Josep Vives i Codina

Callús 1931 – Barcelona 1993

Llicenciat en ciències naturals (1953) i doctorat (1959) per la Universitat de Barcelona amb un estudi florístic i fitosociològic comarcal titulat Vegetación de la Alta Cuenca del Cardener, sota la direcció d’Oriol de Bolòs. En aquest endemig fou professor de classes pràctiques de botànica, fonamentades en el treball de camp com a pas previ a l’anàlisi al laboratori. Això no obstant, l’exigua compensació econòmica a la universitat, féu que ben aviat la seva vocació docent s’orientés cap al segon ensenyament, des de la primera destinació a l’Institut de Figueres (1960-63) a la darrera, a l’Institut Parc de l’Escorxador de Barcelona (ara IES Ernest Lluch).

Les seves activitats científiques començaren ben aviat, encara no acabat el batxillerat, a l’empara de Pius Font i Quer, a l’Institut Botànic de Barcelona, del qual més tard fou conservador i on realitzà treballs florístics i geobotànics. També participà de ben jove a les activitats de la secció de botànica de la Institució Catalana d’Història Natural. Malgrat que la tasca docent devia restar temps a la recerca, aquests treballs tingueren continuïtat en diverses campanyes d’exploració arreu dels Països Catalans, fruit de les quals són una vintena de publicacions científiques sobre flora vascular, vegetació i flora briològica. Oriol de Bolòs acabà la necrològica que li dedicà a Collectanea Botanica, amb aquestes paraules d’irrefragable sentit: “La pèrdua de Josep Vives, un home recte i emprenedor i un amic inoblidable per a molts de nosaltres, és un cop important per a la ciència catalana i, molt especialment, per als estudis briològics.”

De la vocació docent de Josep Vives abans al·ludida, un vol afegir la seva dedicació als cursos de reciclatge de català els primers vuitanta. Allà el vaig conèixer i vaig poder gaudir d’un professor que sabia traslladar la manera de fer, summament organitzada i primmirada, dels inventaris botànics al mestratge de la llengua. [Enric Bertran. Informacions recollides a la necrològica citada i a la del Boletín de la Sociedad Española de Briología, i a l’entrada corresponent de la Gran Enciclopèdia Catalana]