Paul Vidal de La Blache: Geografia general i regional. L’obra a Annales de Géographie (1891-1919). Edició i traducció de Pau Alegre i Nadal. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, 2012; 398 p. ISBN 9788499651590.
La transcendència del pensament de Paul Vidal de La Blache (1845-1918) en la conformació de la geografia acadèmica contemporània és fora de dubte. La seva influència en el desenvolupament dels estudis territorials i ambientals del segle XX ha estat decisiva. Afalagat d’antuvi, ponderat més endavant, i, finalment, combatut, el pensament de Vidal ha sofert l’evolució tòpica de les propostes epistemològiques de tots els temps amb personalitat pròpia, de les que deixen una empremta perdurable. En acostar-se el centenari del traspàs de Paul Vidal de La Blache, la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia s’afegeix, amb admiració renovada, al corrent crític de l’obra vidaliana, i ha considerat escaient rememorar la seva aportació al pensament geogràfic mitjançant la publicació de la traducció d’una part significativa de la seva obra escrita.
La difusió de traduccions de textos clàssics de la geografia de tots els temps ha estat un objectiu de la Junta de Govern de fa anys. De primer antuvi, aquest neguit es va materialitzar amb la publicació de traduccions d’articles significatius a Treballs de la Societat Catalana de Geografia (TSCG): “La morfologia del paisatge” de Carl O. Sauer, “La hipòtesi sobre la transició de la mobilitat” de Wilbur Zelinsky, “El mapa com a biografia” de John B. Harley, “Utilització del sòl, sistemes agraris i hàbitat rural” d’Orlando Ribeiro, i “Les bases d’una cartografia industrial d’Europa al segle XIX” de François de Dainville, van veure la llum en els números de TSCG del 45 al 51 (1997-2001).
Més endavant, el sotasignant va traduir una àmplia selecció d’articles relacionats amb la pràctica de la cartografia com a suport dels treballs del II Congrés Català de Geografia (2008), els quals van ser recollits en un volum de la col·lecció de llibres de la seva edició sota el títol de El mapa com a llenguatge geogràfic. Reflexions contemporànies (s. XX) (2010). Esperonat per la bona acollida del recull, i per responsabilitat de servei a la nostra comunitat d’estudiosos, ara ha completat la versió catalana dels textos que Paul Vidal de La Blache va publicar a Annales de Géographie, una tasca iniciada pocs anys abans, potser amb el propòsit de donar a conèixer algun article a TSCG, o bé entre els estudiants a la universitat. Valguin les ratlles que segueixen per a provar de justificar, ja en primera persona, i sense cap pretensió d’estudi crític, l’edició de textos efectuada.
* * *
Em vaig interessar-me pels escrits de Paul Vidal de La Blache fa molts anys. D’alguna manera, hi va influir les explicacions del professor Joan Vilà-Valentí a l’assignatura de pensament geogràfic que cursàvem al segon cicle de la llicenciatura de geografia de la Universitat de Barcelona. Naturalment, de primer antuvi els estudiants vam anar a raure als llibres. En aquest caient, aleshores, la lectura del Tableau de la géographie de la France (1903) van ser una autèntica revelació (1). La capacitat de síntesi científica que l’autor hi abocava, així com la sensibilitat ambiental i humana que la seva prosa traspuava, el van fer un dels meus llibres de referència, una preferència que no ha minvat amb el pas inexorable del temps. La invocació continuada, però captinguda, a la personalitat de les terres i els homes de l’hexagone no em van ser cap entrebanc. Ben al contrari, és un valor afegit que ha estat aprofitat i emulat -crec que amb encert- per una munió de geògrafs dels països neollatins en la redacció de les geografies noucentistes dels països llurs i, sense anar més lluny, de Catalunya mateix. Posem per cas, la Geografia de Catalunya (2) dirigida per Lluís Solé Sabarís, la qual vaig repassar amb delit abans i tot d’accedir a la universitat, va xopa de propostes d’interpretació territorial i ambiental la nissaga de les quals cal remuntar a l’obra de Vidal.
Corrent en gir els anys, vaig provar d’ampliar la visió sobre l’obra del geògraf nat a Pesenàs [Pézenas] (Llenguadoc) amb la lectura dels Principes de géographie humaine, editada pòstumament (1922), en base a les notes de treball que va deixar. L’experiència no va ser pas tan falaguera. Recordo perfectament com el mateix Dr. Vilà ens ho havia previngut. Després d’una arrencada prou viva, escrita per Vidal de La Blache mateix, el text decau en interès progressivament. Resulta evident que Emmanuel de Martonne, al qual li sobrava competència científica per a ordenar les fitxes del seu sogre, no disposava de la vivacitat literària imprescindible per a mantenir desperta l’atenció dels lectors.
Així doncs, en plantejar-me la versió catalana d’alguna obra de Vidal, ni el Tableau ni els Principes no eren bons candidats a la traducció. L’un, perquè és un model específic a imitar més que no pas a traduir, i l’altre, per l’acusat biaix intel·lectual introduït pel curador de l’obra. Hi ha una tercera, però, obra senyera de Vidal candidata a la traducció. Em refereixo a La France de l’Est (Lorraine-Alsace) (1917). Tanmateix, la singularitat de l’obra, tant en el temps com en l’espai, no encoratgen la seva traducció, si més no de cara a engrescar-ne la lectura als hispànics. Això, però, no treu pas interès a aquesta obra, a causa de la introducció dels fets econòmics i polítics com a conformadors del territori, de conjunt amb els factors ambientals i demogràfics. En fi, no caldria dir que, més enllà de l’edició pòstuma dels Principes, qualsevol dels textos de la Géographie Universelle, escrita i publicada pels seus deixebles i seguidors al cap dels anys, del 1927 en endavant, tampoc no eren candidats a la traducció, per bé que respectessin tothora la paternitat de la idea al mestre.
Tanmateix, i a més a més de la trilogia de títols bàsics,així com d’altres que esmentaré més endavant, l’obra geogràfica vidaliana s’aferma en un gran nombre d’articles científics i notes d’actualitat, publicats a diverses revistes especialitzades, així com els textos de discursos ocasionals editats, el més sovint, en forma d’opuscle o fulletó (3). Un repàs de la producció bibliogràfica completa de Vidal de La Blache revela una trajectòria investigadora força ben pautada i equilibrada. A grans trets, es pot esquematitzar en tres grans etapes d’amplitud temporal creixent: els anys de formació investigadora, decantats cap a la història clàssica, de 1867 fins a 1877; la plenitud docent, desenvolupada a partir de la darrera data, i l’excel·lència acadèmica, decantada a partir de mitjans dels anys noranta del segle XIX i concretada amb l’accés a la càtedra de geografia de la Sorbona (1898).
Les obres de joventut, encetades amb la publicació de la tesi doctoral sobre història clàssica (Hérode Atticus: étude critique sur sa vie,1872), o de divulgació, com Marco Polo : son temps et ses voyages (1880), tampoc no fan al cas per a una traducció. Culminaven una formació molt sòlida en història i geografia a l’École normale supérieure, entre 1863 i 1867, la qual li va permetre d’accedir a l’École Française d’Atenes en aquesta darrera data. Hi va fer una estada de tres anys, amb nombrosos viatges i campanyes d’excavacions per l’Orient Mitjà i l’Egeu. Alguns treballs d’aquesta etapa i especialització primerenca van ser publicats al butlletí mateix de l’escola d’Atenes i a la Revue archéologique. Per bé que el decantament vers la geografia va produir-se ben aviat, l’interès per l’arqueologia clàssica, de fer cas a les publicacions ulteriors, se li va refredar paulatinament al llarg dels anys, però no se li va extingir pas. Fins ben entrats els anys vuitanta, va prosseguir la publicació a diverses revistes especialitzades de ressenyes de llibres que eren novetat sobre la matèria i en molts dels articles posteriors hi apareixen detalls i exemples salvats de la joventut.
Els llibres publicats durant la segona etapa apuntada es corresponen amb el període de docència a la Universitat de Nancy (1873-1877) i a l’École normale supérieure del carrer d’Ulm, a París, a partir de 1877, i, simultàniament, a la de noies, a Fontenay-aux-Roses, a partir de 1880. També els vaig descartar de la traducció per l’especialització pedagògica evident. És el cas del Cours de géographie à l’usage de l’enseignement secondaire (1891), d’autoria compartida amb Pierre Camena d’Almeida (4), i de l’Atlas général Vidal-Lablache : histoire et géographie (1894), obres remarcables per la renovació que van donar a la docència de la geografia a França -reclamada pel mateix ministre d’educació Jules Ferry. Un parell de textos antecedents a aquelles obres de plenitud pedagògica, d’una banda, La Terre. Géographie physique et économique: histoire sommaire des découvertes (1883), recull de lliçons impartides a l’École normale supérieure de noies, i de l’altra, États et nations de l’Europe. Autour de la France (1889), tampoc no són adients per a traduir-les. Algunes parts d’aquests llibres es van publicar a diverses revistes pedagògiques, sempre franceses.
Quan l’any 1891 funda Annales de Geographie amb Marcel Dubois, un professor normalien alumne seu de primera hora, Paul Vidal de La Blache desitja aportar una disciplina, una metodologia, tant per a classificar les novetats bibliogràfiques com per a sintetitzar el progrés de les recerques geogràfiques en tota la seva extensió. A l’Avís au lecteur que obre el primer número (p. I-IV), els dos directors remarquen l’oportunitat de cobrir aquest objectiu de manera prioritària, atès com “la geografia és la ciència que manlleva les seves dades a un nombre més gran de ciències”, i en aquest context, “té l’obligació de fondre els materials aparentment tan heterogenis” dels quals se serveix: “cal incorporar aquells estudis, bo i arranjats, a la geografia, d’aclimatar-los a la geografia”. Fidel a aquest manifest programàtic, Vidal enceta les seves col·laboracions de fons amb un article, al primer volum d’Annales, en el qual revisa la bibliografia francesa dels anys immediatament anteriors, la qual considera d’interès per a conformar una perspectiva renovada de la geografia (5). Se’n dedueix prou bé que volia convertir la publicació novella en el portaveu privilegiat del seu enfocament de la geografia. Després d’uns anys inicials de rodatge, en els quals va donar prioritat a les seccions de ressenyes i estats de la qüestió, els articles de fons van començar a rajar a doll, de 1895 en endavant. També cal no passar per alt el canvi de codirector d’Annales de Geographie, de Dubois a Lucien Gallois, un altre antic normalien, de fidelitat vidaliana de pedra picada. De tot això, què millor serà, sinó, traduir els textos que hi va publicar? En el llibre present, doncs, he aplegat i traduït tots els textos signats per Paul Vidal de La Blache publicats a Annales de Géographie -la seva revista-, en la presumpció, penso que no gens arriscada, de considerar-los com la presentació sistemàtica del seu pensament geogràfic. Fora d’aquesta obra, i una vegada ultimada —però no acabada— l’etapa pedagògica, amb la publicació del Cours i de l’Atlas, només resten els tres llibres citats a la capçalera d’aquesta justificació i un grapat d’articles escadussers publicats a altres revistes. En comentaré la seva significació més endavant.
Per a ordenar els textos, he recuperat els epígrafs de les dues grans seccions d’Annales de Géographie fins a la desaparició de Vidal: geografia general i geografia regional. També són adients per a donar títol al recull. Val a dir que, des d’una perspectiva actual, hom estaria temptat de posar “Geografia humana i regional”. Tanmateix, tot i proposar-hi el corpus fonamental de la geografia humana, Vidal no va canviar la denominació del paraigua més ampli de “geografia general” per a aixoplugar una part considerable dels seus escrits a Annales. En efecte, els articles que va signar a la secció de “geografia general”, des de 1895 fins a 1913, es poden considerar com la contribució canònica de l’autor per a la conformació de la geografia humana (6). Els trobareu agrupats cronològicament a la primera part del llibre.
Sense abandonar el context de la classificació dels articles de Vidal a Annales, pot sorprendre que els dedicats a les grans aglomeracions humanes, publicats a la nova secció de títol mixt “geografia general i regional” (1918), fossin, més endavant, reproduïts íntegrament als Principes de géographie humaine (7), tot seguit als dedicats a la distribució dels humans sobre el globus, publicats l’any abans a la secció tradicional de “geografia general” d’Annales. Aquests anants i vinents finals, d’una secció a altra, sospito que van ser pura tàctica editorial en el marc d’una estratègia ben travada per a remarcar, al capdavall, la unitat en la diversitat dels estudis de geografia sostinguda pel nostre autor. Així doncs, forçant les adscripcions de secció originals, m’ha semblat oportú tanmateix d’agrupar tots els articles publicats des de 1916 fins a 1919 a la segona part del llibre, sota l’epígraf de “geografia regional”, també ordenats cronològicament, i precedits de “Le peuple de l’Inde, d’après la série de recensements”, publicat en dos articles el 1906. En fi, si els articles sobre la distribució i aglomeració dels humans ens permeten albirar allò que haurien pogut atènyer els Principes, els articles sobre l’evolució de la població a Alsàcia i Lorena donen un tast molt ampli de la France de l’Est, el qual, amb l’afegit de l’article “La frontière de la Sarre”, reflecteixen la preocupació pregona de Vidal de La Blache pels avatars històrics i contemporanis d’aquelles regions.
Els textos traduïts a les dues primeres parts del llibre que teniu a les mans vénen a ser el Paul Vidal de La Blache geògraf par lui même. M’ha semblat convenient, però, que pagava la pena l’esforç de traduir, com ja he anunciat abans, tots els textos que va publicar a Annales de Géographie. De conjunt, donen una visió més àmplia de la seva personalitat científica i cívica. A la tercera part, doncs, he aplegat els textos publicats el més sovint, però no pas sempre, sota l’epígraf de “Notes et correspondance” d’Annales. Per a ordenar-los, he adoptat una classificació en sis apartats basada en afinitats temàtiques: la Mediterrània, Àfrica, Amèrica, les tesis dels deixebles, cartografia i diagramació, i obituaris. L’extensió d’aquests textos és, en tot cas, molt més reduïda que no pas els articles i, en gran part, deixant de banda els obituaris, són motivats per ressenyes o recensions de novetats bibliogràfiques, quan no és aquesta la finalitat expressa de la seva publicació. No serà balder ni vull deixar d’ull remarcar, en aquesta contextualització biobibliogràfica de l’obra de Vidal a Annales i de justificació del seu aplegament i traducció, la importància, tant en quantitat com en qualitat, de la seva tasca com a ressenyaire de les novetats bibliogràfiques d’interès per a la geografia. Abans i després de 1891, a Annales o a altres revistes (8), és del tot evident el neguit de Vidal per acomplir aquesta funció d’agent intermediari, “per a seguir sistemàticament els avenços de les ciències geogràfiques en tota la seva extensió (…), en reculls especialitzats, de geologia, de meteorologia, de ciències naturals, etc.,” com va deixar-ne constància a l’Avís au lecteur de 1891, esmentat ratlles amunt.
Les notes i les ressenyes recollides a l’apartat “La Mediterrània”, són bona prova de l’interès permanent de Vidal de La Blache per la seva història i geografia. Hi barreja, hàbilment, perspectives ambientals, viatges d’exploració i amplis coneixements d’història clàssica. Cal advertir, però, que la publicació d’articles en aquesta línia s’estronca el 1903, llevat de la nota sobre la cartografia històrica de Délos (1911) aplegada per Lucien Gallois a diversos arxius europeus. Els textos relatius a “Àfrica”, del Marroc a Madagascar, són testimoni del grau d’implicació de Vidal en l’empresa colonial francesa. No en són pas els únics exemples. La seva col·laboració amb L’Union coloniale française, una societat integrada per les principals empreses franceses amb interessos colonials, en forma de conferències, sobretot, va donar lloc a algunes altres publicacions. L’apartat “Amèrica” recull tres notes, les quals també reflecteixen la preocupació de l’autor per la presència de França al món. La temàtica americana hauria quedat arrodonida amb la inclusió del celebrat article “Une journée aux bords du lac Champlain”, escrit arran la celebració del tercer centenari de Samuel Champlain, a la qual Vidal va acudir com a membre de la delegació francesa, representant la Universitat de París. O bé “A travers l’Amérique du Nord”, impressions de viatge, en assistir al Congrés Internacional de Geografia de Washington (1904). Però Vidal va decidir publicar aquests textos a altres revistes (9).
Les ressenyes de les publicacions de “les tesis dels deixebles” -alguns més i altres menys-, omplen l’apartat corresponent en nombre de set. Era una forma prou efectiva per a la difusió dels assoliments científics de la seva escola geogràfica i no va estalviar recursos per a augmentar-la. Tres altres notes donen notícia, successivament, de l’estat d’elaboració del Mapa topogràfic de França a 1:50.000, tant desitjat per la millora en el coneixement del territori que suposava respecte l’antiga sèrie a 1:80.000; dels avenços del projecte de Mapa internacional del Món a 1:1.000.000, rere la reunió del comitè adhoc (Londres, 1907), del qual Vidal formava part com un dels representants de França, i del perill de desaparició de l’Album de Statistique Graphique, l’atles temàtic de França d’aparició periòdica (1879-1899) creat i dirigit per l’enginyer i cartògraf Émile Cheysson, del qual alabava l’interès per als estudis geogràfics de tota mena. Els he aplegat sota l’epígraf de “Cartografia i diagramació”, eines d’anàlisi geogràfica per les quals Vidal va recomanar sempre la màxima atenció i aprofitament. Finalment, set obituaris en els quals expressa el sentiment de respecte, admiració i afecte per als mestres i per als col·legues que el van precedir en passar avall. Però també, del deixeble arrabassat per la mort impensada. Reviseu, en aquest topant, la nota necrològica dedicada a Paul Blanchet, un normalien que no passaria dels vint anys i escaig quan les febres se’l van endur d’aquest món, a Àfrica. La humanitat que traspua aquesta semblança ens deixa endevinar, de lluny, el trasbals que va patir Paul Vidal de La Blache en arribar-li la notícia de la mort del seu fill segat per un obús alemany el 1915.
Comptat i debatut, de totes les temàtiques geogràfiques investigades per Paul Vidal de La Blache a partir de 1891, només n’hi ha una que resti fora de les aportacions a Annales de Géographie. I no és pas de segon ordre: l’articulació regional de França. L’interès pel regionalisme li venia d’abans i tot de la fundació de la revista. Així, el 1889, publica “Des divisions fondamentales du sol français” (10), un text que posteriorment serviria d’introducció pel IV volum del Cours de géographie à l’usage de l’enseignement secondaire, dedicat a França (1891). Més endavant, fins al 1917, va aprofundir-ho amb mitja dotzena d’articles, publicats a revistes no especialitzades i de difusió general.
La mort sobtada de Paul Vidal de La Blache, ocorreguda a Tamaris-sur-Mer, prop de Tolon, la Setmana Santa de 1918, va impedir la culminació del projecte definidor del seu cos de pensament geogràfic. Tanmateix, com he volgut remarcar en aquesta justificació, ens resten els textos publicats a Annales de Géographie per a tustar-li el cor, l’espinada i el nervi de cap a peus. És per això que, en la proximitat del centenari del seu traspàs, la Societat Catalana de Geografia s’honora en dedicar-li un volum dels llibres de geografia de la seva edició.
* * *
La prosa de Paul Vidal de La Blache, precisa i elegant alhora, no planteja entrebancs insalvables per a una versió catalana lligada. Sense ajustar-me a una literalitat estricta dels textos, he procurat, en canvi, guardar les paraules clau en la forma més propera a les originals franceses. En el vessant literari, doncs, no cal farcir el text amb les típiques “notes del traductor”. En el vessant dels continguts, i per no constituir una edició crítica, tampoc no fa al cas d’allargar el paginat amb ampliacions i concrecions. Tanmateix, m’ha semblat del tot indispensable afegir un índex antroponímic i toponímic general. Els noms de persones van seguits de les dates de naixement i defunció, només a l’índex, sempre que han pogut ser obtingudes. Quan escau, els topònims han estat traslladats a l’exònim català corresponent, tant al text com a l’índex, en la forma establerta a l’Atles Universal (Barcelona: ICC-ECSA, 1999).
Les notes, situades a peu de plana de l’original, han estat traslladades al final de cada text. La citació de la bibliografia esmentada per Vidal és textual, sense cap actualització ni revisió, i només ha estat modificada la tipografia i puntuació amb l’objectiu d’uniformitzar, en el possible, la presentació del llibre actual. Els editors, en el sentit més tradicional de la paraula, s’han escarrassat per reproduir el més fidelment possible els mapes, gràfics i fotografies que acompanyaven els textos. N’hi ha els justos. Cal suposar que les limitacions tècniques i els costos imposats per les tecnologies de reproducció gràfica de les darreries del segle XIX i començament del XX, van impedir una major presència de material gràfic.
I abans de cloure aquesta presentació, vull agrair sincerament a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia la confiança que m’ha demostrat en fer seva la proposta d’edició de la traducció dels textos de Paul Vidal de La Blache a Annales de Geografia, i tirar-la endavant. Un agraïment extensiu a l’editorial Armand Colin de París, la qual ha autoritzat gentilment l’edició i la traducció. És un arranjament inèdit, no experimentat ni contrastat, el qual confiem que serà d’utilitat per a aprofundir en el coneixement de les arrels de la geografia contemporània d’arreu i, de retruc, de casa nostra. [Pau Alegre i Nadal, Universitat Autònoma de Barcelona]
Notes
1Renuncio allargar aquesta presentació amb la referència completa de cadascuna de les publicacions de Paul Vidal de La Blache esmentades. Seria un abús d’espai desconsiderat, oimés quan es poden trobar fàcilment, amb l’aplicació del seu nom en qualsevol cercador d’Internet o a les referències bibliogràfiques assenyalades a les notes subseqüents.
2 Lluís Solé Sabarís (dir): Geografia de Catalunya. Barcelona: AEDOS, 1958, 1964 i 1968; 3 v.
3 Com es pot comprovar a la recopilació bibliogràfica exhaustiva efectuada per Howard F. Andrews (1984): “L’œuvre de Paul Vidal de la Blache : notes bibliographiques”. The Canadian Geographer, XXVIII-1 (1984) p. 1-17.
4 Incidentalment, cal recordar que abans de la traducció al castellà de la Géographie Universelle (Barcelona: Montaner y Simón, 1928 i s.), Paul Vidal de La Blache era conegut a les nostres latituds per la traducció castellana i profunda adaptació de continguts per a estudiants espanyols i americans del Cours, efectuada per Antonio Blázquez y Delgado-Aguilera (Barcelona: Juan Gili, 1913-1916; 6 v.).
5 Article el qual, i de manera sorprenent, no és considerat significatiu per S.J.K. Baker (1988): “Paul Vidal de la Blache, 1845-1917 [sic!]” a Freeman, T.W.: Geographers. Biobibliographical Studies. Vol 12. Londres – Nova York: Mansell, p. 189-201.
6 Ho va advertir, fa anys, Vincent Berdoulay (1981): La formation de l’école française de géographie. París: Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, p. 39 [2a ed.: 1995].
7 Són els capítols de l’I al V, p. 19 a 96. La resta de capítols de Principes de géographie humaine (1922), de la p. 97 a 298, són un arranjament dels esborranys d’articles que Vidal tenia previst publicar a Annales de Géographie com avanç de l’obra, o bé, el més sovint, una redacció de cap i de nou d’Emmanuel de Martonne a partir de les fitxes i les referències que l’autor li va llegar.
8 En especial, en forma de notícies i valoracions curtes, a Bibliographie géographique annuelle, publicació suplementària d’Annales de Géographie des del mateix any 1891, i a Comptes-rendus, séances et travails de l’Académie des Sciences morales et politiques, institució de la qual va ser membre electe a partir de 1906.
9 Concretament, a Comptes-rendus, séances et travails de l’Académie des Sciences morales et politiques, N.S. 78 (1912) p. 504-14, el primer, i a Revue de Paris, 12 : 5 (1905) p. 513-32, el segon.
10 Va aparèixer en dos lliuraments a Bulletin littéraire (Journal de l’Enseignement secondaire spécial, de l’Enseignement secondaire des Jeunes Filles, de l’Enseignement des langues vivantes, de l’Enseignement primaire supérieur), 2:1, p. 1-7; 2:2, p. 49-57. Aquest article, traduït al castellà, va ser inclòs en el recull de textos que acompanyava l’obra de Josefina Gómez Mendoza, Julio Muñoz i Nicolás Ortega: El pensamiento geográfico. Madrid: Alianza Ed., 1982, p. 243-249.