Rafael Candel i Vila

Pamplona 1903 – Madrid 1976

Soci Fundador

Nasqué a Navarra, on estava destinat el seu pare, català d’origen i metge i farmacèutic militar de professió. Estudià ciències naturals a la Universitat de Madrid, on es doctorà (1926) i ensenyà cristal·lografia i mineralogia. En aquests anys i els successius publicà una gran quantitat de treballs al Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, tant des de Madrid com des de Melilla, on s’estigué arran de guanyar les oposicions a càtedra d’institut. El 1931 es llicencià en farmàcia a la Universitat de Granada i esdevingué catedràtic de l’Institut-Escola del Parc, sota la direcció de Josep Estalella. En aquest centre conegué la seva futura muller, la professora de geografia i història Joaquima Comas, amb qui anys a venir traduí al castellà el Traité de Géographie Phisique de l’insigne geògraf Emmanuel de Martonne.

A partir de 1933 fou l’ànima de la Junta de Ciències Naturals de Catalunya, pronuncià nombroses conferències i signà diverses publicacions al Butlletí de l’Institut-Escola, des d’on maldà perquè el coneixement de la natura abastés des de l’ensenyament primari a l’universitari. El 1935 fou nomenat director de l’institut Ausiàs Marc, de Barcelona. En aquests anys, es dedicà també a la recerca científica, des de la Institució Catalana d’Història Natural. El protagonisme polític que adquirí durant la República i el compromís que mantingué amb l’ensenyança i la ciència catalanes li valgueren l’exili el 1939.

Fins 1948 Rafael Candel residí a Tolosa de Llenguadoc, on obtingué el diploma d’estudis superiors de física (1940) i es doctorà en farmàcia (1941) per la universitat d’aquesta ciutat, i el títol d’enginyer geòleg per la d’Estrasburg, replegada llavors a Tolosa a causa de la guerra. Durant el període d’exili subsistí treballant en aquesta universitat occitana, amb les borses d’estudi i el sou d’encarregat de recerques que li atorgà el CNRS.

Tan aviat com pogué, tornà a Barcelona, on residia la seva família, malgrat haver de guanyar-se la vida com empleat de l’editorial Labor (per a la Enciclopèdia de la qual escriví, entre d’altres, els capítols de Meteorologia i Cartografia) i del laboratori de cristal·lografia i mineralogia de la Universitat de Barcelona. El 1950 obtingué el premi Enric de Larratea concedit per l’Institut d’Estudis Catalans al seu treball Jaciments petrolífers als Pirineus Orientals. Recuperà la càtedra de ciències naturals destinat a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona, després d’haver ensenyat als de Tortosa i l’Hospitalet de Llobregat. Posteriorment esdevingué catedràtic de cristal•lografia i mineralogia de la Universitat de Salamanca, catedràtic de geologia a la de La Laguna, on durant un curs es desplaçà setmanalment des de Barcelona, i catedràtic de geoquímica a la de Barcelona. En jubilar-se 1973, es dedicà de ple als treballs científics, que malgrat les adversitats mai no abandonà.

La mort el sobtà a Madrid, mentre era president de la Institució Catalana d’Història Natural, càrrec per al qual fou escollit el 1974. En paraules de Font i Altaba, “Candel fou una vida dedicada a la ciència i a l’honestedat. Tant una cosa com l’altra li produïren dificultats i desenganys, però ell va saber fer bona cara al mal temps i sortir-se’n airós sense cedir en cap de les seves conviccions”. [Enric Bertran]

Text redactat a partir de l’entrada corresponent a la GEC (vol. 4, p. 269) i la nota necrològica que li dedicà Manuel Font i Altaba al núm. 43 del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural (pp. 7-15).