El Mapa de Catalunya (1906) de Francesc Flos i Calcat fou el primer d’aquest àmbit dissenyat per a l’ensenyament.
Barcelona 1901 – 1986
Antic soci · Secretari de la Societat (1964/69)
Antoni Parramon i Tubau fou el darrer director del Col·legi Català de Sant Jordi, que l’any 1898 havia fundat Francesc Flos i Calcat, l’escriptor i pedagog que fou autor d’una Geografia de Catalunya. L’escola continuà, emparada en el CADCI, fins que fou tancada en temps de la Dictadura.
Parramon féu estudis a l’Escola Normal i a l’Escola superior de Mestres de la Mancomunitat de Catalunya i col·laborà en totes les experiències de renovació pedagògica amb el grup de mestres eixits de l’Escola de Mestres de Joan Bardina. El 1929 entrà de professor a l’Escola del Bosc de Montjuïc.
El 1932, sota l’empara de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, publicà un Llibre de la Natura primer grau, de conjunt amb Salvador Maluquer, fundador i president de la Institució Catalana d’Història Natural. A l’Advertiment final, un pot llegir-hi: “El present llibre va destinat a servir de guía de treball als que comencen a aprendre a manejar els llibres; no pas a ésser après de memoria”. Tota una declaración de principis en una obra que posa per davant de les feixugues explicacions del mestre el treball de camp basat en l’observació de la natura.
Després de la guerra franquista, en refer-se la Deutsche Schule de Barcelona, hi entrà de professor, càrrec que exercí fins a la seva jubilació.El 1973 fou condecorat pel govern alemany amb la Gran Creu amb banda del Mèrit en el Treball en reconeixement de la seva dedicació de molts anys en aquesta institució escolar.
El 1947, en reprendre les seves tasques la Societat Catalana de Geografia, s’hi allistà i fou un dels seus membres més actius en tot el període de la clandestinitat. Fou secretari de l’entitat entre els anys 1963 i 1968 i hi destacà per la seva perseverança i dedicació. [Text ampliat per Enric Bertran a partir de: Lluís Casassas : “Obituari. Antoni Parramon i Tubau”, Treballs de la SCdG, 7-8 (1986), p. 157].
Triat i garbellat a les planes:
Un record de l’homenatge a Eduard Fontserè (1970)