Escriptora de temperament artístic i inquiet, famosa pels seus relats exòtics. Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, estudià música a Barcelona i a Ginebra. Sobrevisqué tocant en els hotels dels Alps i arribà a crear la primera jazz band formada íntegrament per dones. Fruit d’una estada de tres anys a la colònia francesa de Tahití, escriví el ser primer llibre, Paradisos oceànics (1930) i Peikea, princesa caníbal (1934), aproximacions a la mítica dona polinèsia, que causaren una forta impressió en la seva època pel seu exotisme i espontaneïtat. Fruit d’un viatge al Marroc, on visità harems, bordells i presons, escriví El Marroc sensual i fanàtic (1936), estudi de l’ànima de la dona musulmana i del concepte que en té l’home musulmà.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, esdevingué redactora en cap de Companya, revista femenina del PSUC. L’any 1938 emprengué el camí de l’exili. L’experiència de la II Guerra Mundial quedà recollida en les obres Camins de somni (1955), Tres presoners de guerra (1957) i Entre dos silencis (1958), on deixà constància de la seva aversió bèl·lica. El 1949 obtingué permís per tornar a Catalunya. Escriví la biografia del seu pare Una vida, participà en les primers jurats del premi Prudenci Bertrana i redactà les seves pròpies memòries, Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). [Enric Bertran]
Citada a les ressenyes de:
Garcia; Nogué; Zusman (2008): Una mirada catalana a l’Àfrica
Triada i garbellada a les planes:
- Del 125è aniversari del naixement d’Aurora Bertrana
- Dos relats de viatge i deu perfils de viatgeres a l’abast
- L’Orient com a pre-text : cicle al Col·legi
- Mirar l’orient, que en el nostre cas és sobretot al sud
- Els geògrafs en la historiografia catalana
- Impressions del Magrib, dossier a l’Avenç 326
Acabada la guerra mundial, Aurora Bertrana s’allista en una missió humanitària enviada a aixecar el poble francès d’Etobon, on l’ocupació nazi ha estat especialment ferotge: tots els homes són al cementiri, afusellats per la Gestapo una tarda de l’any 1944. Durant uns mesos Aurora conviu amb dones estenellades pel record dels seus morts. A través de les converses, la presència tenaç dels afusellats se li va imposant: “Vaig comprendre que no m’alliberaria dels seus fantasmes fins a haver-ne donat testimoni en un llibre”. El llibre que teniu a les mans és aquest alliberament en forma de novel·la. Amb una sobrietat excepcional i un lirisme enemic de l’altisonància, Aurora Bertrana hi fa sentir, entre dos silencis, les veus i les vides emportades per la guerra. [Text en la sobrecoberta de la 3a. ed.: Barcelona: Club Editor, 2006]