Ignasi Aldomà: La batalla per l’aigua. Lleida: Pagès, 2012 (Miralls, 4); 200 p. ISBN: 978-84-9975-213-6.
Ignasi Aldomà, geògraf de la Universitat de Lleida i un dels promotors de l’associació Compromís per Lleida, acaba de publicar La batalla per l’aigua, a on, a més de fer una completíssima crònica de la sequera del 2008 i de les polítiques d’aigua dels darrers anys, reafirma a títol personal les propostes que fan des de Lleida les institucions i persones que formen Compromís per garantir l’abastament metropolità, uns cabals ecològics als rius i a la vegada un desenvolupament territorial equilibrat.
Per resoldre l’equació, Aldomà aposta per la interconnexió de conques com a alternativa als grans transvasaments i com a complement a les dessaladores, a les quals no veu ara per ara com una alternativa completa per garantir l’abastament en períodes de sequera greus com el del 2008. Segons escriu Aldomà al llibre, el transvasament del Roine, que ara CiU podria ressuscitar com a idea de futur, tindria l’inconvenient de deixar Catalunya sense arguments davant d’un transvasament de l’Ebre cap al País Valencià, Múrcia i Almeria.
En canvi, sosté Aldomà, la interconnexió entre les conques catalanes, tot i les polèmiques que el 2008 va generar la possibilitat que aigua del Segre es transvasés a Barcelona o que el minitransvasament de l’Ebre a Tarragona es perllongués fins a la regió metropolitana, com finalment s’havia aprovat, no genera tant rebuig territorial com sembla a simple vista. Analitzant les reaccions a la crisi del 2008, Aldomà observa a Girona una posició positiva a la interconnexió perquè alliberaria el Ter del sobreesforç cap a l’àrea metropolitana; a Ponent, el Camp de Tarragona i l’Alt Pirineu els regants estaven disposats a negociar les compensacions per la pèrdua de drets d’aigua, i només a l’Ebre hi havia una oposició frontal. Segons el treball d’Aldomà, es tracta d’una alternativa factible sempre que es garanteixin els cabals ecològics dels rius, els usos que ja es fan al territori i es compensi l’activitat que es deixi de fer a canvi de cedir l’aigua.
La postura de Compromís per Lleida, en que participen sindicats i patronals de Lleida, pagesos, ecologistes, la Universitat de Lleida i mitjans de comunicació, es basa en un millor aprofitament de la gran obra hidràulica en marxa a Catalunya, el canal Segarra-Garrigues. Aldomà reclama un gir en el projecte per tal que no es limiti tan sols a la transformació agrícola a regadiu, molt cara per a la majoria de petits pagesos de la zona, sinó que serveixi també per a noves activitats a les comarques interiors de Lleida. ”S’està fent un canal per donar l’aigua a uns que no la poden pagar, mentre que a uns altres que sí que poden se’ls deixa al marge”, escriu al llibre. I posa l’estany d’Ivars com a exemple, reomplert amb aigua del canal d’Urgell i focus de noves oportunitats econòmiques al Pla d’Urgell a partir de l’oci i el turisme. Aldomà reclama que el projecte del Segarra-Garrigues, l’única gran obra a Catalunya que en època de retallades pressupostàries manté les assignacions programades des de la Generalitat i l’Estat, acabi derivant en un organisme que gestioni conjuntament els recursos hídrics de Ponent, a la manera com a les conques internes Aigües Ter Llobregat gestiona el sistema hídric de Barcelona i Girona, i que tingui plantejaments estratègics de país: ”Aquest projecte només pot ser un projecte esquifit i una llosa pública immensa si no s’hi implica la Catalunya metropolitana.” [David Marín, El Punt-Avui (7 d’abril 2012, p. 27)]