Fragment del llibre de Sant Soví, exemplar conservat a València.
Barcelona 1867 – 1957
Antic soci · Membre Numerari de l’IEC
General de brigada i erudit. Com a oficial de l’exèrcit fou destinat a Cuba, Jamaica i el Canadà. Però en allò que excel·lí fou en la bibliofília i l’estudi del català antic, que combinà amb la carrera militar. Publicà una gran diversitat de textos medievals, sobretot de caire científic, com ara Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933) i Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), i d’altres de botànica i manescalia. Fou el primer de publicar (1952) el llibre de Sant Soví (mitjans segle XV), un dels més antics receptaris de cuina escrits en romanç. Posà en català el Gargantua de Rabelais i assajà la reconstrucció del text original del llibre perdut de la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, a partir de la versió francesa de 1554. Emprant el pseudònim Lluís Detzany realitzà traduccions, com ara Viatges de Gulliver a diverses nacions del món (1913). També, en col·laboració amb altres erudits, edità la col·lecció Recull de textes catalans antichs (1906-12).
Per la seva vàlua filològica, la gran obra de Lluís Faraudo és el Vocabulari de la llengua catalana medieval. Tal com un pot llegir al web de l’Institut d’Estudis Catalans (www.iec.cat/faraudo/), per aplegar-lo “va anar despullant contínuament una gran quantitat d’obres medievals de tota mena, des de documents administratius, inventaris, ordinacions gremials i crides fins a texts literàries i tractats científics, mèdics, astrològics, de manescalia, etc. El resultat són setze grans fitxers, ben curulls, que es troben ara als arxius de l’IEC, per disposició testamentària. En aquests moments … s’estan revisant i digitalitzant electrònicament per tal que tothom tingui la possibilitat de consultar-los en xarxa.”
Lluís Faraudo de Saint-Germain fou membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1941) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1953), entre d’altres institucions científiques. Era, en paraules de Josep Iglésies, “un dels habituals contertulis de la Societat i l’interès que sempre va demostrar per les nostres activitats fou sobradament manifest… A les reunions, acostumava a ocupar un seient en el primer rengle de cadires, aquest que anomenem amb un deix de tendresa, el rengle del nostre senat… al costat de Josep Puig i Cadafalch … i altres consocis d’edat avançada.” Per això, en morir Lluís Faraudo, Josep Iglésies, aleshores secretari de la Societat, en deixà constància a la Memòria del curs 1956-57:
“Sabé agermanar les armes i les lletres amb profit positiu. La seva associació amb la cultura catalana que sembla estar en contradicció amb la seva carrera militar, fou iniciada ja en la seva joventut, en els dies de la seva estada a la intendència de Tarragona. Aquesta compenetració esdevingué absorbent en arribar a la maduresa i fou absoluta durant la senectut. Les seves darreres disposicions, renunciant a tots els honors en l’enterrament i fent hereves dels seus béns les institucions catalanes i, entre d’altres, l’Institut d’Estudis Catalans, constitueixen en ell que era un professional de la milícia, un extraordinari i singular determini… [Ell mateix trià per al seu auster enterrament] la companyia d’institucions semiclandestines, preferint-la complagudament a la pompa i la manifestació honorífica a què el seu grau militar li donava dret:… la banda militar, el dol presidencial de les autoritats civils i castrenses i el batalló de l’exèrcit amb llur pas solemne i l’arma a la funerala.” [Enric Bertran]
Triat i garbellat a les planes:
De les conferències furtives de la SCG a ca n’Iglésies