OFICINA d’Estudis Jurídics; Mancomunitat de Catalunya (1921): Costums sobre termenals, camins i aigües. Barcelona: Societat Catalana de Geografia; Institut d’Estudis Catalans, 2013; XXVII + 134 p. Estudi introductori i edició de Jesús Burgueño. ISBN 978-84-9965-188-0.
Els estudis i les recerques històriques i geogràfiques en àmbits rurals de petites dimensions, contemplats amb una òptica de microescala, topen una i altra vegada amb un ventall de substantius i verbs singulars per a designar els límits de les propietats. Apareixen als registres notarials, als sumaris judicials, a les actes de les sessions municipals, i en qualsevol altre document relatiu a l’encaix del parcel·lari de l’àmbit. És bo, mal fa de dir-ho aquí, que la Societat Catalana de Geografia (SCG) hagi recuperat un text històric, el qual, sense ésser cabdal, té prou interès per a ajudar els estudiosos a comprendre millor la significació d’aquells mots, més enllà de les significacions poètiques o les divagacions nostrades que justament poden suggerir. L’exhumació serveix també, molt oportunament, per a donar relleu a la celebració del centenari de la Mancomunicat de Catalunya (1914-2014) promoguda per la Diputació de Barcelona.
L’extensió, en abast geogràfic, de la cartografia cadastral contemporània, afegida a la gran precisió de mesura aplicada en la seva confecció, ens pot fer pensar en la desaparició d’activitats i d’expressions de base territorial acumulades per costum al llarg dels segles. Tanmateix, malgrat la força demostrativa que exerceix, el dibuix que presenta un bon plànol parcel·lari no deixa de ser una interpretació d’una distribució geogràfica zonal, el qual pot ser contestat o denunciat en sorgir diferències sobre drets de pas, aprofitament d’aigües, anorreament de termenals, etc. En el cas que el conflicte acabi en plet, el més probable és que calgui cercar solucions d’entesa entre les parts sobre el terreny, normalment amb l’assistència de pèrits, antigament anomenats experts, d’àrbitres imparcials i altres subalterns judicials. Els testimonis als quals caldrà interrogar són allí, sobre el terreny, i no pas en els document: basses, clamors, closes, esllavissades, feixes, marges, quintanes, ribes, sèquies, trilles, vedrunes, i un llarg etcètera.
És possible que durant els dos darrers segles, el repertori de pràctiques i vocabulari de delimitació de finques, sobre el terreny, s’hagi aprimat de manera contundent. El profund canvi experimentat pel concepte mateix de propietat territorial durant la primera meitat del segle XIX, ha d’haver deixat en desús molts mots i actuacions arrossegats des de temps immemorials, tan reculats com des del neolític més pregon. ¿Cal recordar que, fins a les revolucions liberals, els propietaris de la terra ho eren per ascendència divina? No hi ha fa res, sinó més aviat reforça el context, que els favors de la divinitat de torn es poguessin comprar trinco-trinco. Els Costums sobre termenals, camins i aigües, en terres de pagès aplegats per l’Oficina d’Estudis Jurídics són una mostra prou àmplia del pòsit que es va salvar en aquell capgirament institucional: d’estamental a classista.
Va ser la nova propietat rural catalana, la resultant de l’extinció del pacte acordat a darreries del segle XV entre la directa i l’útil, qui va promoure la codificació publicada per la Mancomunitat de Catalunya [Barcelona: Impremta Casa de Caritat, 1921; 134p]. Els calia conservar, encara, l’instrumental quirúrgic imprescindible per a mantenir la dissecció real del territori: el de les seves propietats absolutes, totals i incontestables. Sota un vernís acadèmic, més que no pas folklòric, el qual podria insinuar la inclusió de l’obra en una col·lecció titulada “Costumari català”, els propietaris rurals reblen els drets exclusius assolits de feia poc. Ep! , i “els altres”? Doncs, a passar per l’adreçador. Pareu compte amb l’encapçalament de la nota I [p. 115] de les vuit que tanquen el volum: “Els costums sobre termenals, camins i aigües regeixen també entre masovers, parcers i arrendataris d’una mateixa hisenda,…”.
Resulta impressionant la llista de propietaris i jurisconsults, sovint resumits en una mateixa persona, que van contribuir a enriquir les modalitats de costums i tractes presentades en les tres primeres parts del llibre [p. 11-64, en relació amb els termenals, els camins i les aigües, successivament] i en la millor definició i afegit de variants dels dos-cents vuitanta-vuit mots inclosos a la quart part [p. 65-111, terminologia]. El bo i millor de cada casal. La relació apareix a les p. 10-12, dels “Advertiments previs” de l’obra. Certament, tal com assenyala Jesús Burgueño en l’estudi introductori de la nova edició de la SCG [p. I-XXVII], la dispersió geogràfica d’aquelles personalitats bascula decididament cap a llevant. Tanmateix, una volta repassada l’obra a gratcient, aquell decantament quantitatiu queda força compensat, em sembla advertir, per una major dedicació qualitativa dels informants de les terres de ponent. Burgueño mateix ofereix una anàlisi detallada i justa del mètode de treball aplicat per l’Oficina d’Estudis Jurídics, dirigida per Francesc de P. Maspons i Anglasell, en la producció i edició de l’obra. Així mateix, com a documentalista experimentat que és, proporciona totes les dades necessàries per a situar els lectors del facsímil en les coordinades adients. No cal afegir-hi res més. [Pau Alegre, 20 de març de 2014]