Yvette Barbaza

Croquis d’orientació en el capítol introductori de
Le paysage humain de la Costa Brava d’Y. Barbaza (1966).

Casols, Llenguadoc, 1914 – París, 2009

Sòcia Honorària

Nascuda en el si d’una família de viticultors llenguadocians, cursà estudis superiors a la Universitat de Montpeller (1934-38). En 1942-57 es dedicà a l’ensenyament secundari. L’any 1954 volgué iniciar una tesi doctoral sobre el litoral llenguadocià; tanmateix, aquest projecte quedà descartat arran d’una visita realitzada l’any següent a la Costa Brava. L’impacte d’aquesta visita fou tan considerable que el 1956 començà a treballar en la redacció de la seva tesi doctoral Paisatge humà de la Costa Brava, que fou llegida el maig del 1966 i, aquell mateix any, publicada a París amb el títol Le paysage humain de la Costa Brava. Vint-i-dos anys més tard, el 1988, aparegué publicada la primera edició catalana d’aquesta recerca, que constitueix una obra cabdal sobre el territori català.

A part de l’innegable atractiu paisatgístic de la Costa Brava, Yvette Barbaza addueix tres raons que la inclinaren a estudiar aquesta part del litoral català: la primera fou que es tracta d’un espai ben delimitat geogràficament; la segona, que en el moment de començar la seva recerca la zona tenia uns aspectes i unes potencialitats geogràfiques més diversos que els de la major part del litoral mediterrani, i, en tercer lloc, perquè permetia analitzar en directe els efectes que les activitats turístiques, encara en un estadi força inicial, tindrien sobre un sistema espacial complex format al llarg dels segles.

El just reconeixement d’aquesta dedicació a l’estudi del nostre país li valgué el Premi Catalonia, concedit per l’Institut d’Estudis Catalans, en 1988. L’endreça del guardó, Per les seves recerques sobre la Costa Brava i el litoral gironí, tant des del punt de vista físic com humà, amb una especial insistència en llurs transformacions econòmiques, socials i paisatgístiques, dóna testimoni de la globalitat de la seva obra, que abasta fenòmens geogràfics i històrics de manera indestriable, a la manera de fer d’una escola geogràfica, la francesa, que és un dels nostres referents epistemològics.

L’any 1966, després d’haver estat vinculada durant diversos anys al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), començà a impartir classes a la Universitat de Lilla, i el 1968 fou nomenada professora titular de la Universitat París-VIII. Més endavant, entre el 1975 i el 1980, treballa a l’Institut de Geografia Tropical de la Universitat d’Abidjan (Costa d’Ivori). L’any 1980 es reincorporà a la Universitat París-VIII i el 1983 assolí la situació de jubilació activa fins el 1989. [Francesc Nadal i Piqué; dins Diccionari d’historiografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 187]