Enric Ribas i Virgili

[Per a la redacció d’aquesta nota, s’han fet servir l’article “Enric Ribas i Virgili, un cartògraf català”, de Josep Barrillon i Paradell, publicat al setmanari Mirador, el 4 de novembre de 1938; les valoracions de l’obra de Ribas en Ma. Carme Montaner: Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941), Barcelona: Rafael Dalmau Editor – ICC, 2000, pàg. 125; i unes notes mecanoscrites del seu amic Cristòfor Cardús, datades el 1983, que aquest lliurà a la Societat amb força posterioritat.]

Gràcia 1895 – Castellbisbal 1938

Soci Fundador  ·  Tresorer de la Societat (1935/36) 

Enric Ribas i Virgili fou un dels vint-i-set signants del manifest fundacional de la Societat Catalana de Geografia (SCG) el 1935, de la qual fou membre de la primera junta de govern, on exercí el càrrec de tresorer i, segons Cristòfor Cardús, de vegades les feines de secretari, com en el cas de la darrera convocatòria d’una conferència durant la guerra, la que Cardús escriu que dictà Gonçal de Reparaz fill, el 4 d’abril de 1938, sobre L’interior de l’Àsia als mapes medievals catalans, i de la qual no hi ha altra constància als arxius de la Societat.

Ribas treballà com a empleat bancari i esmerçà el seu intel·lecte erudit en l’estudi de la geografia, vocació que cal entendre com a causa i efecte a la vegada de les nombroses excursions que realitzà arreu de Catalunya. S’especialitzà en cartografia, branca en què publicà el 1930 un minuciós Catàleg de mapes topogràfics moderns de Catalunya, obra editada per la Secció d’Estudis del Club Excursionista de Gràcia, entitat a què estava associat, i reeditat, degudament ampliat amb suplements de 1932 i 1935, per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). S’hi poden trobar tant els mapes oficials de l’Instituto Geográfico Catastral com els de l’exèrcit i les cartes nàutiques, les obres institucionals franceses pel que fa a la Catalunya septentrional, així com un recull de cartografia d’orígens molt diversos que Ribas va anar aplegant. Com ha assenyalat Ma. Carme Montaner, “constitueix, sens dubte, una obra cabdal dins de les cartobibliografies de Catalunya”. En esmentar que el suplement de 1932 es va publicar juntament amb un article sobre la vida i l’obra d’Eduard Brossa, la Dra. Montaner remarca que “no és gens estrany que Ribas retés un homenatge a un cartògraf com Brossa, autodidacte i excursionista com ell mateix”.

Així mateix, s’encarregà de l’organització de la col·lecció de mapes antics de la Biblioteca de Catalunya. Fruit de la seva afició a la toponímia i resultat d’una eficaç aplicació foren les Normes per al recull de noms de lloc, redactades amb Joan Coromines, publicades el 1936 per la Secció Filològica de l’IEC i la Societat, i reeditades el 1991 per aquesta darrera institució.

La seva dedicació a la geografia i a la cartografia es va veure truncada quan un accident ferroviari li arrabassà la vida en un túnel de Castellbisbal als 43 anys. És així que deixà en suspens projectes com un atlas històric català, que planejava amb l’historiador Ferran Soldevila, i un estudi crític dels mapes antics de Catalunya, idea sorgida de la seva feina a la Biblioteca de Catalunya. En paraules de Cristòfor Cardús, “la petita història, com les grans batalles, compta també amb els seus soldats desconeguts. Enric Ribas, a partir de la seva mort, […] passà a ésser el soldat desconegut de la SCG.” [Enric Bertran]