“Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974)” (VI) sobre l’estructura del relleu i la geomorfologia, amb intervencions de David SERRAT, Xavier BERASTEGUI i Marc OLIVA [11 de gener de 2018]
Les sessions commemoratives del cinquantenari de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya (Barcelona: AEDOS, 1958-1964), dirigida per Lluís Solé i Sabarís, han assolit la sisena etapa de la ruta prevista per a revisar les temàtiques tractades a l’obra. Així, en el transcurs de l’acte celebrat dimarts dia onze de gener de 2018 es va passar revista als continguts dels vuit primers capítols de l’obra, els dedicats a les estructures del relleu i a la geomorfologia, l’autor dels quals va ser Solé mateix.
L’acte va comptar amb les intervencions de tres investigadors, bons coneixedors d’aquella obra de referència: David Serrat i Congost, geòleg i catedràtic de Geodinàmica Externa de la Universitat de Barcelona; Xavier Berástegui, geòleg i subdirector adjunt de Geologia i Suport a la Legalitat de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya; i Marc Oliva Franganillo , geògraf i investigador del programa Ramón y Cajal, adscrit al Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Els parlaments van versar, respectivament, sobre el coneixement de l’entorn investigador i acadèmic que menà Solé a redactar aquests capítols, de com ha evolucionat el coneixement geològic i geomorfològic des del moment de la seva publicació, i, finalment, de quines són les perspectives de futur dels coneixements en geomorfologia.
Les paraules de David Serrat van orientar l’atenció de l’auditori que omplia la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC cap al procés de construcció de l’escola catalana de geologia empesa pel Dr. Solé ben bé des de començament de la dècada dels anys quaranta del segle passat. Va ser una empresa acadèmica que no abandonaria mai, amb mestratge eminent i generositat cabdal envers la munió de deixebles que va tutelar i promocionar. És en aquest context com David Serrat va passar revista a una bona colla d’influències, amistats, visitants, promocions i altres bastides, peus drets i recolzaments de l’edifici científic enlairat per Solé durant els quaranta anys de la seva vida de docent universitària. ¿Quin lloc hi ocupen els vuit capítols inicials del primer volum de la Geografia de Catalunya? Serrat va apuntar l’oportunitat que l’obra oferia a Solé per donar sortida estructurada al gavadal d’observacions acumulat en la seva incessant activitat de treball de camp. Són uns textos, i il·lustracions, en els quals es palesa la seva atenció pel detall sense minorar, de cap manera, el monument de síntesi.
En aquest context dialèctic entre anàlisi i síntesi, no em va passar per ull la referència de l’orador a la revista Acta Geológica Hispánica, fundada per Lluís Solé el 1962, una publicació que, a més a més dels articles científics de rigor, presentava una recopilació gairebé exhaustiva de la producció bibliogràfica estatal sobre geologia. Em va desvetllar la memòria del Índice Histórico Español de Jaume Vicens Vives, una publicació amb uns objectius documentalistes similars als de l’Acta. Però, com va remarcar Serrat, també hi havia la catalanitat. Vicens, Solé,… Notícia de Catalunya (1954), Geografia de Catalunya (1958),…
La intervenció de Xavier Berástegui va anar molt més enllà d’una recordança . Va ser una conferència dreta i feta. De ben segur que l’auditori va lamentar que, per imperatius del temps disponible, l’orador hagués d’escurçar-ne irremeiablement els darrers apartats. Seria bo que ben aviat poguéssim disposar una versió impresa completa de la seva dissertació i gràfics, per exemple, a les pàgines de Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Perquè l’exposició del descabdellament de la transició del paradigma del geosinclinal al paradigma de la tectònica de plaques va ser modèlica. I calia fer-ho, perquè les pàgines de Lluís Solé a la Geografia de Catalunya dedicades al relleu vénen a ser la interpretació canònica de les estructures geològiques i la geomorfologia del territori català d’acord amb el paradigma del geosinclinal, precisament, a la vigília de ser postergat pel paradigma de la tectònica de plaques en el pensament geològic internacional i local. Les de Sólé són unes pàgines, doncs, que fan de punt d’arribada més que no pas de sortida, la qual cosa, a parer del conferenciant, no li resten pas valor, ans al contrari.
Berástegui va repassar, en primer lloc, l’articulat dels capítols de Solé sobre el relleu a la Geografia de Catalunya. No s’hi va entretenir pas gaire. Calia estalviar temps per a explicar detingudament, a la segona i tercera part de la dissertació, els dos paradigmes abans esmentats i, sobretot, la seva aplicació al nostre país per l’escola geològica construïda per Solé i Sabarís. En efecte, el joc alternat de moviments verticals, ascendents i descendents, dels materials sedimentaris dipositats en els grans solcs suposadament existents entre grans masses rígides, propugnat pels defensors del paradigma del geosinclinal, és prou evident en el bloc diagrama de síntesi del geosinclinal català publicat a la pàgina 35 de la Geografia de Catalunya amb el títol “Tall esquemàtic nord-sud que mostra l’estructura general de Catalunya”, el qual reproduïm a la capçalera.
El paradigma de la tectònica de plaques, en canvi, considera els moviments horitzontals com a generadors del relleu. En el cas de l’àmbit català, i en aquest context, el fenomen crucial és la subsidència de la placa mediterrània sota la placa europea al llarg de la línia de contacte pirenaica. A nivell de detall, l’assumpció d’aquest paradigma permet explicar de manera molt més simple els mantells de corriment, superficials i en profunditat, que no pas amb l’antic paradigma.
Va ser una veritable revolució copernicana en geologia i tectònica. Si n’era de complicat explicar la retrocessió periòdica de la trajectòria del planeta Mart, observada des de la Terra, amb el model ptolemaic que posava el nostre planeta al centre de l’Univers. Val a dir que, de la mateixa manera que el model sideral copernicà va precisar el munt d’observacions sistemàtiques recollides per tot un Tycho Brahe, el paradigma de la tectònica de plaques, hereu de la teoria deriva continental d’Alfred Wegener i altres, va superar el del geosinclinal quan va disposar d’observacions en profunditat ?perforacions de prospecció? en nombre suficient.
Del 1975 ençà, el paradigma de la tectònica de plaques s’ha imposat del tot en el domini de la recerca geològica, fins al punt que ha calgut revisar la cronostratigrafia tradicional (primari, secundari,…) per una altra (cenozoic, mesozoic,…) més ajustada als processos explicats per mitjà del nou paradigma. A Catalunya, el món acadèmic i professional de la geologia i la geomorfologia també ha efectuat l’aggiornamento. Berástegui mateix ens en va donar un bon tast durant la sortida d’estudi a la Conca de Tremp a l’abril de 2016: al coll de Comiols, a Abella de la Conca i al pas de Collegats. Qui vam tenir l’oportunitat d’assistir-hi, en tornar-lo a escoltar, ara a l’IEC, vam completar el treball de camp de manera excel·lent.
La sessió es va completar amb l’exposició d’una proposta d’agenda per a l’esdevenidor de la geomorfologia a Catalunya. Marc Oliva va ser l’encarregat de fer-ho, bo i repartint la seva intervenció en els clàssics apartats sobre on som, què tenim i cap on anem. Va donar una ràpida ullada al contingent humà dedicat a la recerca geomorfològica, els àmbits geogràfics d’estudi predilectes i la diversitat temàtica dels grups d’investigació, la interacció d’aquests grups amb l’administració, la internacionalització i la migradesa dels recursos disponibles, ara i al nostre país. Possiblement, la majoria d’aquestes facetes i factors de la recerca geomorfològica a Catalunya ja eren presents en la que portava a terme l’equip de Lluís Solé al tombant dels anys cinquanta a seixanta del segle passat. Tanmateix, és en l’apartat de les temàtiques on Oliva va remarcar els canvis més espectaculars en relació amb allò que es feia a l’època de la Geografia de Catalunya. Els estudis sobre riscos, hidrologia, paleoambients, paisatge i geopatrimoni no eren ni sospitats, per no referir-nos a les campanyes de recerca a les regions polars del planeta, tan importants per a la modelització dels processos geomorfològics i estudis comparatius.
És així, en el delit d’avançar en el domini de recerca erigit per Lluís Solé i Sabarís en els seus capítols del primer volum de la Geografia de Catalunya, com les noves generacions s’imposen unes fites científiques i tecnològiques prou agosarades com per reeixir. Bona feina! [Pau Alegre, 13 de gener de 2018]
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Alegre Nadal, Pau (2018): “L’estructura del relleu a la Geografia de l’AEDOS, notícia de l’acte a la SCG (11 de gener de 2018)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <https://scgeo.iec.cat/record-dels-50-anys-de-la-publicacio-del-primer-volum-de-la-geografia-de-catalunya-vi/>