Joan Nogué, Laura Puigbert, Gemma Bretcha, Àgata Losantos (a cura de): Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles. Olot: Observatori del Paisatge de Catalunya, 2013 (Plecs de Paisatge: Eines, 3); 226 p. ISBN 978-84-616-2668-7.
Podem parlar d’una cartografia del paisatge? Tot depèn. A l’empara del terme cartografia, entès com “la ciència, tècnica i art que tracta de l’elaboració, la lectura i interpretació, l’anàlisi i explotació, la recerca, la història, la conservació i l’estudi en general dels mapes, plànols, cartes, imatges, perfils, models tridimensionals o globus”, segons la definició general del mot al Diccionari terminològic de cartografia (*), podem aplegar en un sol mot gairebé tot allò que faci referència a la materialització de les manifestacions físiques o fictícies del territori. Així, no és pas forassenyat contemplar la possibilitat d’una cartografia de les dinàmiques territorials i valors intangibles del paisatge. Amb aquesta perspectiva d’estudi, l’Observatori del Paisatge de Catalunya (OPC) va convocar i celebrar un col·loqui temàtic, el setembre de 2011 a Tortosa, el qual va reunir una bona colla d’especialistes sobre l’estudi del paisatge. La publicació que ens ocupa, recull els textos de les ponències desenvolupades a la trobada precedides d’una breu introducció [p. 6-13] del professor Joan Nogué, director de l’OPC, qui ha tingut cura de l’edició amb tota pulcritud, de conjunt amb les col·laboradores que figuren a la referència del llibre.
Tanmateix, aquella definició tan àmplia de cartografia, va ser revisada per diversos participants en la reunió. En aquest context, resulta especialment significativa la ponència de l’arquitecte Carles Llop, “De la realitat a la representació: de la cartografia a la coreografia” [p. 89-102], en la qual en proposa la alternativa: “la cartografia del paisatge suposa la superació de la realitat masquée (amagada) i l’objectivació dels components. Cap tècnica, en exclusiva, no assoleix un grau satisfactori per representar el paisatge” [Llop, 94]. És a dir, si “…representar no és un acte ni objectiu ni correcte; [aleshores] representar no és solament descriure, sinó també expressar-se;…” [Llop, 96]. És per això que, a tall de repte, defensa l’expressió del paisatge com una mena de composició de dansa, un treball coreogràfic. L’observació del treball d’estudiants d’urbanística reproduït a la p. 97 (**), us il·lustrarà de millor manera sobre la reflexió del professor Llop.
Les propostes del professor Llop troben ressò en la ponència dels arquitectes Miriam García i Manuel Borobio, “Cartografies de l’intangible: fer visible l’invisible” [103-124]: “…la cartografia no solament plasma allò conegut, sinó que també confronta la raó i la intuïció en un exercici continu d’expressió i de creació”, la qual cosa té un corol·lari molt propi de la professió llur: “Ens atreu aquesta visió de la cartografia com a projecte…” [García; Borobio, 105]. Sobre la relació entre cartografies i projectes, hi tornaré més endavant. Allò sobre el qual encara vull burxar és el de les significacions de la paraula cartografia. El treball dels dos arquitectes esmentats hi dóna peu.
La recerca de camp de García i Borobio, efectuada a Ponteceso (Galícia), a la Costa da Morte, per a escatir “com es poden identificar i avaluar els elements intangibles del paisatge amb un mínim d’objectivitat i, per tant, de possible consens”, porta a concloure que “les diferents aproximacions i experiències analitzades es mostren agrupades en tres conjunts de valors intangibles que presenten relacions i similituds: benestar i tranquil·litat, aculturació i identitat, i sentiment estètic.” [106-107]. Per bé que “és l’observador qui construeix el paisatge”, ho fa “sempre en relació amb el suport físic” [García; Borobio, 106], i és per això que fa possible alguna modalitat de cartografia.
Tanmateix, allò que anomenen mapes, per a presentar àmbits de benestar i tranquil·litat, aculturació i identitat, i sentiment estètic, són, estrictament parlant, imatges. És un embolic de noms que il·lustra, a bastament, el repte de plasmar “un mínim d’objectivitat” en un pla bidimensional.
En efecte, com he explicat a altres bandes, un mapa interpreta distribucions geogràfiques, de manera que la selecció d’objectes, l’abstracció en punts, línies i zones, tot plegat explicitat per una simbologia, constitueix un missatge intersubjectiu, més que no pas objectiu, suficient i just. Les imatges, siguin fotografies analògiques o rasteritzacions multiespectrals, són rèpliques visuals del territori, les quals seran interpretables en la mida que l’observador disposi d’informació adient (comparació amb mapes, coneixements del lloc, tècniques d’anàlisi, etc.). Així, la possibilitat d’interpretació de les imatges binàries, a manera d’ombrejats de muntanyes acompanyades del mapa (això sí) del perfil costaner, presentades per Miriam García i Manuel Borobio en la seva ponència, assenyalen el límit del repte en la cartografia del paisatge de manera esplèndida.
Val a dir que la deriva de mapa a imatge, i al revés, s’acusa en diverses ponències. Per exemple, Carles Llop aplica els definidors del mapa a la imatge: “la parcialitat de la imatge, que és un resultat de selecció, intencionalitat i presentació d’allò que cerquem escriure, ens interpel·la…” [Llop, 92], per a reblar unes afirmacions que convindria perfilar de millor manera: “…el paisatge es percep en la representació de la realitat, i són les imatges —com a aproximacions per fixar la realitat percebuda— les que ens donen registres de paisatge” [Llop, 91]. Així mateix, a la ponència signada per la professora de geografia Benedetta Castiglioni i l’arquitecta Viviana Ferrario, “Cartografiar les percepcions socials: els paisatges tendencials” [148-167], podem llegir que “…només existeix el paisatge a partir del moment en què una població el percep […] el paisatge està constituït per una materialitat perceptible i alhora per una immaterialitat lligada a la percepció, és al mateix temps la realitat i la imatge d’aquesta realitat” [150]. Sí, paisatge és imatge.
El text de Castiglioni i Ferrario ara citat, és, a parer meu, el que se cenyeix de millor manera amb la proposta posada a debat en el col·loqui. Afirmacions, comentaris i exemples no van per les branques ni per volades de colom. “L’estudi sobre les percepcions del paisatge intenta comprendre no tan sols en quina mesura un significat o un valor determinats —per exemple, de tipus estètic— és atribuït, sinó que també intenta reconstruir per quins procediments s’assignen certs significats i valors” [152]. I puntualitzen les autores: “La percepció social és més rellevant amb vista al coneixement d’un paisatge entès com un producte social, com un producte d’una comunitat; no remet a la suma o la mitjana de les percepcions individuals, influenciades les unes per les altres.” [152] Amb aquestes bases, dinàmiques territorials i valors intangibles es poden sintetitzar en “paisatges tendencials, és a dir, els paisatges en procés d’afirmació de resultes de les noves pràctiques i representacions socials que estan emergint en les parts del territori en qüestió” [160].
Tanmateix, en proposar mostres de paisatges tendencials, penso que se’ls desborda l’optimisme. Ni el mapa comunitari, ni la localització de llocs significatius, ni l’elaboració compartida de mapes a Internet, no són interpretacions de paisatges tendencials. El mapa reproduït a la p. 158 —una impressió de pantalla de l’Atlante delle Segnalazioni de la Pulla—, il·lustra els límits d’aquest enfocament. Certament, és un mapa, perquè s’hi pot observar una veritable distribució geogràfica: una dispersió de punts d’objectes geogràfics, caracteritzats per un atribut binari simbolitzat, molt encertadament, mitjançant la variable visual de color (verd-vermell). L’associació d’informació alfanumèrica, sobretot textual, a cada punt, la qual es pot llegir en finestres singulars, no tenen significació geogràfica.
Com potser no podia ser d’altra manera, no se’n surten per harmonitzar el dilema d’enfocaments que presentaven en encetar la ponència: “les lògiques que sostenen els estudis i les representacions geogràfiques són de dos tipus, ja que el terme geografia indica simultàniament el ‘dibuix del món’ i el ‘discurs sobre el món’, dos enfocaments segurament complementaris, però oposats en el procediment […] Dos enfocaments que no poden remetre fàcilment l’un a l’altre.” [Castiglioni; Ferrario, 149]. Però, qui sóc jo per a jutjar-les?
A més a més dels tres textos comentats fins ara, dos altres susciten prou interès des de la perspectiva d’escatir diferències i similituds entre mapa i imatge del paisatge. Són els signats per l’arquitecte Jordi Bellmunt, “Els mapes de valors estètics i simbòlics del paisatge: dels catàlegs de paisatge al projecte de paisatge” [42-57], i l’enginyer Elise Soufflet-Leclerc, “La cartografia de les dinàmiques del paisatge als atles del paisatge de França” [58-73]. D’una manera o altra, ambdues ponències ens vénen a dir que els
mapes de tota mena recolzen els treballs d’anàlisi i planificació del paisatge: “aquest capítol planteja la mapificació no tant com a objectiu final, sinó com a instrument vàlid i complementari per a una intervenció respectuosa amb els valors de l’entorn” [Bellmunt, 47]; o bé, “constitueixen un llenguatge comú que permet aportar informació sobre el paisatge” [Soufflet-Leclerc, 69]. En aquest context, és significativa la insistència de la darrera autora en remarcar la utilitat didàctica de les seqüències diacròniques de mapes en els atles dels paisatges de les regions de França. Els lectors ho podran comprovar en qualsevol d’aquests atles (***). En fullejar-los, es podran convèncer del pes decisiu de les imatges fotogràfiques per a manifestar tipologies i elements paisatgístics.
De manera singular, la ponència de Jordi Bellmunt, es molt reveladora, per la sinceritat que traspua, de la pràctica del paisatgisme i de la relativitat de l’ajuda que pot proporcionar el mapa: “puc donar fe de l’especial dificultat de la representació del paisatge. És molt habitual que, quan es treballa amb diferents capes d’informació, el plànol o mapa resultant no sigui fàcil ni
intel·ligible…” [47]. I m’afegeixo decididament al seu rebuig, expressat educadament i sense citar-los expressament, dels anomenats SIG: “No tinc un especial interès a sumar mapes, escollir colors, determinar límits; com a arquitecte em sento molt més segur en el dubte, en el procés, en el dinamisme dels nostres paisatges contemporanis, i això és molt difícil de cartografiar” [48]. En posar el cas d’una actuació paisatgística endegada a les faldes de l’Etna, a Acireale, manifesta com n’és d’incerta la representació de dinamismes, fins i tot després de trepitjar el terreny “vàrem provar de dibuixar-los. Tanmateix, aquesta és una tasca entre difícil i impossible, per la complexitat de representar intangibles.” [50] Les tipologies de paisatge del lloc van concretar-se en dibuixos panoràmics —és a dir, imatges—, algun dels quals ha estat reproduït al llibre. “La interpretació del paisatge va esdevenir el motor d’un projecte que es fa realitat i serà, sens dubte, model. La representació del paisatge ha estat, en tot això, la clau del projecte” [56]. La col·lusió entre paisatge i projecte, ho anunciava ratlles amunt, és perfecta, i fa bona la coneguda proposta interpretativa d’Eugenio Turri (****).
Tres altres ponències, amb temàtiques i discursos d’intencionalitat més circumstancial, si més no en relació amb l’objectiu del col·loqui, s’afegeixen a les cinc ja comentades, les quals considero bàsiques. L’informàtic Volker Paelke presenta un mostrari de programaris especialitzats en la fusió d’imatge i mapa a “La realitat mixta de la cartografia. Noves tecnologies per als mapes del futur” [p. 74-88]. La ponència del geòleg Josep Maria Mallarach, “De la geografia sagrada a la cartografia del patrimoni espiritual natural: experiències i reptes” [125-147], magnifica les significacions de les dimensions ocultes del paisatge. Finalment, l’equip del filòsof David Casacuberta explica l’experiència del disseny, formació i ús del Rosespèdia a “Mapes de paisatges emocionals” [168-188], una guia interactiva i participativa (per mitjà d’un wiki) dels monuments dispersos pel terme municipal de Roses, accessible a través dels senyals QR disposats a cadascun.
La ressenya d’aquesta publicació ha estat tot un repte. He procurat contrastar les aportacions dels ponents en relació amb allò que manifesten sobre els mapes i les imatges, el conjunt dels quals, amb l’afegit de diagrames i xarxes, ha vingut a dir-se “cartografia”. Si en queda de llunyana i d’esquifida la definició d’aquest terme proposada pel vescomte de Santarem el 1839 ! L’aristòcrata i diplomàtic portuguès només volia aixoplugar-hi els estudis d’història de mapes i cartes que havia desenvolupat a París. De l’amplitud exagerada de la definició actual en resulten derives, extraviaments i sortides escàpoles, les quals, empantanegats en un terreny tan dúctil, vincladís i evanescent com és el del paisatgisme, fan extremadament difícil de centrar la temàtica. A l’encalç d’aquest centrament, he proposat sengles significacions restrictives per al concepte de mapa i d’imatge. Sobre aquestes bases, i com suggereixen diversos ponents —o potser tots?—, els mapes serien uns bons acompanyants dels estudis de paisatge, mentre que les imatges haurien de responsabilitzar-se de la seva expressió. Confio haver enriquit el debat obert per les excel·lents aportacions aplegades en el llibre. [Pau Alegre, 10 d’abril 2014]
* Rabella, Panareda, Ramazzini, 2011; p. 55
** L’autor del mapa del relleu de Catalunya (Barcelona: Ed. Casals, 1982) que trobareu en el muntatge dels estudiants de Carles Llop és el signant d’aquestes notes de lectura.
*** Hi ha un document d’índex gràfic d’aquests atles.
**** Il paesaggio come teatro. Dal territorio vissuto al territorio rappresentato. Venècia: Marsilio, 1998.