La ciutat compacta, complexa i contínua. Per Onofre Rullan (Doctor en Geografia, Universitat de les Illes Balears)
ACCÉS A LA REVISTA COMPLETA
Una ciutat fragmentada, simple i discontinua és un artefacte pel qual hauríem de cercar una paraula distinta a ciutat. Alguns teòrics d’això n’han dit simplement urbs o urbanització, cosa diferent a la ciutat que, per definició, és compacta, complexa i contínua, tal com proclama la proposta de nou Pla General de Palma.
La fragmentació, la simplicitat i la discontinuïtat, parlant en termes urbans, formen quelcom semblant a una amalgama sense capacitat de ser gestionada pels residents o, millor dit, només preparada per a ser gestionada des de fora, des de lluny. De fet, la fragmentació, la simplicitat i la discontinuïtat esdevé quelcom molt més manejable si fem un canvi d’escala i perspectiva i observam/gestionam l’artefacte a escala global o, com a mínim, supralocal. El fragment simple i discontinu es pot gestionar molt millor des de l’escala global, com a peça que forma part de quelcom de més abast. Mallorca, observada com a mercat turístic i/o immobiliari pels inversors internacionals, és percebuda i concebuda com un espai amb poques diferències internes. Per aquest observador/gestor global, la nostra illa és un espai compacte en ser observat des de la llunyania, complex en estar inserit dins d’una xarxa d’espais turístics i immobiliaris mediterranis i continu atès que, funcionalment, més enllà de l’esfera turística i immobiliària, hi ha molt poca cosa més que sigui rellevant econòmicament. El joc interescalar és el que té.
Les ciutats postmodernes, tot enaltint la individualitat i el projecte arquitectònic o enginyeril singular que fragmenta, la
zonificació monofuncionalista que simplifica i les fronteres que segreguen, estan produint un espai que només pot ser gestionat des de l’escala global. Aquesta praxi urbanística arracona la ciutat entesa com a cosa col·lectiva on els seus habitants retenen la capacitat d’intervenir en els assumptes comuns. Fragmentant, simplificant i escampant la urbanització les possibilitats d’intervenir democràticament en els temes d’interès comunitari minven o s’esvaeixen, són succionades cap a l’escala global on els ciutadans no hi tenen ni veu ni vot.
La mescla d’usos i l’heterogeneïtat formal empodera la ciutadania que pot gestionar el seu dia a dia gràcies a la seva experiència viscuda al seu barri i a la seva ciutat i, al mateix temps, desapodera les corporacions que al que aspiren és a fer negoci amb i a la ciutat. El productivisme aplicat al negoci urbà exigeix homogeneïtat formal i zonificació uniformitzadora (simplificació local) gràcies a la qual els agents econòmics poder desplegar les seves polítiques urbanes, poden aterrar sobre pistes urbanes geogràficament llises i no sobre bonyarruts camps, per ells, minats de fiters.
La diversitat genera economies d’escala entre els veïns dels barris i dels pobles, l’homogeneïtat ho fa entre els agents urbans que actuen i fan negocis a diferents barris, pobles i ciutats. El que és una economia d’escala per aquest tipus d’inversors és deseconomia per la ciutadaniaque viu,treballa i sent la ciutat. Palma ha anunciat que vol un Pla General que, entre d’altres, aposti per una ciutat compacta, complexa i contínua, fins aquí molt bé. Però, com planteja assolir aquest objectiu? L’eix que presideix tota l’estratègia del pla és la “Protecció i ús racional del territori” que, se suposa, ha de regar i nodrir de contingut els altres 5 eixos.Aquest eix central esdesplega amb 3 mesures que haurien d’influir sobre elsaltresobjectius.La primera d’aquestes mesures s’anuncia com a “Palma, ciutat mediterrània: compacta, complexa i contínua”. Si bé és veritat que aquest eix està per sobre totes les mesures dels altres objectius, la veritat és que, específicament, la compacitat, la complexitat i la continuïtat només es concreta en sòl urbanitzable, una classe de sòl que es redueix lleugerament respecte de propostes anteriors i se n’augmenta la densitat.Si el principi general no percola a fons de totes les altres mesures potser no s’anirà més enllà d’un anunci programàtic. Esperem que no sigui així.
Però hi ha un altre aspecte que també caldria considerar a l’hora d’assolir l’objectiu general de complexitat, compacitat i continuïtat. Ens referim al pla social, el mapa social que es concep a mitjà termini, més enllà de les mesures estrictament
urbanístiques. La cada cop més intensa segregació social que pateixen les ciutats postmodernes és una forma de fragmentació i simplificació discontínua, zonificació social al cap i a la fi. En aquest sentit diria que no basta mesclar usos, caldria també mesclar classes socials per tal d’assolir la continuïtat, compacitat i complexitat desitjada. Se’ns dirà, amb raó, que això només és assolible actuant més enllà del planejament urbanístic, actuant dins l’esfera socioeconòmica. És cert, moltes vegades la degradació de segons quins barris, paral·lela a la millora d’altres, és més aviat imputable a la reforma laboral que al Pla General de torn. Però un Pla General no pot oblidar aquesta perspectiva si no vol que actuant i intervenint només sobre el visible s’amagui i oculti l’invisible.