Josep Serra i Batiste (director): Atles de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011; 429 p. ISBN 978-84-9850-309-8.
Fa poc, vaig tenir el goig de llegir el llibre dirigit i redacta per les historiadores Danielle Chadych i Dominique Leborgne titulat Atlas de Paris [París: Parigramme, 2011; 219 p. ISBN 978-2-84096-485-8], una obra d’acurada presentació que amb el subtítol “Évolution d’un paysage urbain” desgrana les mil i una incidències, de lluny i de prop, del creixement de la metròpoli des de l’antiguitat prehistòrica fins a la més rabiosa actualitat en un to i amb uns continguts en equilibri molt ben mesurat entre la tafaneria científica i la divulgació de qualitat. ¿D’on ve l’oportunitat d’incorporar el mot “Atlas” al títol del llibre? El centenar de temes presentats al llarg de l’obra, cadascun a doble pàgina, senar i parella, s’interpreten per mitjà d’un o dos mapes temàtics, fets d’encàrrec per Bénédicte Loisel, Françoise Monestier i Paul Cresp, els quals ocupen, gairebé sempre, una quarta part de la superfície de la doble pàgina. Una altra quarta part es ocupada, el més sovint, per les fotografies de Jacques Lebar, o per reproduccions de documents d’època, entre els quals no hi manca la cartografia històrica. L’extensió del text de les dues autores citades, especialitzades en la història de la capital francesa i, per això mateix, molt relacionades amb les activitats del Musée Carnavalet, no arriba a una pàgina per tema.
No és cap descortesia envers l’obra que m’he proposat comentar, enfilar la revisió amb una d’altri. Tampoc no tractaré de fer una comparança estricta. No fa al cas. Però en encarar l’Atles de Barcelona, el qual he conegut també de fa poc, m’he tornat a plantejar la qüestió: ¿D’on ve l’oportunitat d’incorporar el mot “atles” al títol del llibre? L’Atlas de Paris i l’Atles de Barcelona són dos llibres que van aparèixer alhora (2011), i no es pot afirmar pas que l’un segueixi les petges de l’altre, malgrat que les presentacions formals respectives tinguin molts aspectes en comú. Així, l’obra editada per l’Ajuntament de Barcelona també compartimenta els seus continguts sota epígrafs d’extensió molt curta, amb inclusió de mapes junt amb un text explicatiu i un acompanyament fotogràfic i, sovint, diagramàtic. La part cartogràfica de cadascun dels cent cinquanta apartats i escaig presentats al llibre, no supera mai el cinquanta per cent de la superfície disponible a les dues o tres pàgines de les quals es componen —els nomenaré díptics i tríptics— i, en una fracció majoritària, la proporció arriba just a la tercera part. ¿N’hi ha prou amb les proporcions de cartografia aplicades a una i altra obra per a justificar la denominació d’Atlas o Atles als títols respectius?
Crec que la resposta a la qüestió plantejada ha de ser positiva. En efecte, no podem exigir tothora un contingut del cent per cent de mapes en un Atles, com es fa en els de geografia universal i en els més generals d’un país, ben bé de fa quatre segles ençà. Els dedicats a l’àmbit d’una ciutat, necessàriament molt especialitzats, precisen incloure uns aclariments textuals i gràfics que facilitin als lectors la interacció amb la interpretació geogràfica presentada en els mapes de la major manera possible. Posar-nos a discutir si un vint-i-cinc per cent de cartografia és suficient per a justificar la denominació d’Atles, o bé si cal sobrepassar el cinquanta per cent de totes passades, seria d’un bizantinisme estèril. La justificació no pot ser quantitativa, sinó qualitativa, i, concretament, en cada cas, ha d’anar a raure en l’oportunitat de la connexió establerta entre els mapes i els textos i gràfics, de la referència creuada entre els dos materials documentals presentats colze a colze. D’altra banda, la classificació de la corrua de díptics i tríptics temàtics que desfilen per aquest gènere d’obres, rere les presentacions i introduccions fins a encetar l’apartat d’apèndixs i bibliografies, també pesa a l’hora de dictaminar la conveniència de la paraula “atles” al títol. En aquest context, un ordenament limitat a la successió cronològica d’eres, edats i segles, el qual no és pas indefugible en una obra d’història, no resulta tan avinent en una obra plantejada en perspectiva geogràfica.
L’Atles de Barcelona, sense estalviar-nos la il·lustració sobre el desenvolupament temporal de la ciutat, malda per articular un discurs geogràfic en l’ordenament dels apartats temàtics. Així, en un símil de viatge des de l’exterior més remot (“Barcelona i el cosmos”, p. 4-5) fins a l’interior més pregon (“La Verneda i la Pau”, p. 391-393), els autors procuren adaptar l’estructura de l’obra a la seqüència metodològica clàssica: del general al particular.
La primera part (“Barcelona enfora”, p. 1-47), subtitulada “Més enllà dels 100 km2” en referència a l’extensió del terme municipal de Barcelona, explora, des de diversos enfocaments, la posició geogràfica i el paper funcional de Barcelona en els contextos mundial, europeu, mediterrani, espanyol, català i, finalment, metropolità. Es deturen, en especial, en l’àmbit geogràfic d’aquest darrer marc d’interacció amb la capital. Li dediquen vuit díptics temàtics coronats amb una visió sintètica del Pla Estratègic Metropolità. No hi manquen mapes i textos, tant originals com ben travats, sobre els aspectes determinants de les migracions metropolitanes, de la mobilitat quotidiana i de l’extensió de la ciutat difusa, temàtiques totes elles prou trepitjades pels geògrafs i urbanistes acadèmics durant els darrers anys. Per tant, l’oportunitat dels textos i del material gràfic d’acompanyament dels mapes és ben recolzada per la bibliografia.
Senzillament “Barcelona” és el títol de la segona part (p. 49-129). El subtítol de reclam, “Estructura i dinàmiques urbanes”, indica la seva intencionalitat a les clares. Limitats a l’àmbit estricte del municipi barceloní, els mapes d’aquesta part interpreten els trets morfològics del territori, el desenvolupament urbà al llarg dels segles, les característiques demogràfiques de la població actual, les activitats econòmiques, els equipaments i els serveis urbans. Els vint-i-dos díptics de la primera part i els quaranta-cinc d’aquesta segona part formen el bloc temàtic de l’Atles de Barcelona. Els professors Carles Carreras i Sergi Martínez de la Universitat de Barcelona (UB) han tingut cura de la direcció de la cartografia de les dues parts esmentades i de la redacció dels textos
d’acompanyament, tasca en la qual també han intervingut, a més a més d’altres persones, el professor Josep M. Rabella i el geògraf Josep Serra, director general de l’obra. Sergio Moreno i Lluís Frago, professors també de la UB, han participat en l’equip realitzador dels mapes.
“Tant pels seus continguts com per la seva estructura, i fins i tot pel llenguatge, hi ha marcades diferències entre les dues primeres parts i la tercera [“Barcelona endins: districte a districte i barri a barri”, p. 131-393]: aquelles es poden catalogar com a atles temàtic, mentre que aquesta darrera seria un atles territorial o cartogràfic.” Amb aquestes paraules [p. XIII] el director de l’obra incideix, d’alguna manera, en la discussió sobre la significació i abast de la paraula “atles”, la qual he provat de presentar en iniciar la notícia de l’Atles de Barcelona. Així, a la vista dels materials de cada una de les tres parts, endevino que la diferència entre l’adjectivació de “temàtic” o bé de “territorial”, ve determinada, precisament, per la presència indefugible de comentaris aclaridors de les interpretacions geogràfiques dels mapes temàtics, mentre que en el cas dels mapes territorials —el qualificatiu alternatiu de “cartogràfics” em sembla superflu del tot—, es podria passar de la presència d’aquests textos, com en un atles de geografia general. Però a l’Atles de Barcelona no hi són pas balders. En els díptics i, el més sovint tríptics, de presentació de la planimetria de cadascun dels districtes i barris de la ciutat, no falta, en cap cas, un text ben mesurat per a contextualitzar històricament i geogràfica el plànol i els diagrames demostratius de les xifres bàsiques de l’àmbit (població, usos del sòl i diversos indicadors socioeconòmics). La reflexió del director a la introducció és ben oportuna, perquè l’aplicació del que en segueix espolsa el perill més pervers que podia planar sobre la presentació global de l’Atles, és a dir, que es confongués amb una Guia de la ciutat, funcionalitat la qual és competència d’un altre gènere de publicacions prou dignes en la seva comesa.
De tot plegat, doncs, la lectura i l’observació dels mapes i gràfics de l’Atles de Barcelona dirigit pel geògraf Josep Serra i Batiste, també és un goig, com el de París o els d’altres ciutats del món, perquè excel·leix en la relació qualitativa esmentada ratlles amunt, d’interacció entre text, fotografies, diagrames i cartografia. Això el fa un Atles dret i ferm, sense res a veure amb híbrids publicitaris, la majoria dels quals fets amb la més bona intenció per atreure visitants. L’Atles de Barcelona és una obra de bon to científic i presentació impecable, el nivell intel·lectual de la qual és a l’abast de totes les persones sensibles i interessades per la història i el batec actual de la ciutat i a les quals el recomano sincerament. [Pau Alegre, novembre de 2013]