Manuel Castellet; Josep Calvet; Rosa Anna Felip: El Centre Excursionista de Catalunya. De la Segona República al franquisme: esplendor, lluita i supervivència. Barcelona: Memorial Democràtic; Generalitat de Catalunya, 2013; 103 p. ISBN 978-84-393-9009-1.
Durant la tardor de 2012, va romandre oberta a la seu barcelonina del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) l’exposició titulada El Centre Excursionista de Catalunya. De la Segona República al franquisme de la qual aquesta obra ve a ser el catàleg exhaustiu, amb l’afegit de generoses ampliacions. Així, el catàleg documenta els continguts i els materials gràfics exposats i els enriqueix amb altres textos, mapes i fotografies que aleshores, a causa de les limitacions de l’espai a disposició dels organitzadors, no es van poder exhibir. L’exposició, primer, i el catàleg, ara, aprofiten a fons la potència de l’arxiu documental, cartogràfic i fotogràfic del CEC i palesen la tasca titànica portada a terme pels seus socis en la seva conservació i enriquiment, amb adquisicions i llegats, des de la seva fundació fins a l’actualitat. Els autors del llibre, director i comissaris que havien estat de l’exposició, han efectuat un meritori treball de tria i contextualització d’aquest fons.
Els tres mots finals afegits al títol catàleg, són els lemes de les tres parts en les quals va estar dividida. En efecte, i en paraules dels autors a la introducció, “culturalment i esportivament, el CEC assoleix la seva plenitud a la primera meitat dels anys trenta del segle XX. […] De l’esplendor dels anys 1931 a 1935 es passa a la lluita, en tots els sentits, els tres anys següents, els de la Guerra Civil. […] Des de l’any 1939, la lluita es converteix en supervivència davant una situació política totalment desfavorable. Són els primers anys del franquisme, anys de misèria, de revenges i de pors.” [p. 10-11] Amb la magnitud de la involució esdevinguda, cal realment preguntar-se com s’ho va fer el CEC per no desaparèixer o trasmudar-se. La resposta la donava J. Manuel Puente, el president actual del CEC, unes pàgines abans [7] amb la interpretació següent: “El tarannà de mentalitat oberta a tots els corrents, però fortament compromesa amb el fet català, va permetre que el CEC, al llarg dels seus 136 anys d’història, sobrevisqués a situacions tan adverses com la dictadura de Primo de Rivera i de Franco. […] Un altre factor que explica que el CEC no caigués en mans dels feixistes [el 1940] és la seva conversió d’una entitat eminentment cultural a una entitat pionera en els esports de muntanya.”
Bo i recordant Tocqueville, cal advertir que els canvis històrics no es donen a sacsejades. El decantament dels socis del CEC envers les activitats de l’alpinisme de tota mena, i de l’esquí en especial, bo i deixant en un segon pla les culturals, es va desenvolupar ja a l’etapa republicana. És prou significatiu el relleu en la presidència del CEC el 1935: de Pau Vila, a qui no cal presentar, a l’obscur industrial Josep M. Blanc, la preocupació del qual va ser oficialitzar el subtítol de Club Alpí Català al del CEC. La selecció de fotografies anteriors a 1936 reproduïdes al catàleg, tampoc no permeten dubtar del canvi de gustos, esperonat, sens dubte, per la popularització entre les classes mitjanes de l’excursionisme en general.
Desconeixia del tot la documentació, escrita i gràfica, conservada pel CEC en relació amb la formació, composició i activitats del Regiment Pirinenc, l’única milícia antifeixista de 1936-37 que va guardar fidelitat a la Generalitat de Catalunya fins a la seva integració a l’Exèrcit Popular de la República. El CEC va col·laborar-hi cedint-li l’ús del Xalet de la Molina com a base de les operacions de guàrdia fronterera que se li havien encomanat. Una bona colla de socis s’hi van enrolar voluntàriament. Tot això queda molt ben documentat i explicat. El relat de les trifulgues del Regiment amb la gardunya del Cojo de Málaga, el capitost anarquitzant de Puigcerdà, també és material de primera mà. No és tant nova, per bé que molt interessant, la documentació cartogràfica recopilada a l’annex de la secció dedicada a la Guerra Civil. Va bé, tanmateix, per a valorar la importància dels mapes conservats a la Cartoteca del centre.
El president elegit el 1935, absent de Barcelona a partir del juliol de 1936, va desdir-se del càrrec en tornar a casa el 1939. Durant la Guerra Civil, el CEC va ser dirigit, de facto, per l’arquitecte Josep Danés i Torras (*), el qual va maldar per a la seva conservació i continuïtat, una tasca difícil i arriscada que no li va ser reconeguda en acabar la tragèdia.
Lluís de Quadras i Feliu, personatge de compromís, molt capficat pel cinema amateur, va presidir el CEC durant l’etapa del franquisme més dur (1940-1959), la qual és il·lustrada a la tercera part de l’obra.
La mostra va ser produïda pel Memorial Democràtic (MD) de la Generalitat de Catalunya, entitat que també ha tingut cura de l’edició del llibre de catàleg, amb l’objectiu d’homenatjar el compromís amb el país dels socis i sòcies de la venerable institució excursionista durant els anys, tan turbulents i difícils, de 1931 a 1959. Ho remarca el Sr. Jordi Palou-Loverdos, director del MD, a la presentació [p. 6]: “les dones i els homes –no pocs d’il•lustres- que amb el seu esforç van difondre, potenciar i preservar la cultura i la llengua catalana, l’estima a la gent i al país, el respecte pel patrimoni material i immaterial, l’amor per la natura, la muntanya i l’ecosistema, i […] si això ja té valor per si mateix, encara en té més si considerem que el CEC i els seus membres, com la resta del país, van patir en la pròpia pell la tragèdia de la Guerra Civil espanyola i, posteriorment, les conseqüències —a molts nivells— de la dictadura políticomilitar del franquisme.” [Pau Alegre, novembre de 2013]
(*) Vegeu l’apartat biogràfic a Puigvert, J.M.: Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.