En els darrers mesos, diversos factors han evidenciat els problemes derivats de la dispersió urbana a Catalunya. En primer lloc, la situació de sequera ha posat sobre la taula que el consum d’aigua resulta notablement inferior en les àrees d’urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes en els serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d’algunes línies com l’R3 i l’R4, previstes per a aquesta tardor) han posat en relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que viu fora dels principals nuclis urbans i ha de desplaçar-s’hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat en relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons el grau de dispersió de la urbanització.
Per abordar aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització. De fet, l’actual escampadissa urbana a Catalunya i a Espanya té l’origen en dues fases notablement diferenciades: el període 1960-1980 i el que es va estendre des del principi dels anys vuitanta fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem-ho amb una mica de detall.
La majoria d’urbanitzacions van néixer durant els darrers anys del franquisme i eren destinades a segona residència
La dispersió urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys seixanta i setanta del segle XX, no pas a través de la creació de suburbis per a la residència permanent com als EUA, sinó mitjançant l’aparició d’urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que —tot i tenir alguns antecedents— es va estendre durant els darrers anys del franquisme, quan l’increment del nivell de vida i l’accés a l’automòbil van permetre a sectors significatius de la població aspirar a tenir segona residència, encara que aquesta fos de característiques molt sovint modestes.
Així, en els entorns de les principals ciutats espanyoles —Madrid, Barcelona, València i Sevilla— van anar sorgint, com bolets, urbanitzacions de segona residència emplaçades en el que fins llavors havien estat sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va tenir dues peculiaritats principals. En primer lloc, a causa de les condicions polítiques del període en el qual van néixer, una part molt notable d’aquestes urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen, van estar mancades del planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització, electrificació…). Per si això no fos prou, en molts casos es van ubicar en terrenys que, avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també d’accessibilitat i pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.
La comercialització de les urbanitzacions dels anys seixanta i setanta es va basar en un conjunt d’estereotips o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i “la evasión que no podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a l’habitatge unifamiliar i el “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge de l’accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la autopista”, “por cada parcela que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”, i, no cal dir-ho, el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dio el 400% en 8 años”…
Les urbanitzacions a Catalunya ocupen una superfície equivalent a cinc vegades el terme municipal de Barcelona
Els resultats d’aquell esclat són ben vigents. L’any 2006, un estudi va inventariar les urbanitzacions a Catalunya. Se’n van censar 1.862, esteses sobre una superfície de 47.562 hectàrees (és a dir, cinc vegades l’extensió del terme municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 hectàrees. Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975; el 12%, entre el 1975 i el 1986, i el 3%, amb posterioritat al 1986. Cal assenyalar que una part molt important d’aquestes urbanitzacions continua presentant, encara avui, importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 hectàrees, hi viuen 78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé el mateix que una ciutat com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme, aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.
A partir del 1980, l’arribada de les administracions democràtiques, la Generalitat i els ajuntaments, va suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització. Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions, tot impedint la parcel·lació il·legal i regulant de manera més estricta la classificació de nou sòl; però, en canvi, no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es van desclassificar sòls que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers anys del franquisme.
Així, durant els anys vuitanta i noranta es va iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització ben estudiada, entre d’altres, pel geògraf Francesc Muñoz. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis (Barcelona va perdre 250.000 habitants entre el 1976 el 1995, i la conurbació central en va perdre 350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els creixements urbans dispersos ja arriben i es consoliden al Pirineu, al Camp de Tarragona o a l’Empordà.
Alt consum d’aigua i d’energia, dependència del vehicle privat i elevats costos dels serveis, problemes ambientals provocats per la dispersió
Sigui com sigui, la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que planteja avui problemes greus. En primer lloc, el consum exacerbat de sòl, que comporta la fragmentació d’espais oberts, l’ocupació de corredors biològics, la pressió sobre els espais d’interès natural i l’exposició a riscos naturals, com ara incendis i inundacions. En segon lloc, la dispersió origina un seguit de problemes ambientals considerables, associats a l’alt consum d’aigua i d’energia, la dependència del vehicle privat i els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures. Finalment, la dispersió incideix també en la segregació dels grups socials sobre el territori i l’afebliment dels lligams comunitaris, amb les corresponents conseqüències polítiques i electorals.
La baixa densitat en la urbanització comporta, doncs, una alta problemàtica urbanística, ambiental i social. Per fer-hi front, cal resoldre els dèficits de les urbanitzacions més precàries i enfortir el planejament per tal d’evitar que l’escampadissa continuï. I, sobretot, cal millorar les condicions de vida i l’accés a l’habitatge en les àrees urbanes consolidades, a Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat, a Balaguer, a Sabadell, a Figueres, a Constantí… Cal rehabilitar-hi els barris, fer-hi habitatge assequible, incrementar els serveis. Si us preocupen els problemes de la baixa densitat, abans que res, primer que tot, milloreu les condicions de vida a les ciutats.