Ramon Grau i Carme Montaner (a cura de): Estudis sobre la cartografia de Barcelona, del segle XVIII al XXI: els mapes d’una ciutat en expansió. Barcelona: Ajuntament de Barcelona – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2014; 208 p. ISBN 978-84-9850-603-7 i 978-84-393-9207-1.
L’èxit assolit per les Jornades d’història de la cartografia de Barcelona, organitzades per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) el maig de 2010, va animar els organitzadors d’aquell esdeveniment a donar-ne oportuna continuïtat. Així, la convocatòria de les Segones Jornades d’història de la cartografia de Barcelona va obtenir també una bona acollida entre els entusiastes de la història de la cartografia i de la cartografia històrica, de manera que l’octubre de 2012 van fer cap a ca l’Ardiaca per assaborir les nou ponències programades.
Com s’esdevingué rere la celebració de l’edició primigènia, la segona també ha generat una publicació col·lectiva en la qual es recullen els parlaments que s’hi van pronunciar. És un llibre de dimensions poc habituals, ben il·lustrat amb reproduccions generals i de detall dels mapes estudiats en cada text, i confegit d’acord amb l’estil de disseny habitual de les publicacions de l’AHCB des de fa molts anys. Tot plegat li dóna singularitat i atractiu visual. Per bé que el contingut dels textos no és, ni de bon tros, el del “periodisme d’investigació” destinat al gran públic, el seu grau d’especialització acadèmica i l’erudició que traspua no han de ser obstacle per arribar a les mans i l’enteniment d’una gran minoria de públic culte i atent.
Els curadors del llibre broden la introducció, “Noves aproximacions a la cartografia de Barcelona” [12-19], amb un patró incontestable. En efecte, l’Atlas de Barcelona de Galera, Roca i Tarragó (1972, 1982) és el referent indefugible dels estudis contemporanis d’història de la cartografia de Barcelona. Encara és, i ho serà per molts anys, el vademècum per a la identificació i localització de la successió de peces cartogràfiques del territori barceloní que van des del segle XVI fins al XX. Poques descobertes sensacionals des de l’edició de l’Atlas, la qual cosa deixa a segon pla les cerques detectivesques i estimula, en canvi, l’aplicació de les metodologies més avançades per a l’estudi dels mapes pretèrits. “El programa de les Segones Jornades es va concebre a la llum d’aquests resultats i amb la intenció d’aportar-hi una nova tongada d’estudis monogràfics, bé explorant matèries no abordades el 2010, bé mirant d’enllaçar els episodis il·lustrats aleshores, bé aprofundint-hi” [p. 14].
L’obertura de les Jornades i llibre amb sengles textos de Ferran Colombo i J. Oriol Granados, “Els mapes geològics de Barcelona: des d’Alexandre Vézian a Oriol Riba” [20-33] i “El reconeixement cartogràfic de la Colònia Bàrcino” [34-55], poden fer pensar en un repàs mil·lenari dels mapes d’una ciutat en expansió, tal com s’anuncia al subtítol del llibre. Res d’això. La interpretació cartogràfica de l’expansió de la ciutat estudiada per gairebé totes les ponències són referides als canvis en l’ocupació del territori barceloní durant el segle XIX, en un lapse temporal que desborda la centúria fins abastar el darrer terç del XVIII i el primer del XX. Així, la raó de la presència de les dues aportacions esmentades a les jornades rau, sobretot, en la reflexió que efectuen sobre la recepció del desenvolupament científic modern del segle dinou i la seva aplicació local en la confecció de mapes geològics i aixecaments arqueològics.
Tanmateix, el gruix més important de treballs, fan referència, en efecte, al reflex del creixement urbà de Barcelona en els mapes vuitcentistes. En aquest caient, es fa evident l’ordenament cronològic de les aportacions, bonament arrambades a alguna fita cartogràfica notable. Les dues ponències que segueixen fan referència, en concret, a plànols que expressen l’arrencada d’una nova dinàmica territorial i la manera d’entendre-la geogràficament. Són “La cartografia dels terrenys de la Granota i el Joncar i del Rec Comtal, 1756-1836” [56-73] i “Els plànols d’alineació de carrers a Barcelona, 1772-1817” [74-93] de Meritxell Gisbert i Marina López, respectivament.
La desclosa urbanística de la ciutat de Barcelona sobre el seu pla, a partir de la demolició de les muralles (1854), va obligar a repensar la seva representació en profunditat. Ja n’havia parlat Salvador Tarragó a les “primeres” Jornades. Ara, és Ramon Grau qui hi torna en estudiar els materials cartogràfics manuscrits llegats per Ildefons Cerdà a “Conèixer per transformar. L’empresa cartogràfica d’Ildefons Cerdà, 1854-1865” [94-119]. Cosa semblant fan Francesc Nadal i Luis Urteaga a les ponències respectives, “La cartografia municipal de Gràcia, 1850-1897” [120-143] i “Dos planos de Barcelona formados por el Cuerpo de Estado Mayor del Ejército, 1870 y 1885” [144-161], en les quals repassen la progressió metodològica i tecnològica experimentada en l’aixecament de plànols durant la segona meitat del segle XIX, ja siguin efectuats per topògrafs autòctons com al·lògens. La millora dels resultats, vist des d’una perspectiva de modernitat implacable, és prou evident en la ponència llegida per José I. Muro, “Un plano exacto de la ciudad de Barcelona. La Brigada topogràfica de Ingenieros, 1915-1930” [162-183].
Precisament, els resultats dels treballs de la Brigada topogràfica de Ingenieros vindrien a ser el plànol magistral de la ciutat de Barcelona conservat i posat al dia en suport manuscrit a l’Oficina del Pla de la Ciutat, creada i dirigida per Vicenç Martorell, l’antic comandant de la Brigada citada, a partir de 1925, ben bé fins a les darreries dels anys setanta del segle XX. Molts aprenents d’arquitectes i enginyers (i algun geògraf) d’aquell decenni, recorden ara les hores passades calcant algun fragment del plànol a l’Oficina, instal·lada als pisos capolats de l’edifici municipal singular de la plaça de Sant Miquel. Però això és va acabar. Cap als anys vuitanta, l’equipament informàtic de les empreses, l’administració i la universitat augmentà vertiginosament en quantitat i grau de prestacions. La superació de les bases cartogràfiques analògiques per les digitals es fa aleshores evident i els mapes de Barcelona no en resten al marge. L’arquitecte Joaquim Calafí, estudiós de l’evolució de les institucions i tècniques cartogràfiques catalanes dels darrers quaranta anys, i l’enginyer Lluís Sanz, responsable de la reeixida informatització de la cartografia municipal barcelonina, ho expliquen fil per randa a “Del paper a la pantalla: el pas a la cartografia digital a l’Ajuntament de Barcelona” [184-199].
El llibre, editat a cura de Ramon Grau i Carme Montaner, acompleix plenament els objectius de difusió científica desitjats i cal celebrar-ho. De ben segur que no manquen materials estudiats, prestos per a ser comunicats a la congregació d’estudiosos. Els membres del Grup interuniversitari de Recerca sobre Història de la Cartografia, liderat pel professor Francesc Nadal (UB), pinyol inqüestionable de les dues edicions de les Jornades d’història de la cartografia de Barcelona, s’acarnissen, científicament, és clar, sobre la documentació cartogràfica barcelonina, en particular, i catalana, en general, per a oferir-ne les interpretacions més agosarades per als censors més exigents. Amb l’acompanyament dels millors especialistes de les disciplines afins interessades per la informació geogràfica, com ha passat en les dues edicions celebrades fins ara, no els hauria de ser difícil tirar endavant la convocatòria de les Terceres Jornades d’història de la cartografia de Barcelona i la publicació del llibre corresponent. [Pau Alegre]