La panoràmica des del mar de la carena que serví per a traçar la frontera hispanofrancesa de 1659, és una de les fotografies que il·lustren el capítol introductori de “la Catalunya Untrapirinenca” del segon volum de la Geografia de Catalunya (Barcelona: AEDOS, 1964, p. 239).
Viana, Tarn, 1926 – Niça, 2008
Soci Honorari
El nomenament de François Doumenge com a soci honorari de la Societat Catalana de Geografia es remunta als anys setanta del segle passat. Juntament amb Pierre Vilar, Yvette Barbaza i Pierre Deffontaines, la distinció volia reconèixer, d’alguna manera, la contribució decisiva d’aquells estudiosos, des de perspectives ben diverses, a la coneixença geogràfica de Catalunya durant els anys tan foscos de postguerra i de la dictadura franquista.
No cal ara rememorar l’obra catalana dels autors esmentats. La tenim ben present i només cal posar els seus noms en un cercador d’Internet per a obtenir-ne la relació completa. En canvi, la collita d’obres de Doumenge referides a Catalunya serà zero en qualsevol cerca internàutica. I una cerca especialitzada en els catàlegs de biblioteques, tampoc no donarà fruit. Ben altrament, el perfil investigador que ens en farem de resseguir els títols dels seus llibres conservats, posem per cas proper, a la Biblioteca de Catalunya, serà el d’un especialista en oceanografia, amb especial preferència per les activitats pesqueres i la problemàtica més general que genera la insularitat. Recordarem aleshores el seu celebrat manual La géographie des mers (1966), el qual va ser oportunament traduït al castellà (Barcelona: Ariel, 1972). Però de llibres en va publicar qui-sap-los el professor Doumenge, des d’un modest Les produits de la mer de la région méditerranéenne française devant l’entrée en vigueur du marché commun (Montpeller: 1958) fins als textos per al llibre de l’exposició Parures de la mer (Mónaco: Musée Océanographique, 2000).
Per si no n’hi havia prou amb l’especialització acadèmica oceànica que la seva bibliografia deixa traslluir ben a les clares, rere de tres dècades de docència al departament de geografia de la Universitat Paul Valéry de Montpeller, François Doumenge va acceptar traslladar les seves activitats al camp de la gestió científica. Així, el nomenament de professor al Museum National d’Histoire Naturelle, l’any 1979, potser comportava poques classes, perquè la direcció de diversos parcs zoològics i reserves depenent d’aquella prestigiosa institució li devia ocupar moltes hores. Però, el veritable cimal de la seva carrera va ser la direcció del Musée Océanographique del Principat de Mónaco des de 1988 al 2001, que de conjunt amb la secretaria de la Comissió Internacional per a l’exploració científica de la Mediterrània (CIESM), pregonen la vàlua de les activitats acadèmiques i administratives del professor Doumenge a un nivell mundial.
Bé, i Catalunya? De ben segur que Lluís Solé i Sabarís, en proposar Doumenge com a soci honorari de la SCG, no oblidava la seva contribució en el segon volum de la Geografia de Catalunya, acabat de publicar el 1964 per l’editorial AEDOS, però preparat des de finals de la dècada dels anys cinquanta. L’aleshores jove professor de geografia de Montpeller hi va signar les monografies de les comarques de la Catalunya del Nord, la redacció de les quals va compartir amb Germain Cuillé i Robert Vinàs, professors d’història i geografia del liceu de Ceret, per al Conflent i el Vallespir, i amb Roger Lambert i Joan Rebagliato, en el cas del Capcir, mentre que té l’autoria en solitari de la dilatada monografia dedicada al Rosselló i de la presentació general de “La Catalunya ultrapirinenca”. Un nomenament, doncs, ben merescut per la contribució que, gosem encara dir cinquanta anys més tard, va resultar decisiva per arrodonir del tot aquella obra cabdal de la geografia catalana contemporània. [Pau Alegre]
Trobareu notícia del tarannà humà de Doumenge a l’obituari que li va dedicar el director del CIESM: http://www.ciesm.org/news/ciesm/FDoumenge.htm.