Òscar Saladié Borraz, Santiago Roquer Soler, Josep Oliveras Samitier i José Ignacio Muro Morales : Història de Tarragona. La ciutat actual. Geografia i urbanisme. Lleida : Pagès editors, 2012 (Història de Tarragona, 6); 496 p. ISBN 9788499752297.
El volum darrer de la Historia de Tarragona*, contempla l’evolució de la societat tarragonina actual. Després del repàs de la trajectòria mil·lenària de la ciutat, efectuat per historiadors i historiadores en els cinc volums precedents, els autors de La ciutat actual. Geografia i urbanisme analitzen la transformació del territori municipal experimentada durant els darrers vint anys, si fa o no fa, tant en continent com en contingut. En continent, perquè en aquest darrer període històric, la dinàmica del territori i la societat tarragonina ha submergit l’herència prehistòrica, imperial, medieval i moderna, en una nova fesomia física i paisatgística. En contingut, perquè el tremp demogràfic, social, econòmic i funcional de la ciutat ha capgirat del tot allò que s’arrossegava durant els darrers segles. Així mateix, el volum suggereix traces del futur, perquè els tarragonins, si més no des de l’aplicació el Pla General d’Urbanisme de 1984 —el Pla Cantallops**— , “fan ciutat” com no ho havien fet mai abans. Val la pena retenir aquesta fita durant la lectura del llibre atès com —ho remarquen els autors a la introducció [p.18]—, “és el Pla que ha estat vigent durant bona part del període estudiat i que ha permès redreçar i refer la ciutat”.
Saladié, Roquer, Oliveras i Muro són professors del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de fa anys. No només coneixen pam a pam la ciutat i el terme tarragoní com a lloc privilegiat per a les pràctiques docents amb els seus estudiants, sinó també per tenir-los com un dels àmbits preferents de la seva recerca. De conjunt amb una bona colla d’altres titulats de la URV, des de la creació dels estudis de geografia pel professor Luis M. Albentosa l’any 1971, han deixat una estela considerable de publicacions especialitzades sobre Tarragona. És un pòsit que resta ben reflectit en aquest volum, tant en el text com en els diagrames i els mapes, els quals, molt nombrosos, com no podia ser d’altra manera en un treball de geògrafs, il·lustren l’obra de manera esplèndida.
La ciutat actual. Geografia i urbanisme en la història de Tarragona no és un clos tancat dels geògrafs. La complexitat de l’anàlisi de l’actualitat precisa enfocaments diversos. És per això que s’han revisat nombrosos treballs aplicats d’altres especialistes universitaris: d’antropologia, d’economia, de sociologia, d’història, etc. De fora la Universitat, destaca l’aprofitament de les publicacions del Centre d’Estudis de la Cambra de Comerç de Tarragona i d’algunes publicacions de l’Ajuntament, del Port de Tarragona, de la delegació del Col·legi d’Arquitectes, de la Diputació de Tarragona, així com altres de no publicats, com les memòries dels documents de planejament urbanístic. Però el treball no és ni una síntesi bibliogràfica de tall acadèmic ni, com fàcilment es pot suposar, una obra de divulgació epidèrmica. És una reelaboració aprofundida, completa i equilibrada, feta de cap i de nou, dels estudis i de la documentació de base estadística disponible sobre el passat recent de la ciutat i del futur que cada dia que passa es fa més present.
La distribució temàtica dels vuit capítols en els quals es desplega l’obra, acusa la dificultat dels autors per a articular les contribucions llurs en un discurs homogeni i entenedor —se’n surten amb nota, cuito a dir— i es repenja decididament en un esquema evolucionat de la geografia urbana tradicional. Així, en un recorregut que va de la presentació del medi físic del terme, fins a la delimitació de les àrees d’atracció comercials, productives i polítiques de Tarragona o, en altres paraules, de l’emplaçament a la situació, desfilen l’estudi de la població, la classificació dels teixits construïts i el desxiframent de la urbanística.
Pel títol donat, el capítol primer, “Marc geogràfic de Tarragona” [p. 19-36], escrit per Oscar Saladié i Borraz, sembla fugir d’estudi. Però en la mesura com el medi físic condiciona les activitats humanes, aquestes també incideixen en el medi natural, transformant-lo, modificant-lo i degradant-lo, en una acció que no coneix límits administratius. És bo, doncs, que el repàs de la forma i la disposició del relleu, el clima, les aigües, la vegetació i el sòl, hagi ampliat l’àmbit d’estudi, “el marc geogràfic”, més enllà de la línia de terme. L’exposició és molt agraïda per amena i convincent. Tot amb tot, crec que hauria estat més adient publicar aquest capítol com a introducció al volum primer de l’obra completa, atesa la interacció incessant i acumulativa entre medi i acció humana. Els autors de La ciutat actual. Geografia i urbanisme no se’ls escapa pas aquesta alternativa i, a la introducció, procuren justificar, potser amb poc convenciment, l’elecció adoptada.
“La població: dinàmica i estructura” [p. 39-106] és el títol del capítol segon, escrit per Santiago Roquer. És una anàlisi demogràfica modèlica de la població tarragonina dels darrers vint anys. S’obre, bàsicament, en dues grans vessants. D’una banda, la del creixement de la població, amb l’estudi dels factors naturals i migratoris que en són responsables; i d’altra, la de l’anàlisi de les característiques de la població, es a dir, l’estudi de la seva estructura demogràfica (edat, sexe, nacionalitat, lloc de naixement, nivell d’estudis, característiques socioeconòmiques, etc.). A tall de complement fa una breu presentació d’alguns indicadors del benestar de la població tarragonina i del comportament electoral de la població tarragonina durant el període esmentat. El període estudiat (1986-2008) s’ajusta estrictament al proposat per als continguts del volum. Amb això, els lectors potser trobaran a faltar alguna xifra comparativa del passat no tant recent, dels anys seixanta i setanta del segle passat. Haurien anat bé per a copsar millor els canvis resumits a les taules i explicats al text. Però, és clar, això són dades del volum anterior de l’obra completa.
L’anàlisi de “Les activitats econòmiques” [p. 109-149] omple el tercer capítol i ha estat preparat i redactat per Josep Oliveras. El reparteix en dos grans apartats: les funcions econòmiques de Tarragona i els motors de l’activitat econòmica. En el primer, estudia i valora les macromagnituds econòmiques, tant pel que fa als llocs de treball com a les grans magnituds, en concret el producte interior brut (PIB) i el valor afegit brut (VAB), així com l’estructura empresarial. Per bé que el sector industrial químic ha estat punter en la generació del VAB durant molts anys, a l’actualitat és superat clarament pel conjunt del sector de serveis, dintre dels quals destaca el dels serveis immobiliaris de tota mena. A la segona part del capítol, Oliveras fa un estudi singularitzat i detallat d’aquelles activitats que cal considerar com els motors econòmics de Tarragona, les que li donen vida i n’asseguren el futur, és a dir: l’activitat portuària, la indústria química, les activitats sanitàries i la Universitat Rovira i Virgili.
El quart capítol, titulat ”Evolució urbana i morfologia de la ciutat” [p. 151-212], ha estat confeccionat per José I. Muro. D’entrada, en reprendre el marc físic exposat al capítol primer, rebla els trets d’originalitat de l’emplaçament de la ciutat. Passa seguidament a resseguir les etapes de l’expansió urbana que desemboquen en la forta expansió experimentada per la ciutat des de mitjan segle XX, la qual ha donat lloc a una forma urbis escampada, amb molts ravals i barriades sense continuïtat urbanística. Bona part del capítol és dedicat, però, a l’anàlisi dels espais residencials mitjançant l’ús d’indicadors com l’antiguitat dels edificis, la tipologia edificatòria, la qualitat de les construccions, la superfície útil, etc. En aquest caient, la informació aportada per Muro, en taules i en mapes, és abassegadora. Tanca el capítol amb l’estudi dels espais no residencials, tant els d’ús comercial i d’equipaments com, en especial, els industrials i portuaris, ja que ocupen una part considerable del terme de Tarragona, sobretot a la part occidental.
Els capítols cinquè i sisè, “Les zones de la ciutat i els usos del sòl urbà” [p. 215-273] i “La diferenciació residencial de l’espai urbà: els contrastos sociodemogràfics i electorals” [p. 277-311], esmicolen el continent i el contingut —tornem-hi— de la ciutat actual en un tessel·lat de zones urbanes, definides per les diferències morfològiques, funcionals, socials i d’usos del sòl que presenten. El capítol cinquè, redactat per José I. Muro, se centra en l’anàlisi de la diversitat morfològica i d’usos del sol mitjançant la divisió de la ciutat en dotze grans zones o àrees, la conformació de les quals ha estat efectuada atenent a criteris d’homogeneïtat interna de cadascuna, tant pel que fa al període de la seva formació com en els trets d’edificació i d’ús del sòl. El capítol sisè se centra en l’anàlisi de la diversitat sociodemogràfica, mitjançant l’ús d’una sèrie d’indicadors relatius a la població resident en les seccions censals de la ciutat: dinàmica, immigració, atur, instrucció, comportament electoral, etc. Pròpiament, i amb aquesta anàlisi, Santiago Roquer ve a desplegar la continuació del capítol segon de la seva autoria. Si allí tractava d’esbrinar les tendències demogràfiques de la població tarragonina de conjunt, ara ho fa per cadascuna de les zones urbanes identificades al capítol precedent. Naturalment, els autors del volum —i, al capdavall, els lectors—, es pregunten sobre quin grau de correlació existeix entre la diferenciació morfològica i la social. En justificaran una resposta a l’apartat final de conclusions, on es plantegen un model comprensiu de distribució social, morfològica i funcional de Tarragona.
Com avançava al paràgraf introductori, Tarragona, com tots els àmbits geogràfics, és un lloc en transformació continuada. En aquest context, però, la regulació natural espontània —“compte amb aquestes lleres de rius i barrancs normalment buides”, com diu Saladié— i l’ordenament social de l’espai, comporten sovint canvis i escenaris indesitjats. La previsió de tot allò que pot succeir en un territori acotat —la mesura de la seva capacitat—, de manera que satisfaci les expectatives de progrés de la seva societat amb el mínim cost —la valoració del seu impacte— és un exercici d’estira-i-arronsa entre governants i governats anomenat planejament: urbanístic, social, econòmic, etc. El capítol setè és dedicat, justament, a la recopilació i la valoració de les propostes pretèrites i actuals de planejament urbanístic de Tarragona i ha estat efectuat per Josep Oliveras: “La planificació del territori i el creixement de la ciutat” [p. 313-391]. És un capítol dilatat, informat i ben travat, gairebé un llibre dins un llibre. S’inicia amb un repàs de les normes urbanístiques aplicades des del segle dinou fins al període anomenat de la transició democràtica, i molt especialment el Pla de 1960 i la seva revisió de 1973, els quals vénen a ser els responsables del creixement desordenat i caòtic, el d’una ciutat esbocinada, durant els anys d’expansió de 1960-1980. A continuació, fa un estudi exhaustiu del Pla General de 1984. La darrera part del capítol és una exposició de les difícils vicissituds viscudes durant el darrer decenni en els intents d’establir una nova normativa urbanística general fins a la seva recent aprovació definitiva, una norma que dissenya el que ha de ser la ciutat del segle vint-i-u. De més a més, el capítol fa un breu repàs d’algunes normatives supramunicipals, especialment el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona, i inframunicipals, en concret el Pla Especial de la Part Alta.
El darrer capítol de l’obra, “La ciutat i la seva regió” [p. 395-446], aborda l’estudi de la situació geogràfica de la ciutat, de la seva relació amb el territori que l’envolta. Dit d’una altra manera, es tracta de veure com la ciutat de Tarragona a través de les seves activitats administratives, comercials, de prestació de serveis i altres és capaç d’articular al seu entorn un territori més o menys ampli. Josep Oliveras, autor del capítol, hi revisa, en primer lloc, les diverses divisions administratives de les quals Tarragona és capital, herència afortunada de la designació de la Part Alta com a ciutadella militar per la monarquia borbònica al segle divuit, una elecció confirmada per la capitalitat provincial de 1833. A continuació, analitza l’àrea comercial de la ciutat i també la de mobilitat laboral, és a dir, aquella amb la qual manté intensos intercanvis de mà d’obra. El capítol conclou amb unes valoracions sobre la possible existència al Camp de Tarragona d’un espai metropolità i les diverses iniciatives que s’han dut a terme recentment per donar un caràcter institucional a aquest fenomen.
El capítol de conclusions presenta, de forma sintètica, els grans temes del desenvolupament i el caràcter urbà estudiats anteriorment i també vol ser una reflexió més global sobre què representa Tarragona, quin és el seu model de creixement i, finalment, quins són els reptes de futur per als propers anys. “Evidentment, l’economia és un referent bàsic. Estem vivint ara un moment molt complicat per a l’economia a escala catalana, espanyola i europea i la greu situació d’aquestes repercuteix fortament en la de Tarragona, ja que no oblidem que el marge de maniobra que queda és molt estret, és molt petit.” [p. 455] És per això que aquest llibre, redactat durant els anys de desfermament de la recessió, no pot valorar-ne les possibles conseqüències. Les referències a l’esclat de la bombolla immobiliària, activitat tan important a Tarragona, al creixement de l’atur o a altres manifestacions de la crisi són molt escasses al llarg del text. En tot cas, insisteixen els autors a les conclusions, “en aquest context d’estreta connexió i dependència econòmica, les possibilitats de Tarragona ara i sobretot de cara al futur passen pel manteniment, la consolidació i l’expansió d’una sèrie d’activitats estratègiques, com les que hem anomenat els motors de la ciutat”. [p. 456] [Pau Alegre, març de 2013]
* La direcció general de l’obra completa ha anat a càrrec de Lluís Pagès Marigot; Montserrat Duch Plana ha menat la direcció científica; i la coordinació editorial ha estat d’Eulàlia Pagès Valls
** Del cognom de l’arquitecte urbanista Lluís Cantallops i Valeri (1934- ), redactor en cap del Pla