Pierre Vilar

Frontinhan, 1906 – 2003

Soci Honorari  ·  Membre Corresponent de l’IEC

Historiador. Després de realitzar estudis secundaris a Montpeller ingressà en la prestigiosa École Normale Superieure de París, en la qual restà des de l’any 1924 fins al 1929. Pel que fa als estudis universitaris a la Sorbona, el 1925 trià d’especialitzar-se en geografia, sota la direcció d’Albert Demangeon. El 1927 féu el primer viatge a Catalunya, per indicació de

Max Sorre, per tal de tirar endavant la seva tesi de llicenciatura, La vie industrielle dans la région de Barcelone, publicada el 1929. És en aquest viatge va ser quan entrà en contacte amb diverses figures del món intel·lectual català com Pau Vila, Gonçal de Reparaz, Pere Bosch-Gimpera o Carles Pi Sunyer, amb les quals mantindria una llarga i profitosa amistat.

“Croquis fisiogràfic i urbà de Barcelona i el seu pla, segons el prof. Pierre Vilar”, annex a l’article “Barcelona” publicat en la Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, 7:1 (1936); trad. cat. en Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 25 (1991), pp. 19-27.

Tornaria a Catalunya el 1931 amb un pla de recerca geogràfica finançat per la Casa de Velázquez. S’establí a Barcelona amb Gabriela Berrogain i, d’entre d’altres activitats, amb la recerca sempre en primer lloc, professaria a l’Institut Français de Barcelona des del 1934 fins al 1936. Salvat el llarg parèntesi obligat per la Guerra Civil d’Espanya i de la Segona Guerra Mundial, durant la qual va romandre presoner a Alemanya i Àustria, encara tornaria a establir-se a Barcelona el 1945. La seva recerca sobre Catalunya, iniciada sota el signe de la geografia en analitzar el cas de Barcelona, derivà cap al domini de la història, en adonar-se que no bastaven els factors geogràfics per a explicar-lo. Més endavant, encara hi afegí l’estudi de l’economia. Experimentà la doble influència de Lucien Febvre i dels historiadors socialistes francesos (Jaurès i Labrousse), i arribà a formulacions pròpies, d’una història total d’inspiració marxista, entesa com “la sola ciència global i dinàmica de les societats”.

La seva proposta metodològica, exposada el 1960 a Creixement econòmic i anàlisi històrica, comença pel recompte del nombre d’humans, prossegueix amb la ponderació de la producció i del seu repartiment, amb els bescanvis, i culmina amb la intervenció en el moviment social i els fets polítics. Aquests elements, però, no són exposats aïlladament, com passava a les anàlisis de l’escola dels Annales, sinó que són integrats en una síntesi vertebrada a partir del “nucli”, el qual resideix en l’economia, per bé que no limitada al fet econòmic, sinó cercant d’assolir l’elaboració del model històric global.

Fou expulsat d’Espanya el 1948. No hi tornaria sinó és de forma esporàdica i circumstancial. De retorn a França fou director d’estudis a l’École Pratique des Hautes Études, des de l’any 1951, i catedràtic d’història econòmica i social a la Universitat de París, ocupació en al qual va succeir al seu mestre Ernest Labrousse, des del 1965 i fins a la jubilació.

El seu treball fonamental, una de les obres cabdals de la historiografia europea del segle XX, és La Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondéments économiques des structures nationales (1962), la seva tesi de doctorat d’Estat, traduïda íntegrament al català entre el 1964 i el 1968 sota la supervisió de Vilar mateix. Aquest obra crucial canvià per complet la visió de la història de Catalunya moderna i contemporània. Com remarquen J. Fontana i R. Congost en un article biogràfic recent, el mateix Vilar descriví els propòsits de Catalunya dins l’Espanya Moderna amb aquestes paraules: “Oferir tres tipus de desenvolupaments: 1) una reflexió metodològica sobre un dels problemes més generals plantejats per la història: les relacions entre el fet ‘estat’ i el fet ‘nació’; 2) una presentació global del fet ‘català’, en les seves originalitats geogràfiques i en les seves vicissituds històriques; 3) finalment, un estudi detallat, de primera mà, sobre les condicions d’una arrencada econòmica i d’una transformació social”.

Altres treballs d’història hispànica foren la petita Histoire de l’Espagne (1947, amb diverses reedicions ampliades), una de les nombroses bèsties negres de la censura franquista, Le temps du Quichotte (1956), Le déclin catalan du bas moyen-âge (1959) –tots dos aplegats posteriorment en la compilació Crecimiento y desarrollo (1965)– i Le ‘Manual de la Companyia Nova de Gibraltar, 1709-1723’ (1962), la qual presenta unes hipòtesis renovadores sobre els inicis del recobrament català, el qual fa arrencar a la segona meitat del segle XVII. Posteriorment publicà un bon grapat de treballs metodològics i de temàtica hispànica. També dirigí una Història de Catalunya (1988 ss.) en vuit volums. En la seva darrera obra, Pensar històricament (1995), Vilar reflexionava en veu alta sobre els principals tombants de la seva vida.

Nota redactada en base als articles en GEC, 15 (1980) p. 504 [Josep Fontana] i en Diccionari d’historiografia catalana, pp. 1196-1199 (2003) [Josep Fontana i Rosa Congost]