Oriol Nel·lo: Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad. Barcelona: Icaria, 2012 (Espacios críticos, 4); 294 p. ISBN 978-84-9888-467-8.
Els llibres dedicats a la temàtica urbana m’eren molt llaminers fa trenta i quaranta anys. N’havia col·leccionat una bona colla als prestatges de casa. No puc recordar si també hi havia Lo spreco edilizio, editat a cura de Franco Indovina l’any 1972, en la traducció castellana que sota el títol El despilfarro inmobiliario va ser publicada per G. Gili (1977) a la prestigiosa col·lecció “Ciencia urbanística” dirigida per Manuel de Solà-Morales. No ho puc comprovar perquè a darreries dels anys vuitanta, l’interès per aquest domini del coneixement se m’havia extingit gairebé del tot, i vaig acabar desfent-me d’aquella literatura per fer-ne donació a la biblioteca de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona (IEMB), justament quan el professor Oriol Nel·lo n’acabava de prendre les regnes, “de tornada a Catalunya després d’alguns anys a l’estranger”, com ell mateix recorda oportunament a la primera pàgina de la introducció de l’obra que procuraré comentar.
Diversament al que confessa el professor Nel·lo a la introducció al·ludida, no vaig fer cap esforç per a llegir l’article “Sull’uso capitalistico del territorio”, escrit per Indovina mateix en col·laboració amb Donatella Calabi [Archivio di Studi Urbani e Regionali, 2 (1973)]. Possiblement, aquell text anava a examen de l’assignatura impartida ex aequo per una professora, la qual va cantar les excel·lències d’El desenvolupament del capitalisme a Rússia en un seminari dedicat a W. Christaller i A. Lösch -us ho puc ben assegurar- , i un professor, qui, en el mateix seminari, no va parar d’encensar el Tractat d’economia marxista. Hi ha situacions que fan desbordar la bona fe i educació d’un hom, i les benèfiques intencions dels companys van provocar-me reaccions oposades a les desitjades. Sembla ben bé allò que li va passar a J.M. Espinàs en relació amb un aprenent de poeta, en tenir d’aguantar-li la recitació en veu alta de l’obra completa tot baixant en autobús pel carrer Villarroel de Barcelona [Relacions particulars (2007), p. 45]. Sense que Indovina, Calabi, Lenin o Mandel en tinguessin cap responsabilitat, l’interès que havia concedit als enfocaments metodològics crítics de l’urbanisme i l’ordenament del territori, d’ençà la lectura d’Explanation in Geography (1969) de D. Harvey, efectuada cap a 1973, i de la qual encara conservo el resum, es va refredar a poc a poc, fins al final esmentat ratlles amunt.
Per tot això i altres coses, la meva disposició per a la lectura i comentari del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad era força magra, oimés quan ja se n’havia fet l’oportuna presentació pel curador a la Societat Catalana de Geografia, amb conferència del protagonista, dissertacions resumides en aquest Obrador Obert SCG quan tocava. Però calia fer-ho, perquè, més enllà de preferències personals, l’estela científica i humana del professor Indovina a Catalunya és de llarga durada i ha deixat una saó profunda al nostre àmbit geogràfic. El curador de l’obra ho deixa prou clar a les notes que li dedica [p. 13-42] per a descriure i enaltir la seva trajectòria intel·lectual i política d’ençà el trasllat de la Sicília natal al nord transalpí, per a especialitzar-se en la docència, la recerca i el treball aplicat en dret financer durant els anys cinquanta i seixanta. Són notes sumàries, lligades sobre la fluència vital del biografiat, les quals volen accentuar un punt d’inflexió molt acusat en el pas dels anys setanta als vuitanta. En efecte, si, fins aquell tombant, Nel·lo en destaca l’estira-i-arronsa entre l’activitat professional i la militància política a Milà i a Venècia, aquest joc s’esvaeix en abandonar Indovina el PS italià i concentrar les seves activitats en la
direcció, amb tot el treball de gestió que això comporta, del Dipartimento di Analisi Economica e Sociale del Territorio del Istituto Universitario di Architettura de Venècia (DAEST-IUAV), amb el qual l’IEMB va nuar relacions sòlides i fructíferes.
El gruix de l’obra és constituït per l’aplec de sis articles [p. 67-252], cinc dels quals ja havien estat publicats amb anterioritat, i un, el darrer, escrit expressament per a aquesta ocasió. Tots ells han estat traduïts de l’original en italià per Bernat Lladó de manera prou convincent. La selecció de textos, efectuada colze a colze per Nel·lo i Indovina, va precedida per un simulacre d’entrevista del primer al segon a les p. 43-65 sobre el tema “Forma urbana i govern de la ciutat”, el qual complementa i aclareix adequadament -més que no pas introdueix- els sis textos capitals. El mateix to completiu tenen les “Set claus per a la lectura de l’obra de Francesco Indovina” proposades per Oriol Nel·lo, amb finalitat didàctica, tot sigui dit, les quals tanquen el volum [p. 253-287]. L’afegit d’una acurada selecció de citacions de tota època, dóna la justa mesura de l’àmplia bibliografia produïda per l’intel·lectual italià [p. 289-294].
A grans trets, els sis textos del professor Indovina permeten apreciar l’aprofundiment de la seva la reflexió sobre la ciutat contemporània al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, si fa o no fa. Allò que va començar per etiquetar com a ciutat difusa a “La città diffusa” [Indovina, F. (ed.): La città diffusa. Venècia: DAEST-IUAV, 1990] i a “La città diffusa cos’è e come si governa” [Indovina, F. (ed): Territorio. Innovazione. Economia. Pianificazione. Politiche. Vent’anni di ricerca DAEST. Venècia: DAEST-IUAV, 1999], en base a l’observació i la classificació de la petja urbana recent al Veneto, ha anat a parar a una reformulació del fet metropolità a Europa, la qual difereix del tot de les definicions nord-americanes tradicionals.
El seu pensament evita prendre en consideració les categories geogràfiques d’anàlisi del territori. Mots com distribució, disseminació, aglomeració, etc., són absents o amb sentit diferent al pròpiament geogràfic, com dispersió [p. 239], en el discurs. El títol mateix del tercer article seleccionat, “È necessario ‘diramare’ la città diffusa? Le conseguenze sul governo del territorio di un chiarimento terminologico” [inclòs a Bertuglia, C.S., Stanghellini, A. i Staricco, L. (eds.): La difussione urbana: tendenze attuali, scenari futuri. Milà: F. Angeli, 2003], és demostratiu de les precaucions d’Indovina envers la consideració i l’estudi de la forma urbana. D’altra banda, els lectors se sorprendran, potser com jo mateix, de l’esbiaixada de la sensibilitat històrica que mostra en exposar la gènesi de la ciutat difusa, aspecte sobre el qual insisteix repetidament en els tres articles citats fins ara. Les fases i les circumstàncies de canvi productiu i demogràfic del món rural que retreu com a propícies per al sorgiment de la ciutat difusa al darrer terç del segle vint s’han donat a les zones més dinàmiques d’Europa, com a Catalunya mateix, en diverses ocasions d’ençà la segona meitat del segle divuit, amb la qual cosa el concepte esdevé ahistòric. Potser és per això que en el primer text voreja el determinisme ecològic, una mig velada relliscada la qual és degudament esmenada al segon text.
Deixant de banda la peculiaritat de l’entorn espai-temps en el qual s’orienta, la concreció del concepte de ciutat difusa és dilatada, esforçada i convincent. Els lectors que no s’hagin saltat l’entrevista (o conversa, segons Nel·lo) antecedent als sis articles, recordaran, sens dubte, el comentari del professor Indovina següent: “Recordo alguna de les vegades que vaig visitar Catalunya a començament dels anys noranta, poc després de la publicació dels primers resultats de la nostra investigació. “Ara et portarem a visitar la nostra ciutat difusa!”, em van fer saber els amics de la universitat, en iniciar un tour périphérique a la metròpoli barcelonina. I el que van mostrar-me, en una sortida rere altre, no era, de cap manera, allò que nosaltres havíem procurat descriure a Itàlia amb aquella denominació.” [p. 54] Amb això, els coneixedors de l’àmbit geogràfic català en tindran prou per a madurar les explicacions del professor Indovina. És difícil, en canvi, que els lectors iberoamericans que no el coneixen, suposats destinataris principals del llibre, el puguin aprofitar del tot.
Al capdavall, el concepte de ‘ciutat difusa’, entès, a grans trets i un pèl cantelludament, com un enteixinat funcional diversament jerarquitzat entre assentaments humans polivalents, queda subsumit en el concepte d’arxipèlag metropolità, en el qual apareixen més ben perfilats aquells assentaments com a pols d’atracció en una xarxa de comunicacions molt desenvolupada. Ho fa a “La nuova dimensione urbana. L’arcipelago metropolitano” [inclòs a Marcelloni, M. (coord.): Questioni de la città contemporanea. Milà: F. Angeli, 2005] i a “Nuovo organismo urbano e pianificazione di area vasta” [Archivio di Studi Urbani e Regionali, 37 (2007)]. De la mateixa manera com la ‘ciutat difusa’ no és la urbanització difusa ni l’sprawl urbà, l’arxipèlag metropolità tampoc no és la ciutat de ciutats, perquè si “aquesta darrera expressió destaca la dimensió metropolitana, la primera emfasitza la relació entre ciutats.” [196]
El govern de la ciutat difusa i l’arxipèlag metropolità per mitjà d’una planificació territorial participativa haurà de tenir ben present, segons Indovina, el sorgiment d’una nova ciutadania, la mal·leabilitat de la qual vindrà donada per “una identitat líquida que, com l’aigua, no té una forma pròpia sinó que s’adapta a les circumstàncies, que frueix dels llocs visitats sense prejudicis, que considera el seu territori compost de ‘coses’ diverses per a explorar i provar, on la ‘diversitat’ (de persones i llocs) s’assumeix com a una possibilitat d’experiència.” No cal allargar-nos amb la relació dels benifets de la identitat líquida de la nova ciutadania metropolitana. Certament, serà de bon governar una col·lectivitat tan acomodatícia, renyida amb “identitats de resistència que sobre la base de la recuperació de ‘materials en brut extrets de la història, de la geografia, de la llengua i del medi ambient’ (Castells[: The Information Age],1997), s’oposen a les transformacions.” [166]
No fa ara al cas resseguir totes les facetes en les quals l’autor contempla la ciutat contemporània. Val a dir que, en aquest context, un índex temàtic final hauria estat d’agrair, com també ho seria en els altres llibres de la col·lecció “Espacios críticos”.
L’oportunitat d’afegir índexs antroponímics a unes obres de territorialitat sobrevinguda seria, en canvi, baldera. Per al meu propi bon govern, he concentrat l’atenció en el darrer text presentat a l’obra, el de redacció més recent. No tant per trobar els cinc precedents de to resistent, sinó perquè a “Dell’evoluzione urbana della civiltà europea. Una grande opportunità: la metropoli europea”, el professor Indovina ens acosta el seu pensament de la millor manera: sòlida, fonamentada i eloqüent. No és un resum de la seva trajectòria intel·lectual anterior, per bé que, naturalment, s’hi recolzi a cor què vols. Sense anar més lluny, el concepte de condició urbana, introduït en el penúltim text, és ara aquilotat en totes les seves dimensions.
I tornem per on començàvem. La citació és llarga, però cal remarcar-la: “El problema que l’actual fase històrica presenta és precisament que ens permet identificar la permanència de les condicions urbanes en una situació fisicomorfològica diferent a la tradicional. En aquesta fase històrica, es pot afirmar que la condició urbana, per a tenir lloc, no li cal un condicionament fisicomorfològic específic caracteritzat per la densitat, la intensitat i l’absència de solució de continuïtat.” [239] Matèria i idea, cos i esperit, forma i funció, Christaller i Lösch, resistència i liqüescència… Al principi fou l’acció. [Pau Alegre, 29 d’abril de 2014]