Manuel de Terán Álvarez

Madrid, 1904 – 1984

Soci honorari

No em resulta fàcil ressenyar de manera breu allò que, a parer meu, ha significat la figura de Manuel de Terán en la Geografia espanyola contemporània. Però em cal dir quelcom de la seva tasca professional, només sigui recordar, en primer lloc, que com a geògraf hagué de formar-se pràcticament en solitari, ja que en la dècada de 1920 la recerca geogràfica, en sentit estricte, era absent en la Universidad de Madrid, en la qual va formar-se. La seva escola geogràfica, més que no pas en la Universitat, va raure en les biblioteques i en les sortides al camp, topant aquest darrer que s’enriquí amb el tracte dels naturalistes aglevats en el Museo de Ciencias Naturales al voltant de don Eduardo Hernández Pacheco. Una formació històrica prou sòlida, en el sentit més ampli, fruit de la docència i del tracte de grans figures de l’època, com Sánchez Albornoz, Menéndez Pidal o Gómez Moreno, afegit a la proximitat, per raons d’amistat, parentiu o afinitat de personalitats intel•lectuals i artístiques rellevants en el Madrid de preguerra (Fernández de los Ríos, Julián Besteiro, Ortega y Gasset, Jiménez Fraud, Lorca, Buñuel, posem per cas), conformaren la personalitat intel•lectual de Manuel de Terán, la primera dedicació professional del qual, pregonament sentida al llarg de tota la seva vida va ser l’Ensenyament Mitjà, exercit en la preguerra al Instituto Escuela, reflex i conseqüència de les tradicions intel•lectuals i pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza.

Vinculat a la Universidad Central des d’abans de la Guerra Civil, s’hi incorporà en els anys quaranta pel bon criteri de don Eloy Bullón. Tanmateix, no assolí la càtedra universitària fins al 1951, aparellant-la amb l’Ensenyament Mitjà per pura vocació docent fins al 1970, amb evident perjudici dels seus interessos materials. El seu accés a la Universitat va ser decisiu per a l’arrencada de la recerca geogràfica a la capital de l’Estat, a través de la seva tasca de formació de deixebles.

En els mateixos anys d’immediata postguerra, després de ser expulsat de la Sociedad Geográfica Nacional i de romandre separat de la seva càtedra d’Institut fins al 1942, Terán s’incorpora, cridat per don Eloy Bullón, al quefer geogràfic de l’Instituto “Juan Sebastián Elcano”, del CSIC, en la revista del qual, Estudios Geogràficos, varen aparèixer les seves primeres col•laboracions el 1942. Va ser Secretari de l’Instituto des de l’any 1949, i va tenir a càrrec seu la responsabilitat immediata de la revista. Maldà per donar-li el major nivell possible, malgrat l’escarransiment angoixant de la nòmina de col•laboradors. La continuïtat en la publicació de Estudios Geogràficos i la formació d’una biblioteca geogràfica excepcional a l’Instituto, oberta a tothom, són dos aspectes fonamentals del treball de Terán a l’Elcano que no poden oblidar-se; així com tampoc no hauria d’oblidar-se la migradesa dels recursos de què va disposar, gairebé nuls fins ben entrada la dècada dels anys seixanta, i fins al punt d’impedir la publicació de la majoria de les tesis que varen realitzar-se sota la seva direcció durant aquells anys. Convé recordar-ho perquè, malgrat ser fets tan apropats en el temps, alguns col·legues han imaginat que el repartiment de prebendes era a l’abast, o en els hàbits, dels qui regien aquell Instituto.

A l’Instituto Elcano, en la direcció del qual va rellevar el seu entranyable company don Amando Melón, a la mort d’aquest el 1975, Terán va desenvolupar gran part de la seva activitat com a geògraf i mestre de geògrafs: magisteri caracteritzat per la generositat i la tolerància, expressades, d’antuvi, per un respecte total de les opcions ideològiques o metodològiques alienes. Ni va obligar a seguir pautes científiques determinades a ningú, llevat la del rigor, ni va imposar temes d’investigació, i ell mateix, coneixedor aprofundit de la geografia europea i de la seva evolució, restà a l’aguait, fins al final, de la consideració ponderada de totes les novetats científiques, sense escepticismes gratuïts o acceptacions frívoles.

En el domini de la recerca geogràfica, la seva fecunditat i la heterogeneïtat temàtica i espacial dels seus treballs, a més de les qualitats no només científiques, sinó també literàries, no deixen de sorprendre als que coneixem la migradesa absoluta dels mitjans materials que va tenir a l’abast i a la càrrega docent aclaparadora a la qual va estar immers la major part de la seva vida, com seria inimaginable per a cap professor universitari d’avui.

Finalment, un dels seus ensenyaments més rellevants va ser la seva pregona integritat moral, la qual va mantenir-lo sempre distant del Poder durant el llarg període de la dictadura franquista. La seva conducta cívica, i la seva solidaritat pública o íntima amb els qui sofriren les arbitrarietats de la dictadura, fins i tot la més bàrbara violència física, formen part del magisteri no escrit de Manuel de Terán, no menys rellevant que el científic; un i altre configuren la imatge d’un home molt per sobre de la Universitat i del temps en el qual hagué de desenvolupar-se la major part del seu cicle vital. [Francisco Quirós: “Manuel de Terán (1904-1984)”, Treballs SCG, 2 (1985), p. 97-98 pdf; versió catalana de P. Alegre]

Citat a les ressenyes de:

• Paneque; Ojeda (2013): El viaje en la geografía moderna
• Vilà-Valentí (1989): El conocimiento geográfico de España
• Homenatge a Bartomeu Barceló, geògraf
• Urteaga (1987): La Tierra esquilmada
• Gómez; Muñoz; Ortega (1982): El pensamiento geográfico
• Capel (1981): Filosofía y ciencia en la Geografía contemporánea
• Plana (1985): Estudi climàtic i balanç hídric de la conca de la Noguera Ribagorçana
• Vilà-Valentí (1968): La Péninsule Ibérique

Triat i garbellat a les planes:

• De la presentació de La morfologia de las ciudades III
• Geografía del Medio Ambiente : de la presentació
• Lluís Solé i els estudis de geografia a Espanya
• Lluís Solé i els estudis de geografia a Espanya
• Lluís Solé i Sabarís en el record
• Centenari Lluís Solé Sabarís : acte de recordança
• De la regulació hidrològica de la Península Ibèrica
• ColGeo homenatja Manuel de Terán