Esquema geomorfològic de L. Solé Sabarís.
Barcelona 1913 – 2003
De costat amb el seu col·lega, amic i contemporani Miquel Crusafont, Fernández de Villalta ha estat una de les figures importants de la paleontologia a Catalunya durant el segle XX. Es llicencià en ciències naturals per la Universitat de Barcelona (1934) i ben aviat encetà una estreta col·laboració amb el paleontòleg de Sabadell, arran les sessions acadèmiques de la Institució Catalana d’Història Natural. Resultat d’aquesta col·laboració científica, són una colla de treballs sobre els vertebrats del terciari.
Rere la Guerra Civil, Crusafont i Fernández de Villalta reprengueren aquest treballar plegats i després de completar, durant els primers quaranta, llurs prospeccions en les capes de miocè del Vallès i el Penedès, estengueren el seu camp d’acció fora de Catalunya, a la conca ibèrica de Calataiud-Terol, la conca del Duero, l’alta vall de l’Ebre i diverses zones del Tajo, sense detriment de les campanyes realitzades a la Cerdanya. Mentrestant, Fernández de Villalta es doctorà a Madrid (1950) i fou professor de recerca del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) a Barcelona.
La seva activitat d’home de ciència s’arrodoneix amb l’estudi de la paleontologia d’invertebrats de moltes contrades catalanes i terres veïnes, del neogen i el quaternari. D’aquesta manera, es completa una llista extensa de treballs, entre els quals volem destacar dues col·laboracions seves d’interès per a la geografia: Geología de los alrededores de Barcelona. Guía pràctica (1964), dirigida per Lluís Solé i Sabarís, i Contribución al conocimiento de la estratigrafía de Montjuïc (1965), amb Joan Rosell.
[Enric Bertran. Part de la informació d’aquesta semblança prové de la necrològica “In memoriam: Josep Fernández de Villalta i Comella”, publicada al Butlletí del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès-Nord, núm. 1 (2003)]Citat a les ressenyes de:
Solé (1964): Geología de los alrededores de Barcelona