Tortellà 1897 – Middletown (Connecticut) 1983
De primer fou mestre i després continuà els seus estudis a la Escuela Superior de Magisterio de Madrid, on —imbuït per l’ambient institucionalista— s’especialitzà en la secció de ciències. L’any 1923 fou destinat a l’Escola Normal de Las Palmas de Gran Canaria, on romangué fins a 1930. Aquest any marxà a Berlín per estudiar pedagogia becat per la Junta de Ampliación de Estudios. Allà es trobà amb un seguit de professors brillants (Spranger, Sombart, Hartmann, etc.) en les ciències de l’esperit que Dilthey havia institucionalitzat a les darreries del segle XIX, de manera que s’hi decantà definitivament. Sota la influència de les ciències de l’esperit Roura-Parella es va endinsar en els diferents àmbits de la tradició cultural germànica: filosòfica (de Kant a Heidegger, sense oblidar Nietzsche), literària (Schiller, Goethe i Hölderlin) i pedagògica (des de Pestalozzi a Kerschensteiner).
Roura-Parella va ser professor a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya (1933-1939) i a la secció de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, on va dirigir un seminari sobre educació estètica. En plena guerra, el 27 d’octubre de 1937, va defensar la seva tesi doctoral sobre les bases científiques de l’educació, que li va dirigir Joaquim Xirau. Fidel a la causa republicana, va emprendre el camí de l’exili el gener de 1939 juntament amb altres intel·lectuals catalans (Xirau, Riba, etc.) en l’accidentat viatge en camió fins a la frontera en el decurs del qual recolliren Antonio Machado i la seva mare, ben bé deixats a la mà de Déu a la vora de la carretera.
Ja durant la guerra i, sobretot, durant els primers anys d’exili a Mèxic, Roura-Parella es decantà cap a l’estètica, orientació que no abandonaria mai més. Fins a 1945 va ser professor a la Universidad Autónoma de Mèxic i va col·laborar activament amb els cercles d’exiliats catalans en aquell país. Sense deixar el contacte amb aquell col·lectiu a través d’Agustí Bartra i d’Avel·lí Artís, amics personals entranyables, l’any 1946 va passar al Romance Language Department de la Wesleyan University (Connecticut) gràcies a l’amistat amb el professor Cornelius Kruré, lloc en el qual va impartir docència fins a la seva mort. El curs titulat Art in Human Experience, que va professar durant molts anys, va gaudir d’un gran èxit entre els estudiants, cosa lògica si tenim en compte que per a Roura-Parella l’experiència estètica no era un tret isolat de la personalitat humana sinó que cosa de l’home sencer.
[Pau Alegre / Enric Bertran]
Triat i garbellat a les planes: Beca de Ciències Socials i Humanes Ernest Lluch
Un amor profund pel nostre poble, impregnat d’enyorament i madurat en el sofriment comú, ens reuní aquell vespre del mes de març a l’Orfeó Català de Mèxic per a honorar la memòria del nostre il·lustre compatrici Adrià Gual. Oficià de sacerdot en aquell ritus patriòtic l’escriptor Avel·lí Artís, amic i company del renovador del Teatre a Catalunya. El saló d’espectacles de l’Orfeó, ple de gom a gom.
A mesura que la paraula fervent, precisa i ben modulada de l’Artís dibuixava en la nostre ànima, tensa com una tela, la senyorívola figura del malaguanyat fundador del Teatre Íntim, sentia el meu esperit dividir-se en dos: l’un veia la personalitat d’en Gual i l’altre admirava cada cegada més els dots rellevants de psicòleg de l’amic Artís. Psicòleg penetrant, com tot poeta, tot historiador, tot comediògraf de qualitat. Coneixement d’homes, que copsa amb encertada mirada intuïtiva d’artista el punt d’organització espiritual de la personalitat aliena. No un coneixement analític que disseca l’ànima i mata la realitat vivent; ben segur que l’Artís no en sap gaire, d’aquesta psicologia de càtedra; ni li fa cap falta. Tampoc no en sabien Shakespeare, Goethe, Dostoietvski, i ningú no podrà negar que són grans escrutadors de l’ànima humana.
En pintar de mà mestra la figura d’en Gual, l’Artís ordena els seus records i les seves experiències personals. L’organització d’aquest material viu està dirigit, com en tota creació artística, per normes inherents a la creació mateixa, que no apareixen a la consciència com a tals normes, sinó que viuen en les fondàries del sentiment. Aquesta normativitat encoberta, que és patent en tota autèntica obra d’art, impera també amb la seguretat de l’instint en l’estudi de la personalitat d’en Gual. En aqueixes fondàries radica la bellesa del treball aplegat en aquest llibre.
La figura d’en Gual emergeix en el punt d’intersecció de les quatre categories que constitueixen la bastida de tota autèntica biografia: el medi ambient, el destí, el caràcter i l’evolució espiritual. El destí com a funció del medi circumdant, el desenvolupament com a funció del caràcter i el caràcter com a funció de l’ambient i del destí. Com Dilthey, Stephan Zweig, Maurois, en una paraula, com tot gran biògraf, Avel·lí Artís sap teixir amb finesa en el canemàs d’aquests elements la figura del comediògraf traspassat. Figura, d’altra banda, noble i ben catalana; filla d’una Catalunya, però, poc coneguda més enllà del Cinca.
En la franca compenetració de l’auditori amb el conferenciant, en aquella i inoblidable vesprada d’homenatge a l’Adrià Gual, qui, com Schiller i com l’Artís mateix, creia que l’escena era la millor escola de saviesa pràctica, es fonien plaers de natura diferent: abans que res, l’efecte d’escoltar un treball perfecte, plenament aconseguit; després, la sana joia de veure l’amic honorar l’amic desaparegut, en un temps de crisi de tots els valors morals.
El poder màgic de la paraula de l’Avel·lí Artís va fer surar l’esperit d’en Gual sobre aquella comunitat de catalans, fent-nos sentir que a un poble no solament pertanyen els vius, sinó també els morts que saberen obrir camins a la nostra vida. I el que creu en l’esdevenidor, rep no poca força dels esperits d’ahir per a lluitar per la plena realització del nostre geni, únic i inimitable en la totalitat del món.
JOAN ROURA-PARELLA
Tehuacán de las Granadas,
setembre del 1944.
Pròleg del llibre d’Avel·lí Artís (1944) : Adrià Gual i la seva obra. Mèxic D.F.: 1946 (2a ed.) (Col. Catalònia, 2), pp. 11-13.
La semblança de Roura-Parella ha estat redactada en base a les notícies que faciliten Eulàlia Collelldemont i Conrad Vilanou en l’opuscle Joan Roura-Parella: en el centenari del seu naixement: 1897-1983 (Barcelona: Facultat de Pedagogia; Universitat de Barcelona, 1997; 71 pp.) i en la introducció de la reedició de tres articles publicats a la revista Full Català (Mèxic, 1942): El plaer estètic i la creació artística (Barcelona: Publicacions de la Facultat de Filosofia; Universitat Ramon Llull, 2003; col. Eusebi Colomer, 2; 27 pp.).