Gonçal de Reparaz i Ruiz

“Vic en el segle XVIII”. Gravat d’època inclòs en l’obra de Gonçal de Reparaz: La Plana de Vic, Barcelona: Barcino, 1928; p. 119.

Sèvres, Illa de França 1901 – Lima, 1984

Geògraf i historiador, membre d’una nissaga de geògrafs. Fill del polític, escriptor i geògraf portuguès d’origen basc Gonçalo de Reparaz y Rodríguez-Báez, i pare del també geògraf Gonzalo André de Reparaz, professor a l’Institut de Géographie d’Ais de Provença. La seva infantesa i primera joventut discorregué itinerant, rera les passes del seu pare, diplomàtic destinat a l’ambaixada espanyola a París. També visqué, de jove, al Marroc, a l’Argentina, al Brasil i a Berlín, on rebé una educació acadèmica que el convertí en un gran admirador de la cultura alemanya.

Gonçal de Reparaz fill (tal com acostumava a signar) va residir a Barcelona entre 1921 i 1939, on féu de professor de l’Escola de Ciències Socials i de l’Escola de Nàutica. La seva integració total en el món cultural i social catalans el portà a aprendre el català i a escriure-hi bona part de la seva obra, quan la seva llengua materna era el castellà. Seguí la tradició paterna de la investigació històrica de tema geogràfic, fruit de la qual és el llibre Història dels descobriments geogràfics (1927-28), i estudià la navegació i cartografia catalanes, amb l’obra Catalunya a les mars. Navegants, mercaders i cartògrafs catalans a l’edat mitjana i el Renaixement. Contribució a l’estudi de la Història del comerç i de la navegació a la Mediterrània (1930).

Gonçal de Reparaz fou un dels introductors de la geografia moderna a Catalunya, des del Centre Excursionista de Catalunya, on exercí funcions directives, i la Societat Catalana de Geografia, que contribuí a fundar el 1935. En aquest camp publicà La Plana de Vic (1928 i 1982, en reedició facsímil), sota el mestratge de Pau Vila, el primer volum d’una Geografia general de Catalunya (1936) i un Essai sur l’hydrologie des cours d’eau catalans (1938).

El seu palès posicionament polític –arribà a fer un viatge a Txecoslovàquia per comprar armes per a la República- li comportà l’exili, com a tants d’altres, rera la Guerra Civil. Es doctorà a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc el 1940, amb la tesi Histoire de la géographie d’Espagne, dirigida per Daniel Faucher, on demostrà la importància de la cartografia catalana quant als descobriments marítims. A proposta de Papy, féu de professor associat a la Universitat de Bordeus, a la França ocupada, fet curiós i perillós per a un exiliat republicà espanyol que residia a Prada de Conflent, a la França lliure. Els migrats ingressos d’aquesta tasca docent els completava amb la feina en una escola de llengües que ell mateix va fundar, on aprofitava el seu poliglotisme (sabia francès, italià, alemany, anglès i portuguès, a més castellà i català, i un xic de txec).

El 1948 se’n va anar a viure a París, on passà a dirigir el departament de publicacions de la UNESCO. Fou el pas previ del seu trasllat al Perú, com a cap d’una missió d’assistència tècnica d’aquest organisme. Hi residí a partir de 1951 fins a la seva mort, alternant estades a Bolívia i a l’Equador. Gonçal de Reparaz combinà la seva activitat professional amb el conreu de la geografia, que no abandonà mai: treballà amb un grup de l’Escuela Normal Central de Lima sobre la hidrografia dels rius costaners del Perú, publicà articles sobre l’economia peruana a Annales de Géographie, redactà diverses guies d’aquest país i hi descobrí, en paraules d’ell mateix, el Cañón de Colca-Majes. [Enric Bertran]

Text redactat a partir de l’article signat per Joan Rebagliato a la GEC, vol. 12, p. 479, i de l’entrevista que Oriol Nel·lo efectuà a Gonzalo André de Reparaz, publicada a Treballs de la SCdG, 38 (1994), pp. 137-146.

Li hem ressenyat:

• La Plana de Vic. Barcelona: Barcino, 1928.
• Catalunya a les mars. Barcelona: Mentora, 1930.
• Los ríos de la zona árida peruana. Piura – Barcelona: Universidad de Piura – Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013.