… – Barcelona, 1991
El proppassat 14 d’octubre de 1991 morí la companya Bígnia Kuoni de Zimmerman. Una escueta nota en el periòdic ens assabentà, a una bona part dels qui l’havíem coneguda, del fatídic esdeveniment. Fatídic, però, en el seu cas, no imprevisible. Els qui teníem notícia de la malaltia que la corsecava des de ja feia uns quants anys, sabíem que una fase d’empitjorament sobtada la podia abocar a un final irremeiable. Em penso que érem bastants els amics que, sense haver-hi parlat en els darrers mesos, pressentíem que en el moment més impensat podíem tenir notícia d’un agreujament de la malaltia, Malauradament, la notícia ha anat més enllà d’un agreujament, i haurà estat especialment colpidora per a tots aquells que, la darrera vegada que la vam veure, semblava haver inclinat al seu favor la impressionant lluita que sostenia amb la malaltia. Impressionant i alliçonadora, sens dubte.
Però no hem iniciat aquestes ratlles amb la voluntat d’escriure una nota necrològica. Més aviat ens hi ha empès el convenciment personal que calia deixar escrites, precisament en aquest moment, algunes reflexions que ens ha suscitat la coneixença de l’enyorada companya. Una manera, en definitiva, d’exercir i de materialitzar l’esforç contra l’oblit que propugnava un gran escriptor contemporani, únic esforç a partir del qual pot tenir sentit la tasca quotidiana de viure.
Una primera reflexió: la curiositat com a font bàsica de coneixement. Tractar la Bígnia ens ha permès descobrir una personalitat oberta al món a partir d’una curiositat innata envers qualsevol faceta o matís del nostre entorn. En diverses ocasions, amb motiu de sortides d’estudi de la Facultat o de la Societat Catalana de Geografia, ens havia cridat l’atenció aquest tarannà seu, que permetia destriar, en la seva singular manera de ser, aquella empremta que ha caracteritzat l’autèntic geògraf; és a dir, la capacitat d’interrogar-se davant el món, més enllà de la simple aparença.
Però conèixer la Bígnia significava descobrir, ben aviat, una sensibilitat poc comuna. I aquest és un aspecte, al nostre entendre, indubtablement lligat amb l’anterior: en la mesura que la curiositat és un incentiu de la percepció, pot esdevenir un estímul especialment positiu quan la capacitat de percebre les coses és àmplia i ha estat acrescuda amb els anys. I quan els ingredients són els apuntats, aquest procés se sol traduir en una manera d’entendre la vida guiada per un principi bàsic de creativitat. En aquest sentit, parlar amb la Bígnia d’indrets, de llocs i de paisatges era descobrir el potencial creatiu que hi pot haver darrera les geografies viscudes: el Montsec, els Monegres, el Montgrí, el Matarranya, Calaceit, el Priorat, la Segarra. Era adonar-se, en particular, de l’afinitat per uns determinats ambients, per uns determinats horitzons. Sabem que la fascinaven els paisatges oberts, agrests, sobris, a vegades aclaparadors, de les terres ponentines i meridionals. Unes terres a vegades identificades amb els secans muntanyosos de la Depressió de l’Ebre, i altres vegades amb allò que podríem denominar muntanya mediterrània: el calcari, la vinya, el cel net, la paret seca, el doll de llum que, més que subratllar el detall, converteix l’arquitectura de l’espai en una forma viva. Curiosament, el seu tarannà no solia mostrar gaire afinitat vers els paisatges alpins de la seva Suïssa natal. Més enllà dels paisatges alpins i de la seva espectacular escenografia, la seva sensibilitat s’orientava preferentment vers els ambients mediterranis, més austers i menys fàcils, però amb el caliu humà com a denominador comú.
Unes paraules de la nota necrològica que aparegué en els diaris poden servir per cloure aquest breu escrit d’evocació: els qui t’hem conegut, Bígnia, et desitgem tota la llum.
[Joan Tort (1992): “Sobre l’optimisme i la generositat: Record de Bígnia Kuoni”, publicat a Treballs de la SCdG, 32]Aportacions:
1986 “Unas notas sobre la Geografia Humanista”, publicat a Treballs de la SCdG, 6.
Citada a les ressenyes de:
Tort, J. (2004): Pau Vila. L’esperit de la terra