Luis Urteaga (coord.): L’electrificació de Barcelona, 1881-1935. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Institut de Cultura, 2013 (Barcelona Quaderns d’Història, 19); 283 p. ISSN 1135-3058.
El Seminari d’Història de Barcelona de l’Arxiu Històric de la Ciutat, coordinat per Ramon Grau, va organitzar un curs dedicat a l’electrificació de Barcelona, des de l’any 1881 fins al 1935, entre el 23 de febrer i el 25 de maig de 2011. La celebració del curs es va fer coincidir amb el centenari de la creació de les empreses Barcelona Traction Light and Power i Energía Eléctrica de Cataluña, dues companyies essencials en el procés d’electrificació català i responsables de la construcció d’una part molt considerable de les infraestructures elèctriques que encara seguim emprant a l’actualitat. A les sessions del curs van intervenir una dotzena d’estudiosos procedents de diverses universitats, centres de recerca i dominis d’estudi: l’enginyeria, l’urbanisme, la geografia i la història política i econòmica. Aquest número 19 de la col·lecció “Barcelona Quaderns d’Història” facilita el text de cada conferència.
L’adopció de la tecnologia elèctrica va exercir un paper molt destacat en el creixement econòmic i en la transformació de les morfologies urbanes a partir, sobretot, de 1880. En el transcurs d’unes poques dècades, totes les ciutats van acabar per beneficiar-se de les oportunitats que oferia l’energia elèctrica. Per a aquelles ciutats que comptaven amb una potent tradició fabril, però patien un accés difícil als recursos fòssils, l’electrificació esdevindria especialment alliberadora: aquest és, justament, el cas de Barcelona. L’energia elèctrica va flexibilitzar les opcions de localització productiva i va obrir pas a una creixent diversificació de l’activitat industrial. El creixement, precoç i molt vigorós, dels consums industrials constitueix, precisament, un dels trets distintius del procés d’electrificació a Barcelona.
La contribució inicial, “Coneixement científic i aplicacions industrials de l’electricitat al segle XIX” [p. 23-31], de Joan C. Alayo, ofereix una panoràmica i breu inventari dels grans descobriments vuitcentistes en el ram de l’electricitat i una crònica succinta de les aplicacions industrials successives amb especial referència a la seva recepció a Barcelona. Ben significativament, tanca el seu treball amb la menció de l’Exposició Universal de 1888, la qual permet assenyalar simbòlicament l’arrencada de l’electricitat com a fenomen comercial i propagandístic. Precisament, la darrera aportació del volum, “Les nits de l’Exposició Internacional de 1929” [261-283], de la qual és autor David Caralt, ve a cloure el cicle expositor per l’altre cap. A més a més, els efectes de les dues mostres sobre la morfologia urbana de Barcelona encara són ben evidents: el parc de la Ciutadella i la urbanització de la muntanya de Montjuïc. La segona aportació, “L’electrificació de Barcelona en el context europeu” [33-51], signada per Carles Sudrià, té, com les d’Alayo i de Caralt, caràcter introductori, però en aquest cas l’èmfasi no recau en la difusió i recepció de la tecnologia elèctrica, sinó en la valoració de la importància econòmica que van assolir la producció i el consum d’electricitat a Catalunya, en comparació amb altres regions d’Europa. Sudrià considera que l’electrificació va transformar l’economia catalana i la va fer més competitiva, contribuint així a mantenir el lideratge industrial de Catalunya en la segona fase de la industrialització.
Els dos capítols següents tracten sobre les dues grans fases tecnològiques en la implantació de l’electricitat i les empreses protagonistes. El primer, “Las empresas eléctricas y la oferta de energía en Barcelona: el ciclo de la termoelectricidad, 1881-1913” [53-76], del qual és autor Luis Urteaga, presenta el cicle de producció termoelèctrica que va de 1881 a 1913 i que considera crucial en el procés d’electrificació de Barcelona. En el segon, “Les empreses elèctriques i l’oferta d’energia: el cicle de la hidroelectricitat, 1911-1935” [77-103], Berenguer Gangolells destaca la transcendència de tot ordre representada per les dues companyies de producció i distribució d’electricitat de les quals se celebrava el centenari de la seva fundació el 2011, amb les quals Barcelona es va transformar en el nucli central d’una complexa xarxa energètica que abastava Catalunya sencera.
La construcció de les infraestructures hidràuliques va plantejar enormes reptes financers i tecnològics a les empreses elèctriques i també, inevitablement, un desafiament previ: avaluar el potencial hidroelèctric del territori i encertar en la selecció i dimensió dels embassaments. Carme Montaner ha efectuat una incursió en aquest tema força desconegut fins ara. La seva contribució, “Electrificació i coneixement del territori” [105-136], l’aclareix amb una diagnosi i inventari de la cartografia disponible a començament del segle XX, a la zona pirinenca en especial. L’autora conclou que els estudis efectuats per als aprofitaments hidroelèctrics van suposar un avenç molt notable en el coneixement científic del territori català. Per bé que l’electrificació va suposar un canvi tecnològic alliberador per a l’economia barcelonina i catalana, al mateix va provocar grans trasbalsos paisatgístics i territorials, sobretot, també, a la zona pirinenca. Xavier Tarraubella ho palesa a la seva comunicació: “Els aprofitaments hidroelèctrics pirinencs i el seu impacte al Pallars” [137-155]. Així, la construcció de les explotacions hidràuliques va ser un dels primers factors de transformació del territori a les àrees de muntanya i un element cabdal per a impulsar la modificació de les bases socioeconòmiques de la col·lectivitat local.
Els tres capítols següents retornen a l’experiència electrificadora barcelonina i detallen altres tantes aplicacions sectorials i fonamentals de l’electricitat. Mercedes Arroyo Huguet ho fa en relació amb l’enllumenat a “El alumbrado eléctrico en Barcelona, 1881-1935. Infraestructuras urbanas, iniciativas privadas y limitaciones públicas” [157-178]; Ferran Armengol amb el transport a “L’experiència de l’electrificació del transport a Barcelona” [179-207]; i Ángel Calvo amb la indústria en general a “La electrificación de la industria en la ciudad de Barcelona” [209-228].
La dilatada aportació de Josep Oliveras, “La consolidació d’una ciutat industrial. Barcelona, 1881-1935” [229-260], mereix punt i a part. En efecte, hi ofereix una síntesi ambiciosa -qualificatiu que li aplica, molt encertadament, el coordinador en la presentació del volum- de l’evolució urbana de Barcelona entre 1881 i 1935, la qual situa en un lloc destacat la segona revolució tecnològica i, en particular, el fenomen de l’electrificació. El creixement de la població i el desenvolupament industrial van ser acompanyats per una ràpida transformació urbana, de la qual l’autor destaca dos aspectes: la construcció de l’Eixample i l’agregació dels municipis veïns. L’anàlisi de les xarxes de servei d’aigua, de gas i d’electricitat, i també de transport, dóna pas a una reflexió sobre el model específic de creixement de Barcelona.El llevat de les intervencions del curs L’electrificació de Barcelona, 1881-1935, presentades en el volum de “Barcelona Quaderns d’Història”, les quals he procurat resumir amb l’ajuda inestimable del text de presentació [9-20] del seu coordinador -si n’és de tediós reconcentrar els continguts d’aquestes publicacions de fortuna! Gràcies, Luis-, el situem equidistant de les dues grans aportacions prèvies sobre la temàtica, la de l’escola de Jordi Nadal, relacionada amb el desenvolupament industrial de Catalunya, d’una banda, i la d’Horacio Capel, específica de la petja territorial i de l’impacte social deixats per les grans empreses del sector. Certament, unes coordenades de pes considerable, de les quals difícilment podien sostreure’s els conferenciants a l’hora d’interpretar les noves dades que aporten. Si més no, valgui el comentari com a orientació dels lectors i lectores d’aquesta obra que ha de merèixer un lloc destacat en els estudis d’història territorial de Barcelona i de Catalunya. [Pau Alegre, agost de 2014]