Ramon Amigó, M. Teresa Muntanya i Montserrat Sanmartí: Onomàstica del terme antic de Tamarit de Mar. Barcelona : Institut d’Estudis Catalans, 2017 (Treballs de l’Oficina d’Onomàstica, 26); 407 p. ISBN 978-84-9965-344-0.
L’Onomàstica del terme antic de Tamarit de Mar és una monografia d’aquest antic terme municipal, annexionat a Tarragona el 1952, que inclou, a més, els nuclis de població de Ferran i els Monnars. És una obra molt extensa i completa, que aplega i reflecteix la gran riquesa onomàstica de Tamarit, i que ha estat realitzada amb una metodologia exemplar.
Aquest treball, fruit de la tasca perseverant de recerca onomàstica de M. Teresa Muntanya i Montserrat Sanmartí, va comptar encara amb la participació de Ramon Amigó, qui ha estat el principal mestre i promotor d’aquest tipus d’estudis en l’àmbit de la llengua catalana, tant amb el buidatge de la documentació notarial com en l’ordenació de la informació recollida. Desgraciadament, morí quan el llibre ja estava acabat de redactar, però no el va poder veure imprès. Muntanyà i Sanmartí han volgut deixar constància del reconeixement intel·lectual que li deuen “ja que féu el buidatge dels protocols notarials, els sagramentals i altra documentació d l’època moderna així com de documents ja publicats.
També fou tasca seva recollir i ordenar tota la informació que els altres components de l’equip de treball aportaven; imprimí, doncs, en tota l’obra els seus coneixements i la seva manera d’investigar. Quedin aquestes línies com a mostra del nostre agraïment per les reunions i els correus electrònics on aclaria i mostrava la seva bona manera de fer: un testimoni que esperem que perduri com a guia d’aquells que feinegen en aquest camp”.
Com és de rigor en aquest gènere d’estudis, el gruix fonamental de l’obra és la llista dels noms ordenats alfabèticament. Una recol·lecció molt extensa que recula fins al segle XIII. Ocupa les pàgines de la 41 fins a la 386! Els antropònims són, de llarg, els més freqüents. Sovintegen els noms de persones referides als oficis que feinejaven, a la indústria i al món rural, sense oblidar les activitats marítimes, així com els relacionats amb el batec gremial, en el qual tothom vivia immers fins al segle XIX, llevat dels eclesiàstics, també presents en el llistat, i els nobles, en aquest cas absents. I, per acabar-ho d’arrodonir, en el més pur estil amigonià: “tres jueus i alguns francesos”.
Atesa l’allau d’antropònims, la quantitat de topònims inclosos al llistat podrà semblar escadussera. Tanmateix, en aquest context, allò que es perd en quantitat, es guanya en qualitat. Mentre que la immensa majoria de citacions de noms de persona no porten cap comentari sobre els trets de l’individu que el portava —com s’ho podien haver fet els tres autors per a saber-los?—, en el cas dels noms de lloc passa ben bé al revés. Masos, partides, cales i accidents territorials físics i humans són comentats de manera justa i clara. Vegeu alguns exemples:
Estany, l’ [p. 143]
A la platja d’Altafulla, a llevant del castell de Tamarit, vora la desembocadura del Gaià, on hi ha la roca de Gaià, hi havia aiguamolls. Ara tot és assecat i convertit en càmpings. Segons Rovira (1999, p. 102), l’antic estany de Tamarit es trobava al costat del roquisser de la Vila Closa i es pot dir que ocupava el terreny on hi ha el càmping de Tamarit. Se n’inicià l’assecament l’any 1774. Els documents que s’aporten parlen de Estany sense especificar de quin es tracta. No tenim elements que permetin saber si es refereixen a aquest o al de la Móra.
Hortes, el camí de les [p. 189]
Comença entre el càmping Tamarit i el càmping Trillas, creua el riu i fa cap al camí de Cametes. Per a d’altres s’iniciava a la caseta del Joan el Pastor fins a trobar el camí de Tamarit. No gaire distant, el nom també és donat al camí que recorre les hortes del Mas del Marquès.
Ixart, la mina de l’ [192]
És rec i mina, segons vagi soterrat o a cel obert. Agafa l’aigua de la sèquia del Molí, al nord de Ferran, va cap a les terres de Pansó i en forma de mina acaba a la sínia del mateix nom. A partir d’aquí segueix en superfície com a rec, que de vegades sobreeixia en el punt dit la Morera Negra, tocant al camí del Cruel, i les aigües passaven a la mina de Vallvé, que era a l’altra banda del dit camí.
A més a més, el llibre inclou la interpretació cartogràfica que fa al cas i una nombrosa documentació fotogràfica. Per tant, l’ Onomàstica del terme antic de Tamarit de Mar depassa el que seria l’àmbit de l’onomàstica estricta i ofereix també una rica mostra de la història i el paisatge de l’antic terme de Tamarit. [Pau Alegre, abril de 2017]