Martí Boada i Juncà (dir.): Patrimoni natural de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2013 (Patrimoni de Catalunya); 302 p. ISBN 978-84-412-1954-0.
L’any 2006, Enciclopèdia Catalana (ECSA) va publicar una sèrie de tres llibres il·lustrats, la qual era una col·lecció raonada de monografies dedicades als indrets naturals i els monuments catalogats per la UNESCO com a “Patrimoni de la Humanitat” arreu del món, des de 1972 fins al moment de la preparació i redacció de l’obra. Del conjunt de llocs i obres aplegats en aquells llibres, n’hi havia ben bé una dotzena de localitzats als Països Catalans. Ara, seguint uns criteris semblants als que utilitza la UNESCO per a determinar els indrets i monuments que mereixen ser adscrits al “Patrimoni de la Humanitat”, ECSA enceta un programa de publicacions, sota el lema més general de “Patrimoni de Catalunya”, les quals procuraran inventariar els béns patrimonials de caràcter natural i monumental, el valor dels quals superin de llarg l’interès local i siguin susceptibles d’esdevenir béns de valor universal. Concretament, la col·lecció “Patrimoni de Catalunya” constarà de tres títols, Patrimoni Natural de Catalunya, Patrimoni Monumental de Catalunya. De la prehistòria a l’edat mitjana i Patrimoni Monumental de Catalunya. Del Renaixement al segle XX. L’editorial confia treure’ls al carrer dintre de l’any en curs -el que comentaré va sortir a la primavera- i seran dirigits per prestigiosos especialistes.
El primer volum de la col·lecció, el dedicat al patrimoni natural, inventaria setanta-nou indrets de Catalunya, Andorra, la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, tots ells d’un interès paisatgístic fora de dubte. El tret més evident d’una majoria aclaparadora dels llocs seleccionats és la seva localització en un entorn muntanyenc. És natural, doncs, que la classificació de les monografies de cadascun s’avingui prou bé amb les unitats de l’estructura del relleu de Catalunya proposada per Lluís Solé Sabarís fa més de mig segle. Als “Pirineus” axials, des d’era Artiga de Lin fins a la serra de l’Albera, s’han reconegut dinou indrets destacables d’acord amb l’objectiu de l’obra. Als “Prepirineus”, la col·lecció és de disset paratges. En la mateixa seqüència d’est a oest, la desfilada va del Montsec d’Ares i el congost de Mont-rebei fins a l’Alta Garrotxa. Vuit són els indrets classificats a la unitat orogràfica del “Sistema Transversal”, més concretament, dels massissos del Puigsacalm i el Collsacabra, la zona volcànica olotina i l’apèndix de l’estany de Banyoles. Les unitats de relleu clàssiques de les serralades Litoral i Prelitoral, amb les seves depressions associades, han estat agrupades en una categoria titulada “Sistema mediterrani”, amb vint-i-cinc àmbits arrenglerats des de les Gavarres i la serra de Cadiretes, al nord, fins a la plana del Montsià i les fargues de l’Arion, al sud. D’aquest sistema sintètic, però, se n’ha separat la “Plana litoral empordanesa”, la qual, ella sola, presenta sis indrets d’interès, des del cap de Creus fins al baix Ter i l’illa de Canet. Per acabar, el paper de ventafocs queda assignat a la “Depressió Central” amb quatre indrets patrimonials, tres dels quals situats relativament a prop de la ciutat de Lleida. La muntanya de sal de Cardona porta el fanalet vermell de cua.
Cada indret seleccionat és descrit mitjançant un text d’extensió moderada, contingut detallat i exposició planera. S’hi tracten els aspectes geològics, la flora i la fauna autòctones, i els efectes que s’han produït sobre el paisatge creat per aquells factors naturals a conseqüència de l’ocupació humana del territori al llarg de la seva història; també s’esmenta la protecció legal de què gaudeix cada espai i, si fa al cas, el grau de reconeixement internacional que li atorga la UNESCO. Tanmateix, com cal esperar d’una obra dirigida a un públic ampli, encuriosit per la temàtica, és clar, però sense ser-ne especialista, la il·lustració fotogràfica té un protagonisme cabdal. Certament, tant les fotografies aèries obliqües com les fotografies panoràmiques de gran amplitud, es conjuguen prou bé amb les fotografies de detall d’animals, plantes i edificacions, de manera que, de conjunt amb els escrits explicatius de cada il·lustració, presenten un discurs gràfic molt ben avingut amb una obra d’alta divulgació. Tot sigui dit, però, que les fotografies de cascades, amb aquelles aigües lletoses fruit del retoc digital de les instantànies, són massa nombroses. Sense fugir de context, però, hem sembla molt encertada la decisió d’excloure la imatgeria de sensors remots, la qual es fa difícil pair per als lectors profans. En canvi, la interpretació cartogràfica queda curta. No n’hi ha prou amb un sol mapet per indret, amb el qual no s’aclareix ben bé si es tracta d’interpretar la situació o bé l’emplaçament del lloc. Només amb l’anàlisi de les fotografies, i sense entrar en les més que possibles extensions gràfiques dels textos, haurien permès d’afegir mapes, diagrames i esquemes —però no tant coremes—, com per picar l’ullet als lectors i orientar-los millor, encara, en la comprensió dels territoris i paisatges. És clar que això hauria precisat la incorporació d’un altre especialista a l’equip redactor de l’obra. Potser, la gerència d’ECSA trobava que ja n’hi havia massa.
En efecte, a més a més de l’aplicació d’un ampli staff editorial, l’obra és el producte de la recopilació de dades i la reflexió escrita de vuitanta-quatre autors i d’un nombre no recopilat de fotògrafs, per bé que els seus noms acompanyen cada il·lustració sense excepció. Estic convençut que el director científic de l’obra, el Dr. Martí Boada, ha sabut trobar el millor coneixedor, o la millor coneixedora, de cada indret seleccionat. La qualitat, la ponderació i l’equilibri dels continguts exposats, tots amb qualificació d’excel·lent, n’és la millor prova. Una bona colla dels col·laboradors són ambientòlegs formats sota la tutoria del mateix Dr. Boada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), centre en el qual (Departament de Geografia) ha desenvolupat el seu mestratge durant més de vint anys. També hi ha biòlegs, botànics, geòlegs i altres especialistes en el domini de les ciències naturals. I no podien faltar-hi els geògrafs amb carnet, tres del quals també el tenen, com el director científic mateix, de la Societat Catalana de Geografia: Anna Badia (Sant Llorenç del Munt), David Molina (El Pedraforca i el bosc de Gresolet) i Albert Pèlachs (De les planes de Son a la vall de Bonabé). El professor Boada no signa cap de les 79 monografies, però de ben segur que les ha revisat totes a gratcient amb la finalitat d’obtenir la homogeneïtat escaient en la diversitat pertinent. Ho ha aconseguit del tot.
Patrimoni Natural de Catalunya és una obra d’alta divulgació excel·lent, la qual ve a tapar una part significativa del forat que d’aquesta mena de títols hi ha en el mercat llibreter en català. És un llibre, doncs, a l’abast de qualsevol persona culta i interessada pel coneixement del medi geogràfic de Catalunya, la lectura i contemplació del qual li proporcionarà una idea extensa, justa i ponderada del seu territori. Tant de bo l’esperoni per tenir-ne una visió completa amb visites als llocs descrits a l’obra, i a molts altres que les caminades sobre el territori li aniran descobrint. El llibre de Martí Boada i col·laboradors és un convidada franca, fresca i no gens frívola per fer-ho. [Pau Alegre, agost de 2013]