“Lluís Solé Sabarís, la geografía y el impulso a la investigación” [15 d’octubre de 2015]
Dijous 15 d’octubre de 2015 tingué lloc, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la sessió inaugural del curs 2015-16 de la Societat Catalana de Geografia (SCG). La lliçó científica, titulada Lluís Solé Sabarís, la geografía y el impulso a la investigación, fou pronunciada per la doctora Josefina Gómez Mendoza, professora de la Universidad Autónoma de Madrid. Abans, però, el president de la SCG, Josep Oliveras, lliurà a la conferenciant l’acreditació com a sòcia honorària, condició atorgada per unanimitat en la darrera assemblea de socis de l’entitat. El professor Oliveras glossà la personalitat de la professora Gómez Mendoza, de qui destacà el paper renovador en la geografia espanyola, la seva tesi doctoral com a obra de referència i la munió de publicacions realitzades durant la seva dilatada carrera, l’exercici de càrrecs públics prestigiant la professió de geògraf i la continuada relació amb la SCG, palesa en repetides intervencions en aquesta tribuna i en diverses col·laboracions a Treballs de la SCG.
La professora Gómez Mendoza començà amb els agraïments de consuetud al president Oliveras, dient que se sentia molt honorada per aquesta distinció, i volgué també fer menció dels anteriors presidents de la Societat, que comptava com amics, així com del Dr. Vilà-Valentí i de Conxita Sugrañes, vídua de Solé Sabarís, presents en mig d’un públic nombrós. Tot seguit, encetà la intervenció emmarcant-la en una recerca en curs sobre la investigació científica en els anys del plom, nom amb què es referí al primer franquisme. La ponent donà una lliçó d’història de la geografia en particular i de la ciència en general a través de l’obra realitzada pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), emprant com a referència les figures de José María Albareda, fundador i secretari general del CSIC, i de Lluís Solé Sabarís, càrrec equivalent, però subordinat, a la delegació de Barcelona, dels quals està estudiant la relació epistolar a partir del fons de correspondència del primer.
La Dra. Gómez Mendoza destacà la usurpació patrimonial de la Junta de Ampliación de Estudios per part del CSIC (n’heretà els arxius) i la voluntat de dibuixar un mapa, concepte repetit per la ponent per explicitar la intenció d’implantació territorial d’aquesta institució, que guiada per Dr. Albareda, edafòleg i membre de l’Opus Dei, es distancià de l’orientació castellanocentrista del sector falangista del règim. En aquest sentit, posà de relleu la idea d’Albareda d’una Corona d’Aragó amb el suport a un centre científic potent a Saragossa que fes de contrapès de Barcelona, on el perill de desviacions catalanistes era sempre latent, oimés quan la seva intenció era recuperar per a la ciència oficial la preparada intel·lectualitat catalana que romania al país. Amb aquests equilibris, el CSIC acollí personalitats com Carreras Artau, Lluís Pericot o Solé Sabarís, ensems que mirava d’evitar un enfrontament directe amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en estat d’hibernació obligada.
La segona part de la conferència versà sobre la personalitat de Lluís Solé i Sabarís, un científic, geòleg i geògraf, que excel·lí com a gestor en la funció de secretari general de la delegació de Barcelona del CSIC, entre 1944 i 1951. Albareda havia conegut Solé quan tots dos exercien a la Universitat de Granada, li tenia plena confiança i li proposà el càrrec. Solé Sabarís considerà inicialment que no era la persona indicada per aquesta responsabilitat, perquè la seva dedicació a la Universitat de Barcelona, on ocupava la càtedra de Geografia Física, li ocupava el temps, i perquè havia estat depurat pel seu gens amagat sentiment catalanista i inhabilitat per a ocupar càrrecs públics. Aquestes i altres reticències de Solé apareixen prudentment expressades en una carta adreçada a Albareda, de la qual la ponent extractà uns paràgrafs. Us remeto a la seva lectura quan es publicarà a la revista el text de la conferència. El gaudi per la finor de la prosa de Solé, comparable a la finezza d’un diplomàtic, està assegurat.
La professora Gómez Mendoza posà de relleu el gran paper desenvolupat en el camp de la geologia catalana per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’IEC, l’Institut Jaume Almera, del CSIC, i pel Museu Geològic del Seminari de Barcelona, en contraposició a la Universitat. També ressaltà la dedicació de Solé Sabarís a la geografia des de l’època republicana quan n’exercí la docència a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella. De la gestió de Solé, la ponent destacà l’impuls donat des del CSIC a la investigació geològica i geogràfica, on la monografia regional i el treball de camp constituïen les claus de volta de la recerca, i l’acolliment de geògrafs estrangers (Birot, Cailleux, De Martonne…). Fou per aquesta feina executada amb rigor en uns moments difícils per a la ciència, que Josefina Gómez Mendoza qualificà Lluís Solé Sabarís com a mestre de geògrafs i el definí com una personalitat cabdal de l’escola geogràfica catalana. [Enric Bertran]
La fotografia de la conferenciant és d’E. Bertran (SCG).
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Bertran González, Enric (2015): “Lluís Solé Sabarís, la geografia i la investigació. Ressenya de la conferència de Josefina Gómez Mendoza a la SCG (15 d’octubre de 2015)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <https://scgeo.iec.cat/lluis-sole-sabaris-la-geografia-y-el-impulso-a-la-investigacion/>