La Geografia a les aules: quin és el seu espai?

Taula rodona amb Montserrat OLLER, Salvador CALABUIG, Ángel MANZANO, Xavier GINER i David EXPÓSITO, moderats per Jordi ROYO: “La Geografia a les aules: quin és el seu espai?” [12 d’abril de 2018]

El passat dijous 12 d’abril tingué lloc la sessió d’estudi La geografia a les aules: quin és el seu espai? en forma de taula rodona amb la participació de Montserrat Oller, coordinadora de l’Especialitat de Geografia i Història del Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària de la UAB; Salvador Calabuig, coordinador de l’àmbit de socials del Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària de la UdG; Àngel Manzano, mestre de l’Escola Cooperativa El Puig d’Esparreguera; Xavier Giner, professor de l’Institut La Vall del Tenes i de Didàctica de les Ciències Socials a la UAB; David Expósito, exalumne i estudiant de periodisme de la UPF, amb moderació de Jordi Royo, vocal de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia.

Jordi Royo presentà els ponents i l’acte: un debat sobre el paper de la geografia a les aules d’ensenyament primari i secundari, un tema tan vell com poc resolt, amb moltes preguntes a l’aire. Tenen els mestres de primària prou formació per impartir Coneixement del Medi? A secundària, té sentit que la geografia segueixi estretament lligada a la història i impartida majoritàriament per historiadors únicament seguint els llibres de text? El sistema d’oposicions amb els perpetus 72 temes (19 de geografia) és una bona acreditació per ensenyar aquesta matèria? Som conscients que una part dels continguts de geografia han estat transferits a la matèria de Ciències de la Terra i del medi ambient? És l’examen de geografia de les proves d’accés a la universitat (PAU) un colofó estimulant després de sis anys d’estudis secundaris? Serà el nou desplegament de competències bàsiques la solució a tots els problemes? Estan sumant esforços els departaments de Didàctica i els de geografia per marcar el rumb de la geografia a les aules de les escoles i instituts?

El moment en què ens trobem (discussió sobre futur de les PAU, immersió dels centres de secundària en nous mètodes pedagògics, replantejament dels graus de geografia a les universitats, etc.) és òptim per mantenir viu el debat i retrobar l’espai de la geografia a les aules. Jordi Royo remarcà la necessitat que la recerca geogràfica, especialment en didàctica, tingués una repercussió més directa a les aules dels ensenyaments a primària i secundària.

Seguidament, Salvador Calabuig començà explicant els motius de la inserció de la geografia i la història com a matèries del sistema educatiu obligatori, que implantà l’estat liberal, perquè “engrescaven” i pel seu “alt valor didàctic”, a banda del seu paper de “reforçament de l’estat liberal”. Per exemple, la proposta d’aprendre a llegir amb el best seller Le tour de France par deux enfants, publicat el 1872, fou tot un èxit. Aquests orígens contrasten amb el valor renovat que continua tenint la geografia com “una ciència que ens va bé per la vida” perquè integra totes les ciències socials i permet entendre com és el món i resoldre problemes socials, però no només això, sinó perquè “és fascinant”, tal com destaca el currículum australià actual, quan li atribueix un sense of wonder perquè “dona als alumnes la capacitat per meravellar-se pel món”. A continuació, Calabuig indicà que tot plegat xoca amb diverses mancances. Primer, que el 90 % de professors de secundària són historiadors; en segon lloc, que no tenim un manual de didàctica de la geografia, com sí que tenen per exemple a França; en tercer lloc, que no tenim llibres de Geografia de Catalunya i alguns llibres de socials no han estat redactats a Catalunya, la qual cosa comporta deficiències en la part d’informació afegida referida a Catalunya. Finalment, Calabuig entrà en la qüestió de la percepció que tenen els alumnes de la geografia quan acaben els dotze anys obligatoris de “socials”. Els ha agradat? Què saben? El ponent creu que en saben, però poc. I que no cal canviar el currículum, sinó que la geografia s’hauria de donar d’una altra manera. Per exemple, amb estudis de casos i resolució de problemes, amb anàlisis de mapes i dades. Finalment, recomanà els materials innovadors d’associacions i institucions europees com ara spatialcitizenship.org, Eurogeo, els recursos didàctics de la Geographical Assotiation anglesa o del National Geographic, i esmenta geocapabilites.org que es basa en un marc que fonamenta els continguts en el powerful knowledge (domini dels continguts geogràfics). Per acabar, destacà que la importància d’entendre el món globalitzat ha fet que en el món anglosaxó hagi pres importància la geografia en els estudis globals, com a formació bàsica necessària per a qualsevol professional.

Àngel Manzano prengué a continuació la paraula. Com a mestre i geògraf, Manzano mostrà el paper de la geografia en una escola, la seva, que treballa per projectes. Concretament, presentà projectes de cinquè i sisè de primària. La seva aportació com a geògraf a l’escola El Puig, des que hi treballa, ha estat donar una mirada geogràfica tant en allò que passa al dia a dia com en el treball per projectes. A la proposta de treball per projecte també hi té un paper important l’expressió artística. Cada trimestre els mestres de l’escola preparen un projecte diferent. Manzano presenta el resultat del darrer projecte, que consisteix en l’elaboració d’una borrassa simbòlica al voltant d’una olivera. La idea inicial del projecte sorgeix de l’estudi dels entorns geogràfics i naturals d’Esparreguera, i d’una reivindicació de l’antiga vida pagesa.

En segon lloc, Manzano ens presentà un projecte anterior sobre el moviment de la població en què els alumnes van entrevistar els seus avis. Com a mostra de les entrevistes vam poder escoltar una àvia arribada amb tren de Múrcia a Pubilla Casas, vestida de negre pel dol dels pares , que havia començat a treballar ajudant a repartir pa als nou anys. Un altre projecte s’inspira en l’exposició del CCCB Després de la fi del món. El treball dels alumnes comença amb la visita d’aquesta exposició i s’acaba reflectint en una instal·lació amb l’evolució recent i futura del paisatge de Montserrat; també hi ha un treball intermedi realitzat amb els ortofotomapes disponibles des dels anys 1950, que mostren molts canvis i episodis d’incendis. Dins el treball diari, l’escola també inclou sortides improvisades segons les necessitats dels projectes; pels carrers del poble, per observar a través del dibuix o per investigar l’origen de les cases i el creixement del poble i els seus voltants, per observar les característiques de les rieres, per exemple.En un altre ordre de coses, Manzano presentà els resultats d’una enquesta informal a persones del seu entorn sobre la percepció de la geografia a partir de la pregunta: “Quines són les tres primeres paraules que us venen al cap quan jo dic geografia?”. Ens presenta la informació ordenada amb uns núvols de conceptes. En el primer, amb les respostes d’estudiants de secundària, hi destaquen socials, perquè és el títol del llibre; també mapa, món, continguts, el nom del professor, avorrit. En el segon núvol, amb les respostes de professors de secundària, apareix viatge, i també país, paisatge, ubicar, món, muntanya i, només una persona d’una vintena va dir persones. Finalment, per acabar, Manzano plantejà una absència de la geografia als mitjans de comunicació (programes, sèries), a diferència d’altres disciplines, com la història i l’economia, amb més presència mediàtica.

A continuació, Jordi Royo presentà David Expósito com a exalumne de geografia de primària i secundària i, ara, estudiant de periodisme a l’UPF. Per a Expósito, la seva relació amb la geografia ha estat d’amor-odi. A secundària, li van presentar Geografia i Història com una sola matèria en què les hores es repartien de manera desigual entre les dues i la geografia acabava tenint menys hores de dedicació. A continuació, a partir de la revisió dels llibres de Santillana, Expósito repassà el nombre de temes i l’extensió dedicada a cadascuna de les dues disciplines a cada curs de l’ESO i ressaltà que quan la geografia es troba en els darrers temes pot ser que no s’hi arribi. De manera molt gràfica, va fer notar que quan els llibres de text estan dividits en tres volums, el tercer, aquell corresponent a la geografia i al tercer trimestre, sol acabar el curs sense estrenar. El record que té el ponent del seu aprenentatge com a alumne és de manca de motivació i de sentit per les llistes de noms i de conceptes que li ensenyaven. Ha corroborat aquest record de matèria “difícil d’empassar” amb companys actuals de la carrera. D’això n’infereix la hipòtesi que potser aquesta és la raó del baix nombre de matriculats a les carreres de geografia. També assenyala que a les entrevistes informals que ha dut a terme aquests dies sobre aquesta qüestió a companys de carrera, molts han coincidit que els seus professors a l’ESO i al batxillerat havien estat historiadors. En algun cas, però, li han dit que han gaudit de la geografia i que en valoren l’aspecte general i relacional. Però no és fins a segon de batxillerat (amb la matèria optativa de geografia) que tant Expósito com els seus companys no van començar a gaudir de la geografia, en el moment en què van comprendre que la geografia serveix per entendre el món i per identificar problemes de la societat. Tanmateix, la submissió de la geografia de segon de batxillerat a l’examen de les PAU, un tipus d’examen molt descriptiu, és un contrapunt negatiu. Un cop a la Universitat, Expósito, per a complementar el periodisme podia escollir algunes assignatures d’humanitats, estudis en els quals hi ha deu assignatures d’història i dues de geografia; i seixanta assignatures optatives d’història i dues de geografia. Així, en l’assignatura Introducció a la Història, es va trobar que una part del temari era de geografia però es demanava, un altre cop, de forma memorística. Expósito, finalment, elogia el treball en projectes que ha presentat Manzano, perquè creu que és la forma de fomentar la curiositat natural dels nens. També destaca que l’origen del problema es troba en un sistema educatiu que no sap respondre correctament a les ganes d’aprendre.

Seguidament, Xavier Giner començà presentant-se com un dels 90 % de titulats en història que imparteixen geografia. Giner explicà que se sent més geògraf que historiador i, encara més, “docent de ciències socials”. Atribuí i agraí la seva vocació al fet d’haver tingut com a professora de geografia humana Pilar Benejam. Giner es volia dedicar a la docència i indicà que això implicava història, geografia i història de l’art (potser encara més oblidada que la geografia). A continuació, reflexionà sobre els canvis que hi ha hagut al currículum universitari als graus de geografia i història. Fa uns anys, abundaven les matèries troncals més generalistes, mentre que actualment els graus són molt especialitzats. A més, la matèria de didàctica de les ciències socials ha desaparegut. Després, passà a valorar la situació actual des de la seva perspectiva de tutor d’alumnes del màster que forma el futur professorat de ciències socials i que han d’anar a desenvolupar una seqüència didàctica en un centre de secundària. Giner ha observat, així, que en el moment de preparar una seqüència didàctica, apareix una discordança entre el que se’ls demana temàticament sobre ciències socials i el que han estudiat, en uns graus molt especialitzats i gens pensats per a la didàctica o per anar a una aula de secundària. Sociòlegs, politòlegs i graduats en humanitats tenen un currículum que dona una visió més transversal que no pas el dels graduats en geografia o història. També ressaltà que els graduats en geografia són els que més escassegen. La geografia, al seu parer, té alguns problemes, com la manca de vocació cap a la didàctica o la ubicació entre ciències socials i ciències ambientals. Segons Giner, s’està perdent espai dins les ciències socials i caldria, com a solució, potenciar la versatilitat d’aquesta disciplina.

Finalment, el professor es preguntà per què els estudiants del grau de geografia no es plantegen la didàctica com a sortida professional. I en donà algunes pistes, com la desaparició de l’assignatura “Didàctica de la Geografia” dels currículums actuals, o la poca visibilitat que atorguem a la docència (per exemple, a les jornades professionalitzadores que es van celebrar a la UAB l’any passat). Tornant al tema central del col·loqui, Giner reprengué la qüestió de l’espai de la geografia a l’aula i apuntà que la geografia hauria de donar una visió crítica del món (sense perdre el rigor del powerful knowledge), que potser no agrada als legisladors. Així doncs, proposà “trencar la disciplina” plantejant projectes transversals de ciències socials que treballin conjuntament la geografia, la història, l’art, els valors, l’ètica. Com a exemple, explicà una seqüència
didàctica, realitzada a partir del tema de la globalització a tercer d’ESO, que va consistir en la simulació d’un fòrum i un debat en què els alumnes representaven diferents organismes, agents i països. Com a conclusions, Giner criticà que la compartimentació de l’ensenyament no ha estat positiva i la geografia ha anat quedant-ne marginada; indicà la necessitat de solucionar la manca de relació entre la didàctica (impartida en el màster) i la geografia (el grau); elogià propostes com la del grup de treball Argó internivells (amb professorat d’instituts i universitari) de la UAB com a creador d’unes sinergies necessàries; i per últim destacà la importància de la qualitat del professorat per sobre dels sistemes i currículums canviants.

En darrer lloc, Montserrat Oller començà la seva intervenció anunciant que se centraria en tres aspectes: l’espai de la geografia a les aules de primària i secundària, la formació inicial del professorat de secundària i algunes orientacions de cara al futur. Pel que fa al primer aspecte, sobre l’espai a les aules d’aquesta disciplina, Oller indicà que hauríem de pensar per què hem d’ensenyar geografia i a quins alumnes. Cal pensar que estem formant persones que poden acabar els seus estudis universitaris cap a l’any 2040. Ensenyem geografia, tal com ja s’ha dit, per ensenyar a pensar a través de la geografia, perquè els alumnes comprenguin quin és el context social en què viuen i es puguin fer preguntes, es plantegin problemes, facin hipòtesis i trobin solucions. Hem d’ensenyar amb la idea de preparar-los per allò que després es trobaran al llarg de la seva vida. Les respostes que donem, però, poden no agradar al sistema neoliberal. Reprenent la idea de Huckle, hauríem d’ensenyar geografia per construir un món més just i feliç.

Continuant la reflexió sobre l’espai de la geografia, Oller pensa que “la geografia és en els centres el que el professor vol que sigui”. Així doncs, tenim un ampli ventall de professors. En un extrem, el professor que se sent legitimat pel currículum amb la corresponent claredat de ritmes i programació i, a l’altre extrem, el professor que intenta canviar la forma d’ensenyar geografia, perquè pensa que la realitat no és disciplinar sinó complexa. Oller creu que la geografia hauria de permetre llegir la realitat geogràficament per poder copsar la globalitat. Per això, pel que fa al “com s’ensenya”, es remarca que no es pot canviar l’ensenyament de la geografia només a partir de la teoria, sinó que s’ha de prioritzar la pràctica, que ha de ser un puntal del màster de secundària. Cal anar més enllà del “com ensenyem” per abordar el “què ensenyem”.

D’altra banda, la ponent destacà la importància de la cultura de cada centre i criticà la tradició a la secundària de la divisió disciplinar en departaments, perquè impedeix abordar la complexitat i la interrelació. Pel que fa a la primària, es criticà la participació dels centres en múltiples projectes i grups de treball innovadors, a manera de programes paral·lels, que poden (tot i els bons materials) fer que els mestres que s’encarreguen de cada projecte perdin de vista el currículum, quan tot això podria estar integrat.

Seguidament, Oller tractà el segon aspecte, la formació del professorat, especialment a través del màster de Geografia i Història, enguany cursat per un únic geògraf i tradicionalment per menys del 10 % de graduats en Geografia sobre uns 30-60 alumnes. Des de l’administració se seleccionen els alumnes del màster per la nota d’expedient acadèmic, per la qual cosa es produeixen disfuncions. La primera, que el nivell acadèmic no hauria de ser l’únic criteri per seleccionar qui ha de ser professor. La segona, que els candidats que s’hi apunten veuen el màster només com una sortida laboral. Potser, un criteri per accedir al màster hauria de ser tenir vocació de ser professor i les qualitats d’un bon comunicador. Pel que fa a la procedència dels alumnes del present curs del màster, en trobem: 16 d’història, 6 d’història de l’art, 3 d’antropologia, 2 d’humanitats, 2 d’arqueologia, 1 de geografia i 1 de sociologia. Oller també qüestiona la idea que els historiadors no estiguin preparats per ensenyar geografia, perquè les situacions són múltiples, i tant el grau de geografia com el d’història presenten una formació universitària molt especialitzada i poc orientada a la docència. Pel que fa al màster, amb l’objectiu de desfer-ne la parcialitat i la fragmentació, aquest curs s’han canviat les quatre matèries de didàctica de la geografia, de la història, de la història de l’art i de la ciutadania a partir del concepte de geohistòria de Braudel, amb el convenciment que no es pot ensenyar geografia sense història ni història sense geografia. És a dir, l’espai i el temps configuren l’espai social. Tot plegat, orientat cap a identificar el coneixement significatiu per entendre el món i donant un coneixement menys disciplinar, ja adquirit als graus. Juntament amb aquest canvi, es dona més importància a les pràctiques, fonamentals per aprendre a ser professor i molt valorades pels alumnes de màster, futurs professors. Oller, finalment, insistí en la importància de la pràctica com a element troncal de la formació, i hi afegeix la importància de la reflexió sobre la pràctica com a tasca que cal dur a terme des de la universitat.

Al tercer punt de la seva intervenció, Montserrat Oller va aportar algunes orientacions cap al futur. En aquest aspecte, afirmà que dels canvis curriculars, del nombre d’hores o de la nova avaluació per competències no cal esperar-ne res, perquè aquesta no és la clau a resoldre i sovint s’acaba convertint en burocràcia. Oller creu que els canvis han d’anar de baix a dalt, i no al revés, i que la geografia és el que volen que sigui els professors. També, per acabar, remarcà que la part d’hores d’història en el global de geografia i història no es reduirà, perquè la història té un component ideològic fort i important vinculat als poders. Oller acaba destacant la importància de l’autonomia del professor i de les col·laboracions entre ells i els nous reptes educatius com ara els projectes, més implementats a primària que a secundària.

Jordi Royo tancà les intervencions animant a unir esforços i a seguir debatent el paper de la geografia a les aules per tal que els acords i els canvis es plasmin, en última instància a les aules i a la societat. [Rosa Català]

Fotografies de J. Oliveras (SCG)

Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Català Marticella, Rosa (2018): “La geografia a les aules: quin és el seu espai?, resum de la taula rodona a la SCG (12 d’abril de 2018)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <https://scgeo.iec.cat/la-geografia-a-les-aules-quin-es-el-seu-espai/>