Juan M. GARCIA FERRER: “Algunes visions de la ciutat al cinema” [15 de febrer de 2018]
El passat dijous 15 de febrer, el socis, sòcies i altres col·legues que volgueren, anàrem al cinema, en una sessió dirigida pel company Juan Manuel García Ferrer, que tingué un gran èxit, ja que la sala Nicolau d’Olwer de l’IEC quedà plena de gom a gom, i les entrades gratuïtes totalment esgotades. L’acte s’ho valia perquè el ponent, enginyer industrial i llicenciat en Geografia i Història, també és un apassionat de la cinematografia i de determinats directors i moviments. Durant molts anys, amb Martí Rom, va gestionar el Cineclub de l’Escola d’Enginyers i ha escrit conjuntament amb l’anterior, una gran quantitat de monografies, en llibre i documental cinematogràfic, de personatges del nostre món cultural (de cineastes, però també de pintors, músics, escriptors, fotògrafs, etc.). Ha col·laborat en diferents revistes de cinema (Dirigido por, Nueva Lente, Cinema 2001, etc.) i ha organitzat seminaris sobre llenguatge cinematogràfic.
Els socis que han fet alguna excursió o viatge amb ell han pogut constatar la seva afició al cinema i també a la fotografia, tasca que realitza com si fos un director de cinema que cerca l’enquadrament perfecte. Admirador de Pasolini, entre altres directors, en el viatge a la Basilicata (Setmana Santa del 2016) i a Matera, desbordà el seu entusiasme a la recerca dels enquadraments que serviren per filmar la cèlebre Passió segons Mateu, i a més n’apassionà els oients.
Garcia-Ferrer va fer una introducció a la importància de la ciutat en el cinema, ja que aquest neix a la ciutat, i La sortie de l’usine Lumière à Lyon (1895) n’és una petita mostra, com ho és La Salida de la Misa de 12 del Pilar de Zaragoza, o el tràveling del metro de Nova York, de la productora Thomas A. Edison, que ens va projectar. A continuació va fer una petita història de la ciutat en el cinema a partir d’alguns films i directors que mereixien ser remarcats. Dels anys 20: El carrer (1923) de Karl Grune, o L’últim (1924) de F.W. Murnau, dins el més pur expressionisme alemany, o Gent en diumenge (1929) de Robert Siodmak i Edgar G. Ulmer, que és una bona visió del Berlin d’abans de la guerra, etc.
Després ens parlà de l’etapa que denominà “L’època daurada del cinema”, amb pel·lícules que són grans simfonies urbanes, amb directors d’avantguarda i on es veu com la ciutat es desperta, treballa, dorm… Hi ha multituds en moviment, ritme, ombres, apareixen els obrers i els enginyers. La ciutat es observada des de diferents angles com si fos vista amb un calidoscopi. En són exemples Berlin, simfonia d’una gran ciutat (1927) de Walter Ruttmann, Douro, faina fluvial (1931) de Manoël d’Oliveira, L’home de la càmera (1929) del rus Dzigo Vértov, etc. També la ciutat es presenta com un lloc de trobada de destins, i del fracàs del somni americà com a I, el món marxa (The Crowd) (1928), amb direcció de King Vidor, i de la qual ens passà uns interessants fragments, des de les multituds anant al treball, al recorregut vertical per un gratacels, fins arribar a la finestra d’un pis qualsevol, a l’interior del qual i a la taula 137 treballa de comptable John Sims.
Hi ha pel·lícules que són veritables documentals sobre la ciutat, com A propos de Nice (1930) de Jean Vigo, o Au bonheur des dames (1930) de Jean Duvivier, centrada en el París de les galeries Lafayette. De gran interès són els films dirigits per Rouben Mamoulian, Els carrers de la ciutat (1931) i Estima’m aquesta nit (Love Me Tonight) (1932), un musical on apareix Marcel Chevalier i del qual ens mostrà uns fragments del despertar de Paris amb l’obertura de finestres, les xemeneies començant a treure fum i diferents oficis iniciant la feina.
Després ens situà a la Segona Guerra Mundial i l’Europa en runes que la seguí, on no només es veuen ciutats enrunades, sinó igualment persones enfonsades, la societat destruïda, la misèria que acompanya la destrucció. Entre altres films esmentà Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, o Alemanya, any zero (1948) i Stromboli (1950), les dues també del mateix director i ja plenament dins el neorealisme italià. Berlín, Occident (1948) de Billy Wilder es també una altre film clàssic d’aquesta etapa, del qual veiérem uns petits fragments, a l’igual que Hiroshima, mon amour (1959) d’Alain Resnais. La situació de misèria a la ciutat quedava ben reflectida en altres cintes com El lladre de bicicletes (1948), Miracle a Milà (1951) i Umberto D. (1952), totes tres de Vittorio De Sica.
Una altra visió de la ciutat, segons Garcia-Ferrer, la produeixen els films de La nouvelle vague francesa, on altre cop apareixen els carrers, cases, cotxes, transeünts, amb llargs recorreguts i una certa lleugeresa en el tractament de l’urbs. Aquí van ser mencionades, entre altres, pel·lícules de Louis Malle, François Truffaut, Jean Luc Godard i Jacques Rozier, com Ascensor pel patíbul (1958), Els 400 cops (1959), Al final de l’escapada (1960), Antoine et Colette (1962) i Adieu Philippine (1962).
A partir d’aquí ens situà en la visió de la ciutat dels nous cinemes dominats pel subjectivisme, la psicologia, amb els dobles pensaments dels protagonistes que deambulen per la ciutat i del qual serien exemples els films de Michelangelo Antonioni, com L’eclipsi (1962) o Blow-up (1966), per arribar al cinema personal actual, a vegades filmat amb pocs recursos, càmeres petites, resultats diversos. D’aquest cinema, que fa molt documental esmenta diversos autors dels quals es reté al francès Alain Cavalier, director de Le filmeur (2005), el belga Eric Pauwells, que filma el seu entorn personal, als catalans Óscar Pérez, amb El sastre (2007), i José Luis Guerín, amb En construcció (2001), sobre la transformació del barri del Raval, i amb Recuerdos de una mañana (2011). En algun dels films dels directors d’aquesta etapa surt la temptació de tornar de la ciutat al camp, cercant els orígens rurals. Al igual que en les altres períodes aquí ens passà uns fragments de la pel·lícula d’Óscar Pérez, amb el rerefons de la immigració dels pakistanesos al Raval.
La segona part de la conferència Juan Manuel Garcia-Ferrer tractà de la visió de la ciutat en diferents gèneres cinematogràfics. Comença pel western, que en realitat és un cinema de la no-ciutat, amb grans paisatges horitzontals, mentre a la ciutat domina la verticalitat. No obstant això, en aquests films també hi poden sortir escenes de la formació i construcció de ciutats al llunyà oest, com a Pasión de los fuertes (My Darling Clementine) (1946) de John Ford, i de la qual ens passà una divertida escena de Henry Fonda decidint-se a ballar. En canvi, un gènere que és molt difícil situar fora de les ciutats és el classificat com a cinema negre, on sobresurten grans edificis verticals i ciutats plenes d’obstacles. Un gènere ple d’ombres i molt relacionat amb l’expressionisme alemany.
També és molt clarament urbà el cinema polític, que fa reflexionar sobre el pes de les decisions del poder sobre els ciutadans, els grups de pressió de la ciutat, la corrupció, etc. Destacà de Francesco Rosi Les mans sobre la ciutat (1963), i d’un autor de cinema polític com Pier Paolo Pasolini es referí, i ens en passà un fragment, al film documental La forma della citta (1974), que sobre el tema de les ciutats realitzà per a la televisió italiana. Un altre exemple de films d’aproximació política a la ciutat, poden ser La batalla d’Alger (1966) de Gillo Pontecorvo, amb les escenes dels carrers estrets i laberíntics de la casba d’Alger, i molt més recent Maidan (2014) de Loznitsa, sobre la revolta a Kiev per aconseguir el canvi de la presidència de la república.
A Espanya, és important les visions de la ciutat de pel·lícules polítiques de problemes socials i urbans com El largo viaje hacia la ira (1969) de Llorenç Soler, que tracta de les migracions cap a les ciutats catalanes, La ciudad es nuestra (1975) de Tino Calabuig, sobre la lluita de les associacions de barris pobres de Madrid per aconseguir millores urbanístiques i equipaments, i Libre te quiero (2012) de Basilio Martín Patino, sobre l’acampada a la Puerta del Sol, amb motiu de les protestes del 15-M.
Per al cinema de terror, la ciutat és l’espai geogràfic on els mals s’aguditzen, lloc de catàstrofes, i on la monstruositat de l’urbs fa aparèixer monstres. Un dels primers films d’aquesta categoria és M, un assassí entre nosaltres (1931) de Fritz Lang, dins l’expressionisme alemany, però el que ha aconseguit ser-ne el prototipus és King Kong (1933) de Merian C. Cooper i Ernest B. Schoedsack i les seves versions posteriors. Un altra pel·lícula destacable és L’estrangulador de Boston (1968) de Richard Fleischer.
La ciutat també destaca en el cinema de ficció, en general un cinema catastrofista, en què la ciutat de ficció s’ajunta a una societat distòpica, amb normes amorals i alienants per als humans. Metròpolis (1927) de Fritz Lang, amb aquells primers plans de la ciutat futurista, n’és una bona representant, entre moltes altres que seguirien, fins a Blade runner (1982) de Ridley Scott, amb els “replicants,” éssers fabricats artificialment, o Brazil (1985) de Terry Gillian, la ciutat futurista de màquines i burocràcia.
Més agradable és el cinema de les ciutats amb sentiments, que impliquen una nostàlgia de la ciutat tradicional, amb els seus barris, persones normals, jardins, mercats. Una enyorança de la ciutat prehausmaniana, en què la valoració del veïnatge és molt alta, de tal forma que presenta un tipus de ciutat-poble. Seria el cas de Mon oncle (1958) de Jacques Tati, de la qual ens passà una passejada en carruatge des dels afores de la ciutat amb els seus blocs d’habitatges i vials buits fins al centre urbà amb els carrers-mercat on la gent se saluda i parla de temes quotidians; o amb anterioritat a aquesta també es pot incloure en aquest gènere Sota els sostres de París (1930) de René Clair, o l’americana El sèptim cel (Seventh Heaven) (1937) d’Henry King, amb els joves James Stewart i Simone Simon d’actors.
Una altre sèrie de pel·lícules tracten la ciutat des de la perifèria, els afores, els no-llocs. N’hi ha bons exemples en el cinema italià: El cochecito (1960) de Marco Ferreri, Accatone (1961) i Mamma Roma (1962) de Michelangelo Antononi. Aquí a Barcelona, cal recordar el film Los tarantos (1963) de Francesc Rovira-Beleta, amb les visions dels barris de barraques del Somorrostro i Montjuïc; o, últimament, Petit indi (2009) de Marc Recha, amb el contrast entre els ocells i la visió dels marges de la ciutat, amb l’horta del Besós i els barris propers a la Meridiana. Per il·lustrar aquesta mena de films, ens passà una fragments d’Accattone.
Hi ha també tota una sèrie de visions de les ciutats que provenen de films on l’argument comporta una forta tensió emocional. És el cas de Vertigen (1958) d’Alfred Hitchcock, Gare du Nord (1964) de Jean Rouch, amb les vistes de París, o el Londres del Blow-up d’Antonioni (1966), o el Hong-Kong de Desitjant estimar (In the mood for love) (2000) de Wong Kar Wai.
Hi ha unes altres visions que Garcia-Ferrer va titular de perduts en la ciutat, en les quals els protagonistes es troben com sols en mig de la massa, i al marge d’ella desenvolupen la seva acció, com el James Stewart i la Grace Kelly de La finestra indiscreta (1954) d’Alfred Hitchcock, que passa al barri de The Village de Nova York, i de la qual també veiérem un fragment; El quimèric llogater (Le locataire), que discorre a Paris, de Roman Polanski; Taxi driver (1976) i el New York, de Martin Scorcese; A la ciutat blanca (Dans la Ville blanche) (1983), que passa a Lisboa, d’Alain Tanner; o el Caro diario (1993) de Nanni Moretti, que recorre Roma amb la seva vespa.
Altres visions de la ciutat son les que et mostren l’urbs des d’un lloc enlairat, com el París de la sèrie Les vampires (1915) de Louis Feuillade, o el de Paris, nous appartient (1961) de Jacques Rivette, Cel sobre Berlin (1987) de Wim Wenders, Vete a saber (Va savoir) (2001) de Jacques Rivette, també amb vistes de Parí, i Lundi matin (2002) de Otar Iosseliani i on Venècia és la ciutat elegida.
Hi ha pel·lícules en què la ciutat apareix com en una atmosfera d’un quadre d’Edward Hopper, com si la gent que hi surt no sabessis a on van, ni d’on vénen, amb una sensació de soledat, silenci, i en alguns casos de desolació, i amb il·luminacions pròpies de la darrera hora de la tarda. Inscriuria en aquesta sèrie, Plou sobre el meu cor (The rain people) (1969) de Francis Ford Coppola, Vellut blau (Blue Velvet) (1986) de David Lynch, El final de la violència (The end of violence) (1997) de Wim Wenders, o Cigars (Smoke) (1955) de Wayne Wang, que retrata la vida del barri de Brooklyn, a partir dels personatges que es troben en un estanc.
També a vegades hi ha diferents visions de la mateixa ciutat en un mateix film, de tal forma que la ciutat és com un palimsest, que és com Garcia-Ferrer anomena aquests tipus de pel·lícules. És el cas de la Roma (1972) de Federico Fellini; la ja esmentada En construcció (2001) de José Luis Guerín, o Gangs of New York (2002) de Martin Scorsese, en la qual reconstrueix els canvis a la ciutat del segle XIX a partir de les lluites entre clans immigrants, entre els que ja es consideraven americans i els irlandesos arribats de nou. Finalment també hi ha pel·lícules en les quals no apareix la ciutat real, sinó la somniada, com En la Ciudad de Sylvia (2007) de José Luis Guerín.
En fi, el consoci Juan Manuel Garcia-Ferrer, ha vist molt cinema i sap molt sobre el tema. Va ser una sessió densa, sessió doble, però molt entretinguda, amb moltes referències a pel·lícules i passes de fragments interessants. Aquí no han estat pas referenciades totes les pel·lícules, ni tampoc tots els talls de les que ens projectà a la pantalla, d’algun dels quals tinc anotat de què anava l’escena, però no el títol de la pel·lícula d’on procedia. El cronista en resumir la conferència, en alguns casos ja no sabia si d’alguna pel·li se n’havia passat un tall, o que en haver vist la cinta era ell mateix qui mentalment se’n feia la projecció. Per mitjà de les diapositives del ppt, en Juan Manuel va anar situant diferents pel·lícules en cada categoria i fins hi tot ens en va donar bibliografia. Diferents veus recomanaven al final de la sessió que en fes alguna altra de ben monogràfica, com per exemple la visió de la ciutat de Barcelona en el cinema. Esperem doncs alguna altra sessió sobre cinema i geografia. [Josep Oliveras, 27 de febrer de 2018]
Si us convé citar aquesta publicació, poseu:
Oliveras Samitier, Josep (2018): “Cinema i ciutat : algunes visions, resum de la conferència de JM. García Ferrer a la SCG (15 de febrer de 2018)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <https://scgeo.iec.cat/algunes-visions-de-la-ciutat-al-cinema/>