Joan Nogué i Pere Sala (curadors): Les Terres de l’Ebre: catàleg de paisatge. Barcelona: Departament de Territori i Sostenibilitat; Generalitat de Catalunya, 2013; 596 p. ISBN 978-84-393-9096-1.
Rebem de la Diputació de Tarragona, a la qual agraïm la deferència, la publicació del Catàleg de paisatge de les Terres de l’Ebre (CpTE). És un volum sòlid i manejable alhora, en la producció del qual no s’han estalviat recursos, inclosos els de la mateixa Diputació. Un resultat editorial excel·lent, el qual posa de just relleu, per si encara fes falta, el treball de camp i gabinet efectuat per diversos equips de treball coordinats per l’Observatori del Paisatge durant força temps.
Val la pena deixar constància de l’autoria en aquesta notícia sumària. L’elaboració del CpTE ha anat a càrrec de l’equip del Consorci de Serveis Agroambientals de les comarques del Baix Ebre i Montsià (CODE), dirigit per Josep Aragonès; així mateix, l’equip del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, dirigit per Sergi Saladié; i, en tercer lloc, la participació ciutadana dinamitzada per Neus Miró (CODE) i l’equip d’Espai TReS · Territori i Responsabilitat Social dirigit per Xavier Sabaté, tots sota la direcció i coordinació de Joan Nogué i Pere Sala de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Els textos de la publicació del catàleg van ser redactats per la gent de l’Observatori del Paisatge amb la participació de diversos col·laboradors. La il·lustració gràfica del volum ha estat servida per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), pel que fa als mapes, i per una llarga llista d’institucions i particulars, afeccionats i professionals, pel que fa a les imatges.
Les fotografies a rasant i les vistes aèries són omnipresents al llarg del llibre, la qual cosa fa palesa la idoneïtat d’aquests documents per a mostrar els trets definidors de les unitats de paisatge. I de la millor manera. Ho vaig procurar d’emfasitzar en els comentaris que vaig dedicar al llibre Reptes en la cartografia del paisatge editat per l’Observatori del Paisatge. La versatilitat de presa i tractament de la fotografia digital han facilitat la seva reproducció òptima, com no s’havia vist fins a les acaballes del segle i mil·lenni proppassats. Els estudis de paisatge de tota mena se n’han beneficiat molt, fins al punt que, sovint, la fotografia és el paisatge. De la mateixa manera com, en un altre topant gràfic, també ho ha estat la disponibilitat de cartografia topogràfica i d’inventari temàtic de Catalunya a escales grans, d’ençà la plena operativitat de l’ICC i altres productors de base.
D’altra banda, no es pot deixar de recordar que els estudis de paisatge també són debitors de les possibilitats de càlcul i emmagatzematge de dades ingents assolides pels equipaments informàtics dels darrers anys. Comentat d’una manera apressada i un pèl barroera (perdoneu-m’ho), la determinació primera del nombre i dels límits de les unitats de paisatge —genèricament dites regions homogènies en els estudis de geografia— es podria aconseguir mitjançant l’aplicació de procediments específics d’anàlisi estadística multivariant, de manera que les variables o atributs de les unitats territorials (quadrícules de malla, municipis, etc.) incloses automàticament en una unitat minimitzin la seva variància global, mentre que, alhora, la maximitzin respecte totes les altres unitats. El procés iteratiu estadístic per a aconseguir la màxima homogeneïtat de cada unitat i la màxima diversitat de totes les peces del mosaic, per a un territori tan gran com Catalunya o, fins i tot, les Terres de l’Ebre, no seria possible sense els ordinadors dels darrers anys. En el seu abast tecnològic, no tenen res a veure amb els “IBM” o els “Digital” dels anys vuitanta del segle vint, amb els quals maldàvem aplicar, ara caic, ara m’aixeco, les tècniques estadístiques més agosarades de la mal anomenada, i pitjor caracteritzada, “geografia quantitativa”.
No hi fa res que, a l’hora de la veritat, no hagi estat pas emprat aquest procediment estadístic per a identificar i delimitar les 135 unitats de paisatge de Catalunya, dinou de les quals cobreixen les Terres de l’Ebre. Però el procediment emprat efectivament, basat, sobretot, en la interpretació del mapa de cobertes del sòl Corine Land Cover (CLC 2000) a escala 1:100.000 de l’Agència Europea del Medi Ambient (novembre de 2004) (*), no és només qualitatiu, tal com defensen els seus autors, sinó que es recolzen en la classificació no assistida d’imatges de satèl·lit, un procediment quantitatiu del tot, en el qual s’aplica l’anàlisi multivariant i multiespectral de la llum solar reflectida per la superfície terrestre, a la manera descrita en el paràgraf anterior. Però no ens hi capfiquem. D’una manera o altra, la definició de les unitats de paisatge com a “porcions del territori amb un mateix caràcter, és a dir, caracteritzades per un conjunt d’elements que contribueixen a fer que un paisatge sigui diferent de l’altre, i no millor o pitjor” (**), respon a la multivariança, més o menys quantitativa i qualitativa. D’altra banda, la definició, d’una vegada per totes, de les
unitats paisatgístiques del país, permet l’aplicació operativa i intersubjectiva dels estudis acadèmics del paisatge a la planificació urbanística i territorial. En aquest context, no té sentit qüestionar-nos per què en són 135 a Catalunya i no pas un altre nombre, o, potser, infinites (***).
Més de la meitat de les planes del CpTE són esmerçades a detallar les característiques de cadascuna de les dinou unitats de paisatge de la regió. Ocupen tot el bloc 6, p. 268 a 562. Rere l’enunciació dels seus trets distintius, la fitxa sistemàtica de la unitat de paisatge segueix amb apartats dedicats successivament als elements naturals més destacats, a la manera d’una geografia física clàssica; a l’evolució històrica, documentada amb una ampli repertori de bibliografia local; i a la presentació de l’organització i la dinàmica actual, a manera d’una geografia humana.
L’expressió artística del paisatge de les Terres de l’Ebre i dels seus valors, pren el seu punt més aspre i dolç en els textos de Jesús Moncada i Artur Bladé. Aquest caient immaterial s’arrodoneix amb la presentació de les principals rutes i punts d’observació i gaudi del paisatge de la unitat. La part pràctica, als efectes de recomanacions i exigències per al planejament urbanístic i territorial, s’articula en tres altres apartats: possible evolució del paisatge, avaluació del paisatge i objectius de qualitat paisatgística, amb criteris i accions d’actuació.
La informació abocada pels autors del catàleg de paisatges de les Terres de l’Ebre —com passa de ben segur a la resta de catàlegs— per a la interpretació de fotografies i d’anàlisis estadístiques en forma de textos i mapes comprensibles per a propis i forans, acrediten un coneixement molt acurat, de primera mà, de la regió. Hi posen l’input energètic just. La resta el posa la ciutadania, amb els seus comentaris i opinions recollits mitjançant una operació de recerca participativa. Les Terres de l’Ebre: catàleg de paisatge és tot això i molt més. Informàtica, fotografia, treball de camp, cartografia, entrevistes,… ben amanit amb tècnica, estètica i poètica, i un pou d’intel·ligència. Però el catàleg haurà de ser una eina de govern eficient. La dimensió política tenyeix l’onada d’estudis paisatgístics desfermada durant dels darrers quinze anys. Comentar-ho, em portaria a allargar aquesta notícia de manera desconsiderada. A més a més, ja està fet. Llegiu, sinó, l’article d’opinió signat per una de les persones més ben assabentades dels detalls i les generalitats de la institucionalització del paisatge a Catalunya. Us l’he transcrit tot seguit. [Pau Alegre, 25 de febrer de 2015]
Els catàlegs de paisatge
El 20 d’octubre farà quinze anys de la solemne signatura, al Palazzo Vecchio de Florència, del Conveni Europeu del Paisatge promogut pel Consell d’Europa. Dos mesos més tard, el Parlament de Catalunya va prendre l’acord per unanimitat de subscriure l’esmentat conveni.
La conseqüència directa d’aquell acord parlamentari fou l’aprovació de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, i d’aquesta llei se’n va desprendre, immediatament, la creació de l’Observatori del Paisatge, i la definició de les principals eines per al desenvolupament de polítiques actives i pràctiques, concretades en els catàlegs, les directrius i les cartes del paisatge, i el fons per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge.
Em vull concentrar en els catàlegs dels paisatges de Catalunya, que es va encarregar d’elaborar, en col·laboració amb les universitats de Catalunya, l’Observatori del Paisatge. L’objectiu bàsic d’aquests catàlegs és definir les directrius que, en matèria de paisatge, havien d’incorporar els plans territorials parcials de Catalunya com a normativa específica. Així doncs, s’han elaborat set catàlegs de paisatge que es corresponen als set territoris dels set plans territorials: Alt Pirineu i Aran, Terres de Ponent Lleidatanes, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona, Regió Metropolitana de Barcelona, Comarques Orientals Gironines i Comarques Centrals Manresanes.
Pràcticament tots aprovats, de moment de n’han publicat quatre (Lleida, Tarragona, Ebre i Girona) i d’aquesta manera es posa a disposició de tothom un material molt ric que aborda l’anàlisi i la definició de les unitats de paisatge per a cada territori, n’analitza tant els aspectes generals com els singulars, estableix aquells paisatges que mereixen una atenció especial i proposa objectius de qualitat paisatgística, tot determinant els criteris i les accions que són necessàries per assolir i mantenir aquesta qualitat.
El mapa de les 135 unitats de paisatge de Catalunya, que s’incorpora a tots els catàlegs i que n’és un fruit directe, esdevé, així, una peça molt singular que ens mostra l’enorme riquesa dels paisatges de Catalunya i els intenta singularitzar i identificar en unitats per unes característiques morfològiques, territorials i socials comunes d’una certa homogeneïtat. Del Delta al cap de Creus, dels Ports als Aspres, del Montsec a l’Alta Garrotxa, dels Costers de la Segarra als Terraprims, de les capçaleres del Llobregat a l’Alt Ter, de Lavansa la Vansa a Montserrat, de la Conca Salina al Garraf, del Cadí al Montseny, del delta del Llobregat a l’Horta de Pinyana… i, així, fins a 135 unitats que, pels noms que hem esmentat, ja ens aporten alguna idea del concepte bàsic que les defineix.
Tots els paisatges, totes les unitats tenen valors diversos que s’originen en la seva realitat física, en la intervenció humana, en el seu alt grau d’entropització, i responen a valors naturals, estètics, productius, d’ús social, espirituals o simbòlics.
Naturalment, els treballs dels catàlegs no pretenen pas capturar i immobilitzar els paisatges de Catalunya sotmesos, justament, a unes dinàmiques de canvi molt actives. El valor dels paisatges rau en la seva doble capacitat, de permanència i de canvi, de consolidació i d’adaptació, però, sobretot, en la capacitat de no malmetre, en les dinàmiques de canvi, els valors essencials que es perceben com a permanents i que es dibuixen a partir d’uns referents en el paisatge, els quals haurien de romandre sense canvis per impedir que es desvirtuïn els perfils identificables del paisatge de Catalunya.
El paisatge es presenta com un patrimoni i se’n busca el gaudi de manera col·lectiva i compartida. La mutació demogràfica i territorial que està experimentant el nostre país ha d’esdevenir sense alterar aquells components bàsics que els atorguen, justament, caire patrimonial. Ordenació, restitució, intervenció són, així, polítiques plausibles sobre el paisatge, que no és un valor fossilitzat en el temps i en l’espai, sinó un valor actiu del canvi social, del progrés i de la modernització.
Els catàlegs del paisatge són peces d’una política basada en la continuïtat institucional i fonaments sòlids de les estructures d’estat tangibles que reclamem i podem construir sense que ningú no hi pugui posar cap impediment. [Joaquim Nadal i Farreras: “Els catàlegs de paisatge”, El Punt Avui 21 de febrer del 2015, p. 22]
* Vegeu la publicació Prototipus de catàleg de paisatge (2006; p. 32) signada per Joan Nogué i Pere Sala
** Prototipus, p. 30; CpTE, p. 27.
*** És una objecció molt sovintejada; sense anar més lluny, el ciutadà Henry Ettinghausen, de la Pera (Baix Empordà), s’ho preguntava (El Punt Avui, “El lector escriu”, 24 de febrer 2015, p. 20) en una rèplica a l’article d’opinió de J. Nadal que adjunto al capdavall d’aquesta notícia bibliogràfica.