Carles Muñoz Espinalt

Montesquiu 1920 – Barcelona 1993

Escriptor, psicòleg i activista nacional, conegut també com Carles M. Espinalt i pel pseudònim Pere E. Bauló, amb què signà algun dels primers llibres de la seva extensa bibliografia. Estudià per lliure a l’Escola Psicotècnica Suïssa de Max Pulver, reconegut mestre de grafòlegs, i exercí la direcció psicotècnica d’importants empreses (Nestlé i Laboratoris Sandoz). En 1950 participà en la fundació de l’Escola Grafològica de Barcelona i en 1961 dirigí el I Congrés Psicosociològic, celebrat a Andorra.

Carles M. Espinalt fou un gran divulgador de la psicologia, a través d’un bon nombre de conferències, cursos i seminaris. Ultra això, col·laborà en l’espai Radio Club de Ràdio Barcelona, on aplicà per primer cop a Espanya els procediments sociomètrics i motivacionals, i en els programes de TVE Nueva Época, del Dr. Miravitlles, on parlà de psicologia de grup i de grafologia, i Un millón para el mejor, com a president del jurat d’aquest concurs. Com a articulista de premsa escriví a l’Avui i al Punt Diari.

En 1982 fundà de l’Associació de Practicants de Psicoestètica, una branca de la psicologia que definia com “l’estudi de la persona a través dels artificis que necessita per sobreviure i reafirmar-se”, i en la sistematització de la qual havia treballat durant vint-i-cinc anys. Aquest principi fa de la psicoestètica una eina fonamental per a l’anàlisi del caràcter col·lectiu dels pobles i duu Muñoz Espinalt a formular una de les claus del seu pensament polític: “Sense una coherent interpretació de si mateix i del poble on hom s’arrela, ningú no pot tenir la personalitat desitjada.”

Carles M. Espinalt fou un dels promotors de la Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic en 1953 i poc després fou escollit vicepresident del Consell Nacional Català, dirigit per Josep Ma. Batista i Roca, amb qui compartia l’ideal independentista i mantenia una estreta amistat. Fou membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural, fundador del Centre d’Agermanament Catalano-Occità i de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, i vicepresident del Club d’Amics de la UNESCO. També fou l’impulsor, en 1960, del manifest Per la llengua catalana, en què cent personalitats catalanes de prestigi reclamaren públicament l’ensenyament del català a l’escola.

La seva obra escrita és molt extensa (més de quaranta llibres) i abraça els diversos camps en què treballà. Entre els assaigs nacionalistes i de psicologia col·lectiva, hom pot destacar Del Poble Català (1953), Esperit de set-ciències (1959), Sentit polític dels catalans (1964), L’evolució del caràcter català (1976), Pensar en català (1983) i Actituds dels catalans davant de la independència (1987), inclosos els primers en la col·lecció Edicions d’Aportació Catalana, dirigida per Joan Ballester, i la majoria en Obra escrita (1987), editada per El Llamp. La seva bibliografia de caire psicològic inclou El caràcter revelado por los signos (1953), La Personalidad (1956), Psicologia de la gent (1957), Reeducación del carácter (1958), Tu vocación profesional (1960) i Psicología de la publicidad (1962), entre d’altres títols. Tres obres seves de grafologia constitueixen un referent internacional per a la interpretació de la lletra manuscrita: La interpretación grafológica (1954), Grafología de la firma (1956) i Grafología aplicada (1960). [Enric Bertran]