Joaquim Ma. Puigvert i Solà, Carles Freixes i Codina, i Raquel Lacuesta i Contreras: L’arquitecte de capçalera Bernardí Martorell i Puig en el centenari del Cementiri d’Olius (1916-2016). Solsona: Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2016; 146 p. ISBN 978- 84-617-4106-9.
Aquesta publicació es el catàleg de l’exposició commemorativa del centenari del cementiri d’Olius, que s’exhibeix a la seu del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, entre el 6 de setembre de 2016 i el 8 de gener de 2017. El llibre, generosament il·lustrat, tal com s’espera en una obra d’aquesta mena, assoleix un notable grau de qualitat, gràcies a l’esplèndid disseny del pintor i artista gràfic solsoní Jaume Roure, i a la competència de Gràfiques Muval, taller d’impressió amb un llarg recorregut a Solsona. El catàleg compta amb dues presentacions, la del bisbe de Solsona, Xavier Novell, i la de Mn. Lluís Prat, director del museu i rector de la parròquia d’Olius.
El consoci Joaquim M. Puigvert, professor de la Universitat de Girona i especialista en historiografia eclesiàstica, és el comissari de l’exposició i en aquesta qualitat guià la visita del nombrós públic assistent a l’acte d’inauguració. Qui no fou present en la magnífica lliçó del doctor Puigvert, haurà de conformar-se a contemplar la mostra pel seu compte o llegir-ne l’assaig publicat en aquest catàleg, que no és poca cosa. Sota el títol “Els rols dels arquitectes diocesans. Bernardí Martorell, l’arquitecte ‘de capçalera’ del cardenal Francesc Vidal i Barraquer” [p.12-70], Puigvert hi comença explicant el paper dels arquitectes de capçalera, anomenats així, fent un símil mèdic, per estar al servei d’una persona o d’una institució, en aquest cas del bisbe Vidal i Barraquer, a la diòcesi de Solsona, primer, i a la de Tarragona, després. Es tractava de professionals, modernistes o noucentistes, amb prou versatilitat per fer-se càrrec no només del projecte arquitectònic, sinó també de la direcció de l’obra i del disseny d’una gran diversitat d’elements decoratius, mobiliari inclòs.
L’assaig fa un repàs a l’aparició dels arquitectes diocesans a Espanya en temps de la Restauració monàrquica, a la segona meitat del segle XIX i, sense més dilació, passa a ocupar-se de la figura de Bernardí Martorell, responsable del cementiri d’Olius, el centenari del qual esdevé el millor pretext per estudiar l’obra d’un arquitecte que va promoure diverses restauracions al bisbat de Solsona i que firmà alguns projectes no executats, però que no pas per això deixen de tenir interès historiogràfic. Com a mostra de les seves variades realitzacions, valen les nombroses il·lustracions del text, entre les quals destaquen l’església parroquial de Navàs, la custòdia de la catedral de Tarragona, els bancs de la capella de la Mare de Déu del Claustre i l’aquarel·la del cambril, o la càtedra i el bàcul del cardenal Vidal i Barraquer.
La peça fonamental, però, de Bernardí Martorell a la diòcesi de Solsona és el cementiri d’Olius, una obra inserida en un àmbit rural i emmarcada en un corrent artístic, el modernisme, eminentment urbà. El professor Puigvert posa de relleu que “el petit cementiri d’Olius destaca sobretot per la seva integració sinuosa en el paisatge i pel fet de respectar l’orografia preexistent de l’espai … es tractava, ras i curt, de maldar per un urbanisme que trenqués amb el predomini de la quadrícula i la regularitat de les línies rectes i dialogués tothora amb les realitats preexistents” [p. 32]. És una construcció que sembla formar part de la natura i, en aquest sentit, “trenca amb els cementiris convencionals neoclàssics de nínxols i jardins de topiari” [p. 32].
El segon assaig del catàleg, titulat “La presa de consciència en matèria patrimonial: els arquitectes i el bisbat de Solsona (1850-1960)” [p. 76-99], és degut a Carles Freixes, enginyer en edificació i membre de la Comissió Diocesana del Patrimoni de Solsona. L’estudi de Freixes posa de relleu com “fins a principi del segle XIX era potestat de l’ordinari diocesà vetllar per la correcta conservació del patrimoni eclesiàstic” [p. 80], com “amb els nous acords Església-Estat i l’embrió de la presa de consciència en matèria patrimonial, es van començar a crear petites estructures eclesiàstiques destinades a vetllar per les restauracions monumentals” [p. 80], que s’encomanaran només a arquitectes, en detriment dels mestres d’obres, i com “el segle XX i sobretot després de la Guerra Civil, les juntes de reparacions de temples es convertiran en les Comissions de Patrimoni” [p. 81].
En el seu article, l’enginyer solsoní tracta, així mateix, de la instauració de la figura de l’arquitecte diocesà, com a culminació de la influència francesa en matèria de preservació del patrimoni que arriba amb la Renaixença, i fa un repàs de l’obra realitzada per diversos d’aquests professionals vinculats al bisbat de Solsona, amb especial atenció a aquests quatre, dels quals citem una obra per a què serveixi de referència: Claudi Duran i Ventosa (autor del nou seminari diocesà), August Font i Carreras (dissenyador del cambril del Claustre), Bernardí Martorell (arquitecte del cementiri d’Olius) i Isidre Puig i Boada (responsable de l’església de Mollerussa).
El tercer i darrer assaig del catàleg, “El cementiri d’Olius, un poema líric en pedra” [p. 104-145], correspon a Raquel Lacuesta, membre la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi. Lacuesta fa una tipologia dels cementiris sorgits de la necessitat de construir-los fora de les poblacions, establint l’evolució dels recintes tancats, amb trames ortogonals, sense vegetació i tombes socialment jerarquitzades, als cementiris romàntics, que incorporen jardins i arbres no mancats de simbolisme en un entorn més amable, fins arribar al cementiri paisatgístic del segle XX. En aquest corrent de completa integració en la natura, el cementiri d’Olius presenta unes característiques pròpies: “arcaisme, modernisme, gaudinisme i naturalisme són fonts d’inspiració de conceptes i idees constructives que serveixen a Bernardí Martorell per a fer aquesta petita gran obra arquitectònica que és el cementiri d’Olius.
Un cementiri on, més enllà dels estils i les modes, es fonen naturalesa, paisatge, arquitectura i poesia” [p. 117]. És aquesta la raó del títol de l’article de Lacuesta.
Segueix, la professora Lacuesta, amb una acurada descripció dels diversos elements arquitectònics del cementiri i dels documents i plànols relacionats amb la seva construcció. Finalment, ens presenta un altre cementiri projectat per Benardí Martorell, el de Cambrils, al Baix Camp, que respon a un clima i una topografia diferent del d’Olius, però que hi comparteix la idea filosòfica que “estableix la igualtat de l’ésser humà en relació amb la mort, amb les seves creences religioses i amb el seu retorn a la natura” [p. 140].
El catàleg, que comença amb una fotografia a pàgina completa de Bernardí Martorell es clou amb una altra del bisbe Vidal i Barraquer, arquitecte de capçalera, el primer, i client-pacient i patró, el segon, que il·lustren aquesta simbiosi de relacions laborals i personals de dos personatges cabdals en l’obra artística del bisbat de Solsona. Entremig una munió de magnífiques fotografies, procedents de fons ben diversos, no us han d’estalviar la visita a l’exposició. Teniu el que resta d’any per anar-hi. [Enric Bertran, Solsona, 7 de setembre de 2016, vigília de les festes de la Mare de Déu del Claustre]