Francesc Torres Faus; Vicenç M. Rosselló i Verger: Jeroni Munyós i la frontera valenciana amb Castella (1565-1566). València – Barcelona: Publicacions de la Universitat de València – Institut d’Estudis Catalans, 2012; 241 p. ISBN 978-84-370-9039-9 (PUV) i 978-84-9965-145-3 (IEC).
L’objectiu primordial del llibre és l’estudi crític dels treballs efectuats els anys 1565 i 1566 per a la fixació dels límits entre el vescomtat de Chelva (*), al regne de València, i la vila castellana d’Utiel. L’execució d’aquests treballs va ser ordenada pels jutges del plet interposat pels de Chelva el 1560. Atesa la consideració del termenal en litigi com a frontera entre les corones d’Aragó i Castella, el sumari judicial hagué d’instruir-se per comissions paritàries de jutges i oficials d’una i altra banda, amb el consegüent enrenou diplomàtic i dilacions de procediment. Per tant, la controvèrsia entre el vescomtat de Chelva i la vila d’Utiel, cal entendre-la com un conflicte especial, molt per sobre de l’abast local de l’àmbit en qüestió, i que va tenir gran transcendència per a l’època, ja que va obligar Felip II a reunir els consells d’Aragó i Castella per a buscar-hi una solució definitiva i dictar sentència el 1568, favorable a les pretensions de la vila d’Utiel.
A més a més de l’abundosa —i, el més sovint, tediosa— documentació textual produïda al llarg de la instrucció del sumari, la qual ha estat recuperada, sobretot, a l’Archivo Histórico Nacional (AHN) / “Consejos Suprimidos” (Madrid) i a l’Arxiu del Regne de València / “Reial Audiència” (València), els treballs del plet van generar altres tres documents de gran valor geogràfic. Si bé els autors del llibre Jeroni Munyós i la frontera valenciana amb Castella (1565-1566) no deixen per verda cap ratlla textual, i n’ofereixen les parts més substancioses a l’apèndix, és evident que s’aboquen de manera decidida a analitzar els tres mapes de la zona en conflicte, aixecats expressament per a il·lustrar ses senyories decisòries i decisives. Val a dir que van tenir sort d’ensopegar-hi, perquè, com sol ser habitual amb els documents el format dels quals no s’avé amb el dels folis, els gràfics van ser separats del sumari i conservats durant molt de temps a la Cartoixa de Vall de Crist d’Altura, sense que ningú en sàpiga la raó, i d’allí van passar a l’AHN de Madrid, secció “Clero”. I encara hauria pogut estar pitjor, com ha succeït amb tants mapes i plànols, amb la destrucció rasa i curta.
El plantejament geogràfic de la disputa és prou interessant. La fitació proposada per Chelva situava el límit al llarg de la línia de partió d’aigües dels rius Túria, per la seva banda, i del Cabriol i Xúquer, per la d’Utiel, és a dir, sobre una frontera “natural” incontrovertible assentada sobre la Sierra Negrete, d’una quinzena de quilòmetres de llargada. Però, com es pot comprovar en les fotografies panoràmiques que il·lustren el llibre, la serralada no presenta una carena gaire afilada, més aviat és tabular —una mesa—, de manera que, de punta a punta, és coronada per una faixa de terreny d’un quilòmetre d’amplada de promig, força planera, decantada suaument cap a la banda de Chelva. Els d’Utiel posaven el termenal al marge d’aquella faixa oposat al de partió d’aigües. Tenien raons històriques per a provar-ho, ja que els pedrons plantats per treballs de demarcació més reculats, el més antic dels quals es remuntava a començament del segle XV, així ho disposaven. Però, en tenir aquests senyals una densitat insuficient, i aperduats pel pas del temps, els ramats i els bosquerols de Chelva podien introduir-se subreptíciament en el terme d’Utiel i pretendre, al capdavall, el desplaçament de la frontera al seu favor.
Com assenyalen Torres i Rosselló, es veu prou bé que la titularitat i aprofitament de la quinzena de quilòmetres quadrats situats entre la divisòria hidrogràfica i el termenal històric, els quals oferien pastures i boscos de qualitat, responia a una motivació econòmica manifesta. Si durant un segle i mig s’havia pogut mantenir el conflicte en estat latent o, a tot estirar, amb incursions violentes ocasionals d’un cantó i altre, la pressió demogràfica sorgida a al territori de Requena i als Serrans durant la primera meitat del segle setze va portar a una situació explosiva. Cada part preuava aquell retall de territori com a indispensable per a la subsistència de la comunitat respectiva.
El capítol primer [p. 11-45] situa la problemàtica local analitzada en el llibre en el context de la delimitació de la frontera valenciana de les corones d’Aragó i Castella, des dels tractats de Tudellén (1151) i Cazorla (1179) fins a la seva estabilització a finals de segle XIV. Cal advertir que les terres de Requena, dintre les quals s’encabeix el terme d’Utiel, havien estat assignades a la corona d’Aragó pels pactes establerts abans de la conquesta de València. Però les tropes castellanes comandades pel bisbe de Cuenca, Gonzalo Ibáñez García de Gudiel, aprofitant l’enfonsament del regne musulmà de València el 1238, s’avançaren i conquistaren Requena a final del mateix any. Tanmateix, les terres de Requena van incorporar-se al País Valencià després de la divisió provincial de 1833.
Segons els autors, “en l’actual situació, el conflicte dels segles XIV-XVI no hagués tingut sentit” [p. 13, peu de mapa], una opinió de la qual discrepo per tractar-se d’un afer de base local. Sigui com vulgui, a partir del segle XV, les fronteres entre les dues corones d’Aragó i Castella estaven ja definides a grans trets. Tot i així, hi hagué una sèrie de problemes de caire local que en alguns casos perduraren fins al mateix segle XIX, i altres van ser resolts abans, com el que se n’ocupa el llibre. La descripció dels avatars del plet iniciat el 1560 i conclòs definitivament el 1572 ocupa el segon capítol [p. 49-79]. N’he avançat els trets més destacats en els paràgrafs precedents.
El tercer capítol, titulat “Els mapes i els seus autors”, ocupa gairebé la meitat del llibre [p. 83-176], una extensió i dedicació que fan bons els esforços esmerçats en l’anàlisi de la documentació gràfica del plet. I valia la pena fer-ho, perquè els quatre autors bé s’ho mereixen. Es destaca, oportunament, la figura de Jeroni Munyós (c. 1520 – 1592), autor del Planispherio, o plànol detallat (escala pels volts d’1:15.000, 150 cm d’amplada), encarregat de comú acord pels jutges de les dues corones, i efectuat sobre el terreny la tardor de 1565 amb la col·laboració del pintor castellà Miguel de Hervías. La inclusió del seu nom en el títol del llibre no és una ensabonada gratuïta. Era de justícia fer-ho així, atès que el seu plànol de 1565 és una de les primeres mostres d’interpretació geogràfica europea recolzada en la mesura triangulada del territori, mètode el qual Munyós havia aprés de boca i mà de Regnier Gemma Frisius a Lovaina. Els autors ho destaquen en un apartat específic del capítol.
Tot i que el pintor de Hervías va aconseguir donar una bona impressió del relleu de la zona, mitjançant l’acoloriment —ombrejat plàstic, en diríem avui— dels vessants de les valls insinuades per la hidrografia completa i exacta aixecada per Munyós, la comissió judicial paritària no va posar-se d’acord sobre les fitacions que s’hi assenyalaven. Fins i tot, hi va haver jutge qui va titllar el Planispherio de massa “geomètric”. Encara no hi estaven avesats. El cas és que cada part va encomanar una nova representació de l’àmbit. Per la de Chelva, l’encàrrec va ser assumit, gairebé amb tota seguretat, per Joan Baptista Binimelis i Garcia (1538/9 – 1616), un manacorí deixeble de Munyós a la Universitat de València, al qual encara li restaven prou anys de vida com per fer-se un nom prominent en la història de la cartografia de les Illes Balears. La vista panoràmica de Sierra Negrete amb les fitacions termenals antagòniques que va presentar el 1566, segueix de prop el document precedent del seu mestre, al qual de ben segur hauria acompanyat en la campanya de l’any anterior. Les dimensions i escala del producte són més petites i la qualitat de dibuix no ateny la del model. La part d’Utiel va encarregar el seu document alternatiu a Bernardo de Oviedo, un bon pintor de Conca. Va plasmar artísticament i de la millor manera l’àmbit à vol d’oiseau. Deixant de banda modificacions en la disposició dels pedrons de les fitacions, la qual cosa fa Binimelis en la seva panoràmica, de Oviedo també es va valer del document de Munyós per a orientar el treball.
El Planispherio de Jeroni Munyós i Miguel de Hervías porta una considerable informació complementària al mapa en la forma de rètols explicatius i de topònims, tots els quals són degudament interpretats en el text del llibre. En canvi, el de Binimelis i el de Oviedo no en porten. Per a completar el repàs dels components dels tres documents gràfics, els autors aporten un estudi molt detallat de la persistència en el temps de les entitats de població simbolitzades als mapes. Les nombroses fotografies actuals de les viles, els masos, els aixoplucs i els santuaris, així com de les ampliacions de les seves figuracions en els mapes, són un recurs excel·lent per a una millor comprensió, si calia, de l’explicació textual. En aquest context, diguem-ne pedagògic, aquest llibre és un model d’equilibri entre text i il·lustració de tota mena, és a dir reproduccions dels mapes d’època, cartografia actual de recolzament, fotografies panoràmiques i de detall, diagrames i taules. Els autors hi han dedicat una feinada considerable per a deixar-ho tot en bon ordre i intel·ligència. Com a petit reconeixement, valgui la còpia del just colofó que tanca el llibre: “El present llibre, fruit de l’assidu escorcoll de l’arxiver Francesc Torres i de l’afany cartogràfic del professor Vicenç M. Rosselló, ha estat confegit amb diligent cura als obradors de PUV i estampat a les premses de LAIMPRENTA CG en la tardor de l’any crític de 2012. LAVS DEO.” [Pau Alegre, maig de 2013]
* Hem mantingut el topònim Chelva, tal com fan els autors en el seu llibre, per bé que l’aplicació de l’exònim Xelva en els textos catalans i valencians sigui documentat d’ençà el segle XIII.