Carme Montaner: El mapa com a eina de govern: centenari de la creació dels serveis geogràfic i geològic de Catalunya (1914-2014). Barcelona: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya – Diputació de Barcelona, 2015 (Col·lecció Catàlegs, 11); 91 p. ISBN 978-84-393-9318-4 (ICGC) – 978-84-9803-728-9 (DIBA).
Aquesta publicació, profusament il·lustrada, fa de catàleg de l’exposició commemorativa del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, la qual va ser exhibida a la seu de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) l’any 2015. Més concretament, l’exposició commemorava el centenari de l’inici del Servei Geogràfic i el Servei Geològic de la Mancomunitat de Catalunya, efemèride que coincidia amb la creació de l’ICGC. En aquest context, l’exposició i el llibre expliquen com l’ICGC es pot considerar hereu d’aquells serveis pioners, amb el detall de les vicissituds de tota mena sofertes al llarg dels cent anys transcorreguts.
Un dels objectius de la Mancomunitat de Catalunya va ser el coneixement del territori de Catalunya. L’impuls de la industrialització –amb projectes que anaven des dels Pirineus al Delta de l’Ebre– i l’ànsia de descobrir el país, que la Renaixença i l’excursionisme van impulsar, van ensopegar amb un buit molt considerable de cartografia de base, la topogràfica en primer lloc. És per això que, l’any 1914, la Diputació de Barcelona, en el marc de la Mancomunitat i amb la supervisió científica de l’Institut d’Estudis Catalans, organitzà un servei geogràfic i un servei geològic per a la publicació d’un mapa de Catalunya a escala 1:100 000 en les seves versions geogràfica, geològica i agronòmica. Un mapa que havia de tenir un doble ús: com a eina de treball i com a símbol de país.
La supressió de la Mancomunitat arribà quan la publicació del mapa tot just havia començat i ja se n’havien publicat alguns fulls. Malgrat això, el projecte –la versió geogràfica però no les versions geològica i agronòmica– tingué continuïtat i es va mantenir viu durant l’etapa primoriverista, i experimentà posteriorment una nova embranzida en temps de la Generalitat republicana per acabar desapareixent sota la dictadura franquista. El mapa quedà inacabat i, del total de 43 fulls de la sèrie, només se n’havien pogut publicar 11 de la versió geogràfica i 5 de la versió geològica. En canvi, el servei geogràfic, ha continuat fins avui a través de les seccions cartogràfiques que amb denominacions diverses va mantenir la Diputació de Barcelona fins al 1982, i, a partir d’aquell any i en endavant, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i l’Institut Geològic de Catalunya fins a la seva fusió el 2014.
Com bé adverteix Carme Montaner en encetar el text, aquest es basa, en bona mida, en el llibre Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941) de la seva autoria, el qual, al seu torn, era, també en bona part, la seva tesi doctoral en geografia presentada a la UB l’any 1995. De les quatre parts que estructuraven aquella obra, l’autora ha aprofitat, sobretot, la que contenia els materials i les notícies relacionades amb les institucions objecte de l’exposició commemorativa. Tanmateix, la publicació actual amplia considerablement la documentació de detall, amb noves dades sobre les institucions, els seus protagonistes i la seva producció cartogràfica. Amb l’afegit de la il·lustració, el llibre El mapa com a eina de govern, malgrat semblar una aportació lleugera, també serà una eina de primera mà per a l’estudi dels darrers cent anys d’activitat cartogràfica a Catalunya. [Pau Alegre, juliol de 2016]