatiu i turisme a la natura. En efecte, és força estesa la connexió entre turisme a la natura i pràctiques sostenibles i alternatives, malgrat que no tenen perquè anar de bracet. És possible ensopegar amb pràctiques turístiques a la natura poc sostenibles i alternatives, com, per exemple, les explotacions massives de turisme alpí. Nogensmenys, els turismes sostenibles i alternatius no són privatius del turisme a la natura, atès que també són possibles en altres contextos, com el turisme urbà. Per tot això, cal diferenciar de la millor manera aquestes tres tipologies de turisme, les quals poden donar-se de conjunt o no.
En segon lloc, en aquest segon capítol, els autors proposen efectuar una classificació de les activitats turístiques i excursionistes relacionades amb la natura d’acord amb una escala de menor a major grau de connexió amb l’interès pel medi. D’aquesta manera, el turisme en la natura seria tot aquell practicat a l’espai natural, sense que l’interès per la natura mateixa hagi estat el motiu d’atracció primari, i pot suportar-se, posem per cas, en què l’espai en qüestió actuï com a contenidor de determinada activitat: és el cas de ’existència de determinades infraestructures les quals només poden oferir-s’hi (esquí alpí o descens per aigües braves). D’altra banda, el turisme de natura sí que estaria motivat de manera preferent pel medi, atès que el turista s’hi desplaça per a gaudir de la flora, la fauna, la geologia o el paisatge. Finalment, l’ecoturisme, al qual es dedica un apartat específic, constituiria la modalitat de major intensitat i compromís en relació amb la natura.
Per bé que, en els dos capítols anteriors, els exemples dedicats a Galícia van esquitxant tot el text, el tercer capítol se centra de manera específica en l’oferta d’empreses i productes gallecs de turisme en el medi. En ser el capítol més breu de tots, es troba a faltar un major contingut teòric, com, per exemple, una explicació un pèl més detallada de la relació entre recurs, atracció i producte turístic. Tanmateix, el repàs de l’oferta gallega és prou interessant, atès que es basa en dades obtingudes a les pàgines digitals de Turgalicia, malgrat que no s’especifiquin les fonts o informes efectivament consultats. Les empreses escollides són les que ofereixen més d’un producte turístic i son catalogades en activitats aèries, terrestres i marítimes. Els estudis de cas, al revés del que passa a la resta dels capítols, no són intercalats entre el text, sinó que s’ofereixen al capdavall i no presenten una perspectiva crítica, atès que són merament descriptius.
Aquesta capacitat crítica que es deixa endevinar en diversos dels exemples de cas inclosos en el manual, així com alguns apartats concrets dels capítols, es fa més evident al capítol quart, el més extens de tot i que malda per oferir una mirada turística als règims dels espais naturals i protegits. Comença a Galícia i avança pas a pas vers l’escala estatal, europea i mundial. Fins i tot concedint que aquest ascens és coherent en un manual dedicat a Galícia, considerem que d’haver procedit en sentit contrari, del nivell superior cap a l’inferior, hauria facilitat la comprensió del text. Així, per exemple, s’esmenten, a l’apartat dedicat a Galícia (el més dilatat), diverses lleis estatals o normatives comunitàries, les quals són anunciades amb la promesa d’una explicació posterior. En tot cas, cal destacar l’esforç per a integrar en quaranta-dues pàgines la complexitat de normes referents a la protecció dels espais naturals a diversos nivells, des de l’esfera de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, fins a les competències autonòmiques.
Ratlles amunt apuntàvem que la crítica treia el nas en aquest capítol quart. En destacarem algunes, i convé començar amb el recel que mostren els autors pel que fa a la intromissió de l’Estat en competències autonòmiques, com ha estat el cas per tot allò referit a la declaració i gestió d’espais protegits (un assumpte resolt a favor de les comunitats autònomes pel Tribunal Constitucional). Pel que fa a Galícia, sostenen les mesures de protecció han arribat amb retard en comparació amb altres comunitats autònomes (el 1999, només el 2% del territori gallec estava protegit, i no va ser fins a 2001 quan es va promulgar la llei 9/2001, de 21 d’agost, de conservació de la natura), i que no són suficients. Per exemple, critiquen que la majoria dels espais protegits gallecs ho estiguin sota l’empara de la categoria més laxa definida per la Llei 9/2001, les zones d’especial protecció dels valors naturals (ZEPVN), per la qual cosa demanden ampliar la xarxa de parcs naturals gallecs i dotar de major protecció a determinats espais en els quals perduren pràctiques turístiques irresponsables amb el medi. A més a més, sostenen que l’absència d’una figura legal que planifiqui la totalitat de la xarxa d’espais naturals protegits a Galícia dificulta les estratègies coherents, tant pel que fa a la protecció com al turisme.
Pot ser que aquesta actitud crítica sobrepassi els objectius d’un manual universitari, com sigui més d’esperar en articles acadèmics o en obres de recerca de base. Tanmateix, no topem davant una crítica merament destructiva, sinó constructiva, perquè, davant de les errades detectades, es proposen mesures correctores.
El darrer capítol se centra en l’ordenació turística dels espais naturals, amb una perspectiva que premia el governament (governancy) contra el govern clàssic. Això és, s’aposta per l’esforç comú d’actors diversos, públics i privats, els quals persegueixen un objectiu compartit. La planificació i l’ordenació territorial surten a escena, malgrat que els exemples de documents específics sobre planificació turística siguin escassos en el context espanyol, com passa en el cas d’Andalusia amb els programes d’ús públic (PUP). En efecte, el concepte d’ús públic pren un relleu notable a l’hora de planificar els usos dels espais naturals, els quals, segons la normativa espanyola, requereixen dues menes de pla: el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) i el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG). L’explicació d’aquests dos plans, amb referències reiterades a Galícia, centra el contingut del capítol, el qual és clou amb sengles apartats relatius a les infraestructures i els equipaments, les activitats i els serveis, així com la gestió del flux de visitants als espais naturals.
L’obra es tanca amb la incorporació de tres annexos rere un títol encapçalat amb el terme directrices, la qual cosa connota clarament la seva intencionalitat: com a resultat del treball de camp del professor Valerià Paül amb els alumnes de l’assignatura Patrimoni Natural i Ordenació del Territori, efectuat al Parc Natural do Invernadeiro (2008), a l’espai protegit de Trevinca (2009) i al Parc Natural Baixa Limia-Serra do Xurés (2010), s’elaboren tres documents d’anàlisi, diagnosi i proposta de millora per a l’ús i la gestió dels espais naturals en estudi. És una incorporació del treball pràctic del docent i els seus alumnes que complementa els capítols del manual, el cinquè en especial, i es pot prendre de guia per a altres treballs de camp docents. En aquest sentit, la tria d’una alternativa per a una estructura similar en els tres documents, potser hauria facilitat la refosa en un model-tipus d’anàlisi. Fa al cas apuntar també que es troba a faltar un acompanyament cartogràfic específic als annexos, si bé és cert que, en el cas del Parc Natural Baixa Limia-Serra do Xurés i el Parc Natural do Invernadeiro, se’n faciliten mapes a les pàgines 137 i 113, respectivament, en tractar-se com a exemples als capítols corresponents.
De tot plegat, restaria per destacar un aspecte clau del manual que anem comentant, el qual és el component didàctic. Aquest aspecte es pot observar en diverses perspectives: un afany per connectar els diversos capítols i apartats dels llibres entre ells; encetar els capítols amb una glossa introductòria i cloure’ls amb una bibliografia bàsica de referència i unes activitats dissenyades per al repàs del contingut per part dels alumnes; la presència d’estudis de cas i dels annexos, els quals complementen el contingut més teòric dels capítols i ofereixen la doble cara la tasca docent (teoria i pràctica); la presència de quadres, esquemes i taules que sintetitzen continguts; i sense oblidar la inclusió de fotografies i mapes, els quals il·lustren el text de manera adient.
Es poden suggerir, així mateix, algunes millores les quals es podrien aplicar en reedicions futures: l’intercalat dels exemples dintre dels apartats no sembla pas encertada del tot, perquè distreu considerablement la lectura del text principal (i, en algun cas, han anat a parar fora del lloc que els correspon); a la bibliografia final se li podria afegir un apartat de les adreces de documents digitals consultades o d’interès per a la temàtica; també convindria, al començament o al final del llibre, incorporar una llista breu d’acrònims, els més emprats al llarg del llibre; en fi, no hi sobraria pas un apartat al final amb una síntesi breu, més convenient encara atesa la dimensió crítica de l’obra, de manera que li donaria un major sentit unitari. A tall de remarques menors, i per acabar, caldria sospesar la possibilitat d’augmentar la qualitat d’algunes imatges —reduïda a causa de la seva dimensió i el tipus de paper emprat— i recomanar l’esment de “traducció pròpia” o a qui correspongui en les cites textuals de textos no gallecs.
Més enllà d’aquests suggeriments, els quals no pretenen altra cosa que millorar la qualitat final del llibre, paga la pena incidir en l’aportació del Manual de turismo na natureza e a súa aplicación en Galicia. És una obra que malda per situar la temàtica d’estudi en el context gallec i en llengua gallega, sense oblidar el marc espanyol i internacional. Un manual a l’encalç d’una presentació clara i didàctica dels seus continguts, sense atabalar-se per la profunditat en tots els apartats, un tret aliè al gènere al qual pertany. Una obra, en definitiva, de la qual podem aventurar que serà d’utilitat en els estudis de postgrau en turisme a Galícia, tant per al professorat com per a l’alumnat. [Juan Manuel Trillo Santamaría; Universitat Pompeu Fabra; departament d’Humanitats; ressenya recollida a Documents d’Anàlisi Geogràfica 58:3 (2012), p. 536-540; versió catalana de Pau Alegre, juny de 2013]