Gonzalo de Reparaz Ruiz (1966): Los ríos de la zona árida peruana. Piura – Barcelona: Universidad de Piura – Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013; 352 p. ISBN 978-84-393-9085-5.
Estudi sistemàtic de les conques hidrogràfiques de la vessant andina peruana bolcada vers l’oceà Pacífic. Més justament encara, un treball canònic d’hidrologia fluvial, en la línia de recerca, analítica i sintètica, traçada per Maurice Pardé (1893 – 1973). Gonzalo de Reparaz coneixia Pardé de molt abans d’emprendre la investigació que va donar lloc al llibre que ara comentem. I el catedràtic de geografia física de Grenoble no oblidava pas l’antic deixeble. En ressenyar la tesi doctoral de Valentí Masachs [El régimen de los ríos peninsulares, 1948] a la Revue de géographie jointe au Bulletin de la Société de géographie de Lyon et de la région lyonnaise [núm. 24-2 (1949) p. 178-179], Pardé no deixava de citar l’article de Reparaz titulat “Essai sur l’hydrologie des cours d’eau catalans” [Revue géographique des Pyrénées et du Sud-ouest, IX (1938), p. 141-176 i 487-528] com a antecedent indefugible del magne estudi de Masachs. Breu, el treball de Reparaz no va ser, de cap manera, una flor d’estiu, sinó la peça mestra d’una línia de recerca científica resseguida profitosament durant molts anys a banda i banda de l’Atlàntic.
Les dades estadístiques i cartogràfiques de base, les anàlisis, els promitjos i les observacions de l’autor, van ser aplegats i elaborats durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat com a corol·lari de la direcció de la missió d’assistència tècnica de la UNESCO al Perú. Nogensmenys, l’objectiu declarat del programa de la missió s’emmarcava en l’estudi de les zones àrides promogut per aquell organisme i dissenyat per Reparaz mateix.
A la portada del llibre, el títol porta l’afegit Edición del trabajo de investigación terminado el año 1966, data la qual no es del tot avinguda amb diverses afirmacions de l’autor, les quals deixen endevinar un acabament més tardà: “En el moment de redactar aquestes línies (febrer de 1967) aquest riu [Grande], como la majoria dels de la resta de la costa del Perú, ha sortit de mare arrossegant habitatges imprudentment construïts a la seva llera o a tocar…” [p. 233] I a la mateixa pàgina, paràgraf següent: “…aquest paroxisme de 1967 ha succeït a tres anys de sequera consecutius…”. Hi ha més referències de treball de camp efectuat el febrer de 1967 a la p. 235. Però en un escrit que ha sofert sinistres materials de consideració, no és d’estranyar que s’hi hagin introduït alguns desajustos que, en altres circumstàncies, sorprendrien els lectors. Al pròleg queda ben explicada la peripècia del text original rere ser dipositat a la Universitat de Piura, centre en el qual Reparaz va professar durant alguns anys dels setanta. Una inundació dels locals en els quals es guardava, subsegüent a un aiguat de l’estil del citat abans, succeïda amb l’autor ja difunt, el va malmetre sense remei. L’obra, però, ha pogut ser refeta -amb molt d’encert, val a dir- a partir de les notes i els esborranys de treball conservats a l’arxiu particular de l’autor. Els elements bibliogràfics [p. 349-352] han estat refets per Gonzalo André de Reparaz, qui també ha redactat el pròleg, aclaridor de les circumstàncies del retard en la publicació de l’obra del seu pare.
Es distribueix en quatre parts d’extensió molt desigual. La primera part [p. 39-90], aplega sis capítols generalistes esmerçats, sobretot, a explicar la metodologia de treball i presentar la síntesi de conjunt. El punt de partida va ser el dibuix del mapa de cada conca. Més endavant, a la segona part del llibre, l’autor assenyala, de manera incidental, “com per a quasi tots els rius de la zona àrida, hem traçat el mapa de la conca del Lambayeque-Chancay a escala 1:550.000, amb la finalitat de delimitar-la i conèixer amb precisió les seves característiques topogràfiques principals” [p. 131]. Val a dir que el document de base emprat, el mapa topogràfic oficial peruà a 1:200.000, era i és encara incomplet, amb la qual cosa no li va ser possible obtenir les dades morfomètriques (perfils, pendents, superfícies, llargades, etc.) de totes les conques amb la precisió deguda. Els butlletins informatius de les institucions oficials li van permetre conèixer el volum dels cabals registrats per les estacions d’aforament,tanmateix escasses i, sovint, com no deixa d’assenyalar en repetides ocasions, localitzades de manera deficient.
Els estudis geològics de les conques eren també escassos i fragmentaris. Tot i així, afegia Reparaz, “si la documentació sobre l’estat actual de la serralada on neixen els nostres rius és, com podem veure, deficient en la seva major part, millora, en canvi, pel que fa a l’evolució morfològica, estudiada pels geòlegs i els geògrafs” [p. 44] Malgrat les limitacions de la base cartogràfica i de la quantitat i qualitat dels estudis antecedents, l’autor aconsegueix donar una aproximació general convincent de l’evolució de la xarxa hidrogràfica d’ençà la formació de les seves valls al miocè. L’aixecament recent de la serralada andina i l’impacte de les glaciacions, han desembocat en l’estadi contemporani del cicle d’erosió caracteritzat per l’enfonsament espectacular de les lleres, la qual cosa revela la joventut de la xarxa.
Llevat de mitja dotzena de rius que neixen a la part més elevada de la serralada andina (Cordillera Blanca), el règim dels quals es pot definir de pluvionival, la trentena de conques restants són de règim estrictament pluvial. Tanmateix, la ferocitat de l’evaporació i l’absència prolongada de precipitacions a l’andana litoral, fan que la majoria dels cursos finals siguin eixuts durant llargues temporades, sobretot de maig a novembre. Només els dos rius més septentrionals, el Tumbes i el Piura, es beneficien, de manera incerta, de l’escreix de precipitacions equatorials a les capçaleres respectives, fins al punt que han pogut formar els únics deltes de la costa peruana.
Reparaz analitza i classifica els factors d’ambdós règims amb dades meteorològiques d’unes estacions no sempre ben situades com caldria en l’espai i, el més sovint encara, amb observacions incompletes en el temps. La crítica que fa d’aquestes circumstàncies tan adverses per a l’estudi, com també ho fa amb les estacions d’aforament en un altre capítol, és sempre contundent, alhora que raonada, per tal que piqui allà on convé. Noteu, per exemple, el to diplomàtic adoptat per a valorar la dispersió i les observacions de les estacions meteorològiques a la conca del riu Santa: “malgrat les errades que hi hem trobat, resulta de gran utilitat al geògraf i a l’hidròleg comptar amb un nombre d’estacions meteorològiques força ben distribuït i amb observacions que tot i ser de difícil encaix, no deixen de tenir utilitat.” [p. 163]
En el mateix context dels factors meteorològics dels règims fluvials, constata, una i altra vegada, l’enlairament del llindar de les neus permanents i de les geleres de la serralada andina, així com un clima molt més fred durant la glaciació plistocènica. I remarca: “el més greu és la celeritat amb la qual s’ha produït la desglaciació durant la primera meitat del segle XX. Mercès a l’estudi fonamental de J. A. Broggi (1943) sabem que entre 1886 [sic! , posa 1836] i 1942 les glaceres de la Cordillera Blanca han retrocedit 780 m en línia vertical (en 56 anys), de manera que si durant els primers 48 anys retrocediren 280 m verticalment, en els 10 darrers van retrocedir els altres 500 m. […] Sembla evident que aquest retrocés segueix amb major o menor rapidesa” [p.166]. La recollida d’observacions sobre el retrocés de les geleres, resumides a la p. 165, són encara avui de rabiosa actualitat. Però, ¿Reparaz va titular efectivament els apartats 4.3 i 4.4 amb els epígrafs “Rastres de canvis climàtics al Perú” i “Algunes coincidències entre els canvis climàtics al Perú i altres bandes del món” [p. 62 i 64]?¿O potser són producte de la nova redacció?
Sigui com vulgui, els usos que fa Reparaz del concepte en el text són sempre generalistes, mai amb l’especificitat de “Canvi Climàtic” que li dóna la recerca efectuada sobre el tema durant els darrers anys del segle XX i primers del XXI.
“Malgrat totes les aparences, la nostra zona àrida no té ni un pèl d’uniforme”, assegura Reparaz a la p. 67. El clima de la zona àrida peruana presenta anomalies esporàdiques, les quals resulten ser tan espectaculars com catastròfiques. En efecte, si bé el corrent fred costaner de Humboldt (de SE a NW) és la causa de la humitat ambiental i de l’absència de pluges de la zona àrida peruana, l’eventual intromissió d’un corrent costaner calent (de NW a SE) durant l’estiu austral (de desembre a abril) provoca l’erecció de nuvolades tempestuoses ingents, la precipitació sobtada de les quals dóna lloc a aiguats incommensurables, d’efectes tràgics per a les vides i obres humanes, d’una banda, i demolidors d’obstacles de tota mena en l’aprofundiment de l’acció erosiva dels rius. Aquesta anomalia de la circulació de les aigües oceàniques i atmosfèriques, la qual es produeix alguns anys sense solta ni volta, ja era coneguda amb el nom de El Niño a l’època de la recerca de Reparaz. Li dedica força espai en el llibre, la qual cosa permet informar-nos prou bé de l’estat de la qüestió sobre el fenomen, encara avui d’actualitat, en la perspectiva que se’n tenia cinquanta anys enrere.
La primera part, la introductòria del llibre, acaba amb el capítol sisè dedicat a presentar la tipologia dels règims dels rius, en molts casos només rambles [quebradas], de la zona àrida peruana en base als mòduls i els volums anuals de cadascun. D’alguna manera, aquest capítol ve a ser la conclusió científica del treball sencer. I no és pas anòmala trobar-la aquí. Així, la lectura dels estudis monogràfics, conca per conca, els quals omplen la segona part de l’obra [p. 91-288] té una guia efectiva i segura. Les taules generals i sinòptiques presentades a la tercera part [p. 289-309] en són un complement adient, a l’estil de resum quantitatiu o, ens arrisquem a dir, Los ríos de la zona árida peruana en cifras. Traspua delit classificatori com a base ineludible del discurs científic: prelacions de superfícies entre conques i llargàries de rius troncals, per exemple.
A la quarta part del llibre [p. 311-348], han estat publicats els mapes de les conques dibuixats per Gonzalo de Reparaz a la primera meitat dels anys cinquanta, degudament digitalitzats per un equip de la mateixa Universitat de Piura. Val a dir que aquestes reproduccions pateixen els efectes de la compressió ocasionada per la reducció d’escala indefugible per a encabir-los a raó d’un per plana. En alguns casos s’arriba a escales tan reduïdes com la de 1:1.660.000, com el mapa de la conca del riu Majes. D’altra banda, penso que el mateix equip digitalitzador hauria pogut completar la col·lecció de mapes que Reparaz no va poder acabar per manca de cartografia de base, uns buits que avui es poden omplir amb altres fonts, fins i tot d’imatges satel·litàries. No hauria estat cap desconsideració envers l’original. Un mapa de localització de totes les conques, disposat en començar la segona part del llibre, hauria ajudat a orientar els lectors poc familiaritzats amb el territori peruà.
Els capítols del 7 al 12, els quals formen la segona part de l’obra, desgranen, successivament, la caracterització dels rius septentrionals de règim pluvial del Tumbes al Virú, els rius centrals de règim pluvioglacial ja sigui ferm o bé atenuat, els torrents de règim pluvial pur (i dur) del centre i sud de la zona àrida, per acabar amb els torrents, rambles i fenòmens d’endorreisme del sector més abrupte del litoral peruà i els de la gran zona volcànica del sud del país. En cada cas, l’autor repassa els factors i els volums del règim de la conca com escau, sense oblidar el paper que poden fer-hi, en molts casos, les aigües subterrànies, si bé es dol que la informació disponible sobre aquest darrer fenomen sigui molt escassa. Cal destacar que sense l’excel·lència redactora de Reparaz, la lectura d’aquestes monografies de conques podria resultar força tediosa. Res d’això. No només es tracta de textos àgils i agradables de llegir, sinó que l’aplicació d’alguns recursos literaris, sense abusar, encara els fan més atractius. Per exemple, la citació de nombrosos fragments del diari de viatge i impressions paisatgístiques registrades per Cieza de León al llarg de la costa del Perú els anys de 1548 a 1550, els quals confirmen, el més sovint, les apreciacions de Reparaz, són un contrapunt molt oportú a la narració.
D’altra banda, és interessant la notícia d’algunes transferències hídriques de capçaleres de rius, de la conca atlàntica cap a la pacífica, uns minitransvasaments que, en aquella època, no eren pas contestats des de cap banda. Perquè, és clar, són nombroses les referències a treballs d’enginyeria fluvial, referents a les obres i treballs per a aprofitar les aigües superficials i subterrànies per a regadius, producció elèctrica o abastiment de la població, no només de les contemporànies, sinó també de les més reculades en el temps de les quals es té evidència o notícia.
Posem per cas, per al riu Grande, Reparaz dóna prou informació com per fer-nos una idea cabal de l’aprofitament de les aigües subterrànies mitjançant mines, a l’estil de les foggares magribines o els canats mallorquins. “Tot i viure sota els condicionaments tan estantissos que ofereix el riu Grande, ens podem preguntar com ha estat possible el desenvolupament d’una cultura brillant en el passat, la qual ens ha llegat obres de gran originalitat, tant pel que fa a la ceràmica com en les seves marques o ratlles, i avui la prosperitat de riques plantacions de cotó.” [p. 234] I Reparaz no pot reprimir-se per a facilitar un apunt cultural obtingut de primera mà: “L’aigua de Visambra [afluent del Nazca] encara dóna vida a diverses chacritas i és per això que sorprèn la falta de manteniment de la galeria filtrant, la qual assegura la subsistència dels pagesos. Un d’ells em confia [27 de febrer de 1967] que no pot donar per bona la tradició que fossin els espanyols o els inques (als quals, amb la seva rialleta de pagès intel·ligent, considera, més o menys, com conqueridors i intrusos), sinó els ‘avis’, els qui van fer l’aqüeducte subterrani, i no pas altri. És prou clar que pels ‘avis’ vol al·ludir als vells avantpassats, els nazca.” [p. 237]
Els apunts sobre la relació dels humans amb la natura són presents a la majoria de les monografies de les conques. Reparaz hi fa bona la seva formació acadèmica francesa en geografia. A tall d’il·lustració, reproduïm el comentari següent, disposat en encetar l’anàlisi del complex dels rius La Leche, Chancay Norte i Zaña: “Abans d’analitzar separadament els trets de cada riu, estudiarem allò que els uneix, tant des del punt de vista físic com des de l’humà, és a dir, de com els humans del primer mil·lenni van arribar a treure un partit insuperable de les aigües de les tres conques veïnes, agermanades, com hem dit, per la natura.” [p. 123] O en la comparativa de casos en una perspectiva de comunicació didàctica molt efectiva al llarg de tot el llibre: “Sigui com vulgui, hi ha un fet que es desprèn per ell mateix: aquests tres rius es distingeixen per una irregularitat molt atenuada en la seva descàrrega anual, i és per això que es poden comparar amb els rius pirinencs, tal com hem estudiat a Catalunya. Així, pel que fa esment a la proporció entre els coeficients extrems dels cabals mensuals en relació amb el mòdul, el Chancay s’agermana amb la Valira a la Seu d’Urgell [topònim correctament escrit; més endavant se citarà com “La Seo de Urgel”] (xifra idèntica: 9,5), La Leche amb el Segre a la mateixa localitat del Pirineu català: 7,7 i 7,4 respectivament.” [p. 125]
L’admiració pels treballs hidràulics de les cultures preincaiques del sector nord de l’andana litoral peruana és una constant en els apartats finals de la descripció de cada conca d’aquell sector, els dedicats a enaltir la relació entre natura i humans. Alhora, són testimoni -introduït en el text de manera sempre elegant i gens pretensiosa- del treball de camp ingent efectuat per Reparaz en la preparació de l’estudi: “Qualsevol persona que com nosaltres mateixos hagi recorregut quilòmetres i quilòmetres de les sèquies laterals Mochicas, la de la dreta (sèquia d’Ascope) i la de l’esquerra (sèquia de La Cumbre), quedarà impressionat no només per les proporcions del treball efectuat, sinó pel coneixement d’enginyeria civil requerit per a resoldre els nombrosos problemes que planteja la seva construcció, començant pel perfecte anivellament indispensable per a traçar desenes de quilòmetres de canals.” [p. 143] Les fotografies reproduïdes al llibre, magnífiques, efectuades per l’autor mateix, també són testimoni del treball de camp efectuat de punta a punta del país. Una altra evidència: “… hem explorat la zona volcànica situada entre Arequipa i el [volcà] Coropuna, endinsant-nos en el canó del [riu] Majes, la profunditat del qual és el doble de la del Colorado, en haver-se enfonyat el riu en aquell mantell tan espès de laves que recobreix la regió.” [p. 57]
De ben segur que als nombrosos idiomes els quals sabem que Reparaz coneixia en major o menor grau, encara hi podríem afegir el quítxua. Una petita lliçó: “En aquest cas [riu Cañete] com en els altres [del grup central], hem de repetir que el perfil del riu extremadament jove neix en l’imponent nevado de Pichahuarco (5.817 msnm), les aigües del qual recull per a traspassar-les a l’estany Ticllacocha. No oblidem que en quítxua cocha significa ‘estany’ i que ticlla és una roba blanca i negra. Així doncs, el topònim significaria, si fa o no fa: ‘estany blanc i negre’.” [p. 206] Ensopeguem amb altres exemples semblants al llarg del text.
L’oportunitat de treure a la llum del dia aquesta obra, la qual cosa havia estat inviable tot just redactada, potser per l’elevat pressupost que aleshores precisava la reproducció de la part gràfica, és del tot justificada per la gran qualitat científica de la recerca portada a terme per Gonzalo de Reparaz i com a testimoni de la seva admiració i gratitud pel seu país d’adopció. Cal, doncs, felicitar i agrair a la Universidad de Piura i l’Institut Cartogràfic de Catalunya, així com als descendents de l’autor, la iniciativa i la culminació de la seva publicació. [Pau Alegre, 7 de març de 2014]