Ramon Grau i Carme Montaner (a cura de): Mapes i control del territori a Barcelona. Vuit estudis. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2016 ; 212 p. ISBN 978-84-9850-938-0 i 978-84-393-9505-8.
El llibre Mapes i control del territori a Barcelona aplega vuit de les ponències presentades a les III Jornades d’història de la cartografia de Barcelona, organitzades per l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Aquestes Jornades, celebrades els dies 14 i 15 d’octubre de 2015, van donar continuïtat a un cicle, iniciat el 2010, de cooperació entre ambdues institucions per a promoure i donar a conèixer materials inèdits sobre la història de la cartografia de la ciutat i Pla de Barcelona. Hem donat puntual notícia de les successives convocatòries en aquest Obrador Obert SCG.
D’entre les formalitats de llançament de l’edició cal destacar la presentació efectuada dijous 16 de febrer de 2017 a la sala d’actes de l’AHCB. En el seu transcurs, l’obra va ser glossada per Vicenç M. Rosselló, professor emèrit de geografia de la Universitat de València, estudiós destacat en el camp de la història de la cartografia i membre del Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (GEHC), aplec d’investigadors de diverses universitats al qual pertanyen la majoria dels ponents de les III Jornades. El llibre, com també va ser el cas en les publicacions de les Jornades pretèrites, va profusament il·lustrat. Són més d’un centenar les reproduccions de mapes que ofereix. Els curadors de l’obra, Ramon Grau i Carme Montaner, han vetllat per tal que l’enquadrament i el detall fotogràfic dels documents permeti una còmoda observació tant dels seus trets geomètrics com de la lletra menuda, la qual cosa és d’agrair pel gènere de mapes i gràfics estudiats.
Presenta, doncs, recerques diverses sobre la cartografia de Barcelona fetes per deu investigadors procedents dels camps de la geografia, la història i l’arquitectura. Van des de les primeres representacions de la ciutat, entre els segles X i XVII, fins a la cartografia monumental i turística del segle XX. Entremig es parla de la informació gràfica continguda en els protocols notarials, de 1735 a 1860, del planejament urbanístic de Sarrià, de 1850 a 1921, dels projectes de fortificació de Barcelona, de 1854 a 1860, dels treballs de delimitació del municipi en les campanyes, de 1889 i 1917, un estudi crític sobre la planimetria i l’altimetria en els mapes d’Ildefons Cerdà (1854-1865) i la presentació d’un fins ara desconegut mapa del pla de Barcelona a escala 1:1 000, amb corbes de nivell, aixecat pels topògrafs de l’exèrcit francès de 1823 a 1827. Tanmateix, l’ordenament de les ponències de la publicació ha seguit una pauta estrictament cronològica. Al capdavall, com expressen els curadors a la presentació [p. 13-19], la temàtica i l’abast temporal del llibre “és la confluència empírica entre aquestes aproximacions, més que no pas cap projecte a priori, la que fa possible de proposar ara com a fil conductor del llibre la relació entre les activitats cartogràfiques i els designis de tot tipus per a controlar l’espai, en l’arc temporal que va des dels temps medievals fins als nostres dies” [13].
Durant la baixa edat mitjana, la raó que va empènyer la interpretació geogràfica de Barcelona a través dels mapes no va ser la seva estantissa i decadent condició de capital, sinó el seu valor estratègic enfront de l’expansió otomana i com a plaça forta de suport per a qualsevol exèrcit interessat en el control de la Mediterrània occidental. La ponència de Ramon J. Pujades, “Del nom en el mapa al mapa de la ciutat: la presència i la representació de Barcelona en la cartografia dels segles X-XVII” [20-43], gravita sobre aquelles premisses teòriques i destaca com les interpretacions del territori barceloní es van encaterinar en la descripció de l’espai militar, les fortificacions, descurant força l’espai civil.
En l’absència de ponències esmerçades sobre la cartografia barcelonina del segle XVIII, la temporalitat de les temàtiques de les aportacions subsegüents a la de Pujades, s’abocaren en el segle XIX. La història urbanística de Barcelona, tan peculiar, dóna un gran relleu a la intensificació, molt considerable, dels treballs cartogràfics a la segona meitat d’aquell segle. Tanmateix, els assistents a les III Jornades van tenir el privilegi de conèixer de primera mà un document capital de la primera meitat de segle desconegut fins ara. En la ponència titulada “El Lever nivelé de la place de Barcelone, 1823-1827 : un gran salt qualitatiu en la representació cartogràfica de l’espai barceloní” [44-67], Francesc Nadal i Carme Montaner destaquen la vàlua innovadora del document aixecat pels serveis topogràfics del cos expedicionari francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís pel registre tan detallat que fa de les fortificacions i el territori agrari del Pla de Barcelona. Les reproduccions de detall que acompanyen el text de la ponència us ho demostraran a bastament.
L’exhumació del Lever nivelé de la place de Barcelone en els arxius militars de Vincennes (París), permet a Ramon Grau posar en quarantena l’opinió tradicional sobre la perfecció del Plano topográfico de los alrededores de la ciudad de Barcelona (1855) en la ponència: “Planimetria i altimetria en els mapes d’Ildefons Cerdà, 1854-1865” [68-91], la qual cosa no treu pas mèrit a la producció cartogràfica de l’il·lustre enginyer de camins. Al capdavall, tampoc queden més ben parats els mapes dels serveis topogràfics militars contemporanis de Cerdà, aixecats amb la finalitat de reconstituir alguna sort de cinyell fortificat de la ciutat una volta aterrades les muralles. Luis Urteaga i José Ignacio Muro ho expliquen prolixament a la ponència titulada: “Los últimos proyectos de fortificación de Barcelona, 1854-1860” [92-123] .
La determinació amb la qual van procedir els militars en la mesura i la interpretació del territori barceloní en els seus mapes no va ser emulada pels serveis civils de cartografia. En la ponència “Delimitació i representació cartogràfica del terme municipal de Barcelona : les campanyes de 1889 i 1917” [124-141], Joan Capdevila posa en evidència l’escàs interès dels ajuntaments a l’hora de tenir al dia el registre gràfic de l’àmbit territorial de les seves competències. A cuita-corrents, calgué procedir a fer rectificacions puntuals dels termes municipals del Pla de Barcelona per tal de compatibilitzar la gestió urbanística a banda i banda de cada termenal. Naturalment, una volta consumada la refosa municipal de 1897, aquesta problemàtica va desaparèixer, llevat del cas de Sarrià, el terme del qual no va ser refós al de Barcelona fins el 1922. Precisament, Jesús Burgueño revisa els projectes territorials d’aquest municipi en la ponència “Cartografia municipal i planejament urbanístic de Sarrià, 1850-1921” [142-167]. Burgueño destaca l’esforç del consistori sarrianenc per a separar i singularitzar nítidament el territori propi respecte del de la capital, un intent d’independència irreal, només sobre el paper, que haurà d’abandonar ja molt abans de la fusió definitiva.
El plànol monumental, destinat a servir d’ham i guia als viatgers dins de l’espai urbà, és l’objecte d’estudi de la ponència de Teresa Navas, “Representar la capital : cartografia monumental i turística de Barcelona, 1914-2015” [168-187], en la qual destaca la forta càrrega simbòlica d’aquests documents, fins al punt de confondre la ciutat existent amb la ciutat projectada, gairebé en els marges de la cartografia pròpiament dita. La transcendència de la ponència de Navas és modulada pels curadors a la presentació del llibre en un paràgraf particularment brillant:
“Si els portolans medievals van posar literalment el punt de Barcelona en el mapa per a orientació dels viatgers d’aquell temps, i si la imatge del punt en el mapa és repetida com a metàfora en els eslògans moderns sobre la projecció metropolitana de la ciutat, els plànols monumentals, en concentrar l’atenció dels turistes en determinats indrets dins l’espai urbà, els converteixen en agents d’un canvi que expressa uns nous equilibris de poder i una nova diferenciació territorial” [p. 17].
A més a més de les ponències efectivament publicades, les III Jornades van acollir altres quatre aportacions, amb un acusat biaix processual i tècnic que, per això mateix, les allunyava del recorregut històric solcat per les altres set. Així, Alex Nobajas va presentar la digitalització vectorial d’un mapa parcel·lari d’Horta de 1861 per a valorar els avantatges i els inconvenients d’aquest suport en l’estudi dels paisatges pretèrits. Al seu torn, Rafael Roset va revisar un programa col·laboratiu de georeferenciació de mapes endegat per l’ICGC. També en el domini de la digitalització de documents cartogràfics, Marc Hernández i Xavier Tarraubella van presentar el web titulat Barcelona. Darrera mirada: un recurs digital a partir dels Quarterons de Garriga i Roca realitzat a l’AHCB. La quarta ponència de caràcter instrumental va ser llegida per Xavier Cazeneuve. Tractava sobre els plànols d’immobles urbans barcelonins annexos a les escriptures notarials, en la mida que ofereixen coneixement sobre l’espai intern de Barcelona, tan descurat per la cartografia militar. Atesa la seva transversalitat i complementarietat temàtica, la ponència de Cazeneuve ha estat afegida a la publicació amb el títol: “La informació gràfica sobre l’espai urbà en els protocols notarials de Barcelona, 1735-1860” [188-205].
Amb aquest llibre, juntament amb les dues obres anteriors Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona (2010) i Estudis sobre la cartografia de Barcelona, del segle XVIII al segle XXI: els mapes d’una ciutat en expansió (2014), l’ AHCB i l’ICGC aposten decididament per l’estudi i la història dels mapes de Barcelona amb la voluntat que aquesta cooperació tingui continuïtat i pugui anar aflorant la documentació cartogràfica de la ciutat i el seu estudi crític. [Pau Alegre, febrer de 2017]