Binissalem (2007). 75 aniversari de B. Barceló celebrat entre família i amics. D’esquerra a dreta M. Blàzquez, B. Barceló, A.A. Artigues i O. Rullan Accés a l’article
El record més llunyà que tenc de Bartomeu Barceló i Pons, en Tomeu en context més local i informal, és veure’l al seu despatx de l’antic departament de Geografia de Son Malferit amb la porta oberta i teclejant la màquina d’escriure, una Olivetti. Per entrar al departament, tant sí com no, s’havia de passar per davant d’aquella porta sempre oberta; en saber que altres catedràtics d’altres departaments catalanoparlants també tenien el despatx en aquesta estratègica situació, vaig pensar en la funció de punt de control de la gent que hi arribava: alumnes, visitants i, especialment, professors.
Superat el punt de control s’accedia a la sala de professors, aleshores tots no numeraris (PNN), el que avui es diuen professors no permanents: Pere Salvà, Pere Brunet, Climent Picornell, Lleonard Muntaner, Magdalena Seguí, Joana Maria Seguí, Pere Carlos, Pere Ripoll i potser algun altre professor no geògraf que també impartia docència al departament. Jo aleshores era estudiant i feia poc que el departament havia perdut el professor més brillant que record, Albert Quintana (1948-1978), que estava destinat a ser el segon professor permanent del departament després d’en Tomeu i qui, ben segur, començava a fer una mica d’ombra.[1]
De fet, indirectament, vaig estudiar geografia per influència d’aquests dos professors. Quintana l’havia conegut pel Port des Canonge, on havia llogat un apartament a la dècada de 1970 amb Perfecto Quadrado i Paco Díaz de Castro i on van fer amistat, entre d’altres, amb mon pare. Per part seva, en Tomeu, indirectament, va ser el responsable que, finalment, canviàs els estudis d’Història pels de Geografia. Acabats els estudis preuniversitaris a l’Institut Ramon Llull de Palma, el claustre de professors m’aconsellà que estudiàs Matemàtiques o Història (sí, sí, ho heu entès correctament) i me vaig decantar per la segona opció. Amb això que un amic coral (Llorenç Homar) que volia estudiar Filologia Catalana me va dir que, si abans fèiem Magisteri, posteriorment amb un «curs pont» podríem passar directament al segon cicle de llicenciatura i així tindríem dos títols. Així ho vaig fer i, en acabar Magisteri, me vaig matricular a Filosofia i Lletres per fer Història. Dos companys que també s’hi havien matriculat (Ferran Aguiló i Salvador Rigo) van anar a una reunió informativa on en Tomeu explicava els estudis de Geografia que, en aquells moments, començaven a independitzar-se dels d’Història.[2] I, efectivament, després de sentir en Tomeu els meus dos amics van venir bocabadats i decidits a passar-se a Geografia. Me convenceren i així ho férem malgrat que jo vaig ser l’únic dels tres que, tot i no haver assistit a la reunió informativa, finalment vaig acabar els estudis de Geografia.
D’aquells anys d’estudiant el record en alguna classe que ens va fer per cobrir la baixa pel decés de Quintana i, especialment, per les seves classes de climatologia. Tot i ser de Geografia Humana, el record com a molt bon docent de la matèria; Miquel Grimalt, que s’ha dedicat a la climatologia i que també el va tenir, en una ocasió me va reconèixer que ho feia molt bé. Record que duia mapes del temps de La Vanguardia —en Tomeu n’era col·laborador— en transparències, i record també les seves explicacions del front polar fent ús d’una maqueta 3D.
També dels anys d’estudiant record que va organitzar el VI Coloquio de Geografía de la AGE l’any 1979, que va ser el primer congrés al qual vaig assistir. Un congrés multitudinari (uns 700 assistents) celebrat al Poble Espanyol de Palma i amb una oferta de cinc excursions per l’illa de Mallorca. La part fosca i injusta d’aquest col·loqui va ser que s’ignoràs el decés, feia només 10 mesos i 25 dies, d’Albert Quintana. Antoni Tulla va denunciar públicament aquest oblit.
Després dels estudis de Geografia vaig gaudir d’una beca FPI de la qual en Tomeu va ser el tutor i gràcies a la qual vaig poder fer la tesi de llicenciatura i la doctoral sota la seva direcció. D’aquesta etapa record que no ho vaig tenir sempre fàcil per aconseguir la seva signatura per als informes de la beca; no era dels que signaven «d’ofici».
L’inici de la meva beca FPI (1982) va coincidir amb la seva candidatura a Rector de la UIB (de la qual havia estar promotor), amb què s’enfrontava a un aleshores desconegut Nadal Batle. La UIB es va decantar pel matemàtic felanitxer davant del geògraf palmesà i la meva incorporació al departament de geografia a la dècada del 1980 la record en el context de les queixes constants, no sempre justificades, contra la política rectoral en una espècie de rabieta per haver perdut la contesa electoral. Aleshores és quan Pere Salvà el substituí com a cap de departament (1984) i, de mica en mica, en Tomeu es va anar allunyant de la UIB mentre el departament s’apropava, lentament, a Nadal Batle, que era qui tenia la clau de l’estabilització laboral dels PNN de la UIB. L’any 1990 demanà la dedicació a temps parcial, tot i que el 1995 es reincorporà amb dedicació plena, animat pels professors que no assumien el nadalisme; aleshores ja només faltaven quatre cursos per a la jubilació (1999).
En passar a dedicació parcial (1990) el vaig haver de substituir a l’assignatura de primer «Introducció a la Geografia» i que també era obligatòria als cursos comuns dels antics estudis d’Història i Història de l’Art. Una assignatura que impartia Barceló després del decés d’Albert Quintana i que era un dels camps de batalla per tal d’aconseguir alumnes per a l’especialitat de Geografia que s’impartia com a segon cicle.
La dècada del 1990, ja amb alguns problemes de salut que no cuidava gaire, Barceló va mantenir alguna activitat acadèmica com l’impuls de la revista Territoris, que venia a substituir Trabajos de Geografía, que ell mateix havia fundat i dirigit. Després de la seva jubilació (1999) i pràcticament fins al seu decés (2012) va seguir mantenint contactes amb alguns sectors de la Geografia insular i va ser quan va rebre els merescuts homenatges, tant familiars com acadèmics.[3]
La visió que vaig tenir de Bartomeu Barceló des que el vaig conèixer va ser la d’un taure que, sovint, es queixava de ser-ho però que no feia res per deixar-ho de ser. Treballador inesgotable (un bou de feina), menjador sense control i, sobretot, un llibertí. Aquest darrer aspecte li va costar no poques crítiques i enemistats tant des de segons quins sectors de l’acadèmia com des d’àmbits més propers i locals que li tiraven en cara la incompatibilitat del predicament progressista i les actuacions pròpies d’un taure com ell. Un petit burgès de la Mallorca d’economia ja turística, provinent d’una nissaga benestant del barri antic de Palma, un representant de la gauche divine que sovint va tenir algun comportament poc diví i que s’ha heretat i reproduït sovint entre els comportament de les generacions que l’hem succeït
Però el que no podem oblidar els que el vam conèixer és, entre d’altres, el seu despatx del carrer Conqueridor. Un habitatge farcit d’objectes propis d’expedicions de societats geogràfiques de principis del segle XX provinents de tot el món, armaris plens de camises florejades, la seva discografia de heavy metal, els seus dinars i les seves festes que, segons conten els que hi anaven, no tenien res a envejar a les parisenques de les millors èpoques.
Quan s’observa una persona com en Tomeu en la distància temporal, alguns tenim tendència a empatitzar-hi, que no vol dir blanquejar; simplement vol dir reconèixer que, gràcies a ell, avui a la Universitat de les Illes Balears es pot estudiar i investigar en el camp de la Geografia. Si en Tomeu no hagués estat i exercit de taure potser això avui no seria possible.
[1] Quintana va ser nomenat Director General de la Conselleria d’Ordenació de Territori de l’antic Consell General Interinsular l’any 1978. L’any 2008 se li va publicar un llibre homenatge, Artigues, A. A.; Blázquez, M.; Gual J.; Mateu, J.; Murray, I.; Rullan, O. (2008): Albert Quintana: el seu temps i la seva obra. Palma: Govern de les Illes Balears. [2] La primera promoció de llicenciats en Filosofia i Lletres, especialitat de Geografia, data del curs 1979-80. Aquella primera promoció va ser només de tres alumnes, Maria Frau, Antoni Ginard i Margalida Mulet, els tres primers llicenciats en l’especialitat de Geografia de la UIB. [3] L’any 1998, premi Gabriel Alomar del Consell de Mallorca; 2000, president d’honor de l’Associació de Geògrafs de les Illes Balears; 2002, medalla de plata de la Universitat de les Illes Balears; 2002, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; 2009, Premi Ramon Llull de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. L’any 2010 es va publicar un voluminós llibre homenatge, Mayol, J.; Muntaner, Ll.; Rullan, O. (2010): Homenatge a Bartomeu Barceló i Pons, geògraf. Palma: Lleonard Muntaner Editor.